“La peça del mes”

El 23 d’octubre de 1967, ara fa cinquanta anys, el copríncep francès i president de la cinquena República francesa, el general Charles de Gaulle, va visitar el Principat d’Andorra. Fou la primera vegada a la història que un copríncep francès venia al Principat. Segons el Llibre d’actes del Molt Il·lustre Consell General del 1961-1969, fulls 877-881: “L’any mil nou-sents seixanta-set, dilluns, dia vint-i-tres d’Octubre, el Molt Iltre. Consell General de les Valls i Andorra sencera han viscut una jornada històrica: ha visitat les Valls S.E. el Co-Príncep Francès, General Charles de Gaulle. Es la primera vegada que un Co-Príncep Francès, des de l’època dels Comptes de Foix, efectua una visita al seu Co-Principat.”

El copríncep i tot el seu seguici van ser rebuts pels síndics generals i consellers majors a la frontera francoandorrana i, després d’un breu descans, es van dirigir a la plaça Príncep Benlloch, a Andorra la Vella, on “sota l’arc de triomf espera el M. I. Consell General en plè i els Hbles. Srs. Cònsols de les Parròquies Andorranes; desprès d’ésser cantats els Himnes Andorrà i Francès pels infants de les Escoles, el m. I. Sr. Síndic General presenta a S.E. les Autoritats i invitats”. Un cop a la Sala del Consell General a la Casa de la Vall, amb la presència dels consellers generals, del síndic Francesc Escudé Ferrero i del sotssíndic Eduard Rossell Pujal, el general De Gaulle “presideix una reunió extraordinària de Consell”.

Al llibre d’actes podem trobar transcrites les locucions senceres que el síndic procurador general i el copríncep van fer després del “tradicional minut d’Oració”.

Finalitzats els parlaments, el general De Gaulle signa el llibre d’actes.

Seguint el protocol es fa l’intercanvi d’obsequis i la fotografia a l’escalinata de la Casa de la Vall.

De nou a la plaça Príncep Benlloch, “on espera una multitud compacta, avaluada en 12.000 persones que aplaudeixen i aclamen a S.E. de forma entusiasta”, des d’una tribuna, el copríncep es va adreçar al poble amb un discurs que també trobem transcrit al llibre d’actes. Finalment, va baixar de la tribuna i “barrejant-se amb la multitud, estreny les mans de molts assistents en mig de l’entusiasme de tothom”.

L’àpat oficial es va fer al Park Hotel d’Andorra la Vella.

Va visitar totes les parròquies andorranes, que “han aixecat Arcs de Triomf rivalitzant en engalanar façanes i balcons”.

Al vídeo i a les fotografies que presentem en aquesta ‘Peça del mes’ volem mostrar un petit resum gràfic del que va ser la visita.

També adjuntem un seguit de reculls de premsa francesa que van tractar el tema degut a la importància del moment.

Novembre 2017

Informació:
Vídeo: ANA/NC_01
Documents: ANA/AD_21.1-21.7
Fotos: ANA/FP_Àlbum 3, full 147
Imatge de la signatura: Llibre d’actes 1961-1967, full 877

Data: 14/10/1697
Fons: Arxiu de les Set Claus
Referència: ASC, 872

Aquest mes volem compartir amb vosaltres el document següent, que reflecteix, potser, el primer procediment de transferència de documentació que tenim documentat. La transferència és un acte administratiu actualment habitual entre les administracions públiques i es pot definir com el canvi de la custòdia o la propietat dels documents, que pot incloure’n el canvi d’emplaçament d’aquests.

En el document es reflecteix com els marmessors de Damià Dotell, vicari perpetu de Sant Julià de Lòria, que com era habitual entre els càrrecs eclesiàstics va exercir com a notari, entreguen les escriptures atorgades per ell entre els anys 1662 i 1697 als cònsols de Sant Julià perquè les custodiïn. En el document, hi ha una relació cronològica dels manuals i es quantifica el nombre de capítols matrimonials i testaments que s'entreguen.

Aquest document procedeix de l’Arxiu de les Set Claus i, com la resta de documents del fons, es consultable en suport microfilm a l’Arxiu Nacional.

També es poden consultar a l’Arxiu les escriptures del notari Damià Datell a les quals es fa referència en el document i que curiosament no van restar a l’Arxiu de les Set Claus sinó que provenen del fons de la Notaria Marc Vila i corresponen als documents amb les referències següents: NMV 63, 64 i 65.

Octubre 2017

¹ http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm/20/ (data de la consulta: 19/05/2017)

Inauguració del telecadira de Soldeu, del 8 de març de 1964.

Autor: Fèlix Peig.
REF: Àlbum 11, full 18, núm 52365

Documentació d’expedients de la sèrie documental ‘N2600 Gestió de transport per cable’ de l’Arxiu Intermedi Administratiu del Govern d’Andorra

Els esports d’hivern van revolucionar i canviar l’economia d’Andorra i també el seu paisatge. A les muntanyes van començar a aparèixer les estacions d’esquí i els remuntadors. El primer remuntador es va instal·lar al Pas de la Casa i funcionava amb un motor de camió. Impulsat per Francesc Viladomat es va inaugurar oficialment el 1957. Aquell primer teleesquí ja va desaparèixer i va ser substituït anys després. Tot i que a l’Arxiu Nacional no conservem cap fotografia d’aquell primer giny, la primera imatge que conservem és la inauguració del telecabina de Soldeu, del 8 de març de 1964 (autor: Fèlix Peig) (REF: àlbum 4, full 215-216; àlbum 11, full 16-18).

El que sí que conserva l’Arxiu Nacional és tota la documentació relacionada amb el muntatge, la conservació i l’explotació del transport per cable des dels anys setanta. Es tracta d’una documentació molt tècnica que ens endinsa en l’enginyeria d’aquests aparells.

Setembre 2017

Visura a Sant Julià de Lòria

Data: 02/07/1887
Referència: ANA/CR_1348
Suport: Paper
Mides: 13x18 cm
Procés fotogràfic: Albúmina

Procés fotogràfic: Albúmina

Gravat fet pel sr. Gaston Vuillier per al seu llibre ‘Le Val d’Andorre. Ed. Milan, 1985 (ISBN: 2.86726.083.6)’.

El 1888 Gaston Vuillier, artista dissenyador, viatger i etnògraf, fa un viatge a Andorra del qual publica un article a la revista Le Tour du monde. D’aquest viatge Vuillier ens n’ha deixat les seves impressions i també nombrosos gravats. I és, precisament, un gravat el protagonista de la peça del mes d’agost. Deixem que Vuillier ens ho expliqui amb les seves paraules:

“En travessar la plaça, trobem un aplegament de gent davant una casa antiga d’aspecte força estrany. Les brèndoles de les finestres són torçades, els vidres mig trencats, i l’arrebossat caigut per plaques, esmicolat pel sol i els vents, menjat per la pluja d’hivern, deixa veure com unes llagues negres. Una biga grossa corcada sosté el sortint i es doblega una mica sota el pes. A sota, una obertura fosca deixa badada aquesta part de la façana. Uns homes amb tricornis i llargs abrics negres estan col·locats en semicercles davant aquesta entrada profunda, i semblen interrogar un individu que està enfront d’ells, sense res al cap, l’aire feréstec.
Aquest espectacle és lúgubre i l’aspecte de la casa al qual s’uneix aquest aparat de justícia, fa pensar en la perpetració de qualque crim.

Mentre contemplem l’escena, el Sr. Brutails enfoca la seva màquina i fa una fotografia instantània.
Després demanem. Era una visura o inspecció de justícia que tenia com a objecte l’atribució de la propietat del sòl dominat pel sortint.
Una causa criminal no hauria tingut més lúgubre aparença i el caràcter d’aquesta escena que recorda l’edat mitjana ens colpí fortament.”

D’aquella fotografia feta pel Sr. Brutails, en un procés conegut com a còpia a l’albúmina, Vuillier en faria posteriorment el gravat. A l’Arxiu Nacional d’Andorra conservem la fotografia original que va fer Brutails el 1888, una de les més antigues dels nostres fons.

Agost 2017

El 9 de juny de 1993, Andorra va signar una declaració d’adhesió a l’Organització de les Nacions Unides. Però no va ser fins al 28 de juliol del mateix any que l’ONU la va admetre oficialment com el 184è estat membre. Aquell dia, per primera vegada es va parlar català a la seu de les Nacions Unides amb el discurs del primer cap de Govern, Òscar Ribas Reig.

L’Organització de les Nacions Unides proporciona un fòrum perquè els membres puguin expressar la seva opinió a l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social i altres òrgans i comissions, ja que permet el diàleg entre els seus membres i l’organització per tal de trobar àmbits d’acord i de resolució de problemes de manera conjunta.

El 2 d’abril del 2016, la televisió de Catalunya recordava  aquest moment històric.

Al  Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, es va aprovar la declaració signada el mes de juny, i es va publicar l’Instrument d’acceptació de les obligacions de la Carta de les Nacions Unides del 4 de novembre de 1993.

[box note]“En relació amb la petició per a l’admissió del Principat d’Andorra com a membre de les Nacions Unides, tinc l’honor de declarar, en nom del Principat d’Andorra, i amb la meva capacitat en tant que cap de Govern d’aquest Principat, que el Principat d’Andorra accepta les obligacions expressades en la Carta de les Nacions Unides i solemnement es compromet a complir-les.”
Casa de la Vall, 4 de novembre de 1993
Jordi Farràs Fornés
Síndic general[/box]

Juliol 2017

{mp4}Presentacio_FP_juny17{/mp4}

En el centenari del naixement d’un dels nostres fotògrafs més il·lustres, volem retre-li un petit homenatge amb aquesta peça del mes de juny. Un petit resum de la seva vida i petites però sensibles pinzellades de la seva obra. Un recull fotogràfic i cinematogràfic que comprèn documents d’entre el 1953 i 1985. El de Fèlix Peig és un fons fotoperiodístic que abasta 30 anys de vida política, econòmica i social d’Andorra.

1953/05/15, Andorra
Mapa de la Xarxa telefònica nacional de les Valls d’Andorra.

Autor: no hi consta
Idioma: francès
Mides: 572 x 632 mm
Ref.: RA/2.1.2.1_5.2, s. n.

Un informe* del 18 de maig de 1953 extret de la documentació de Ràdio Andorra i traduït del francès diu:

“La Xarxa telefònica nacional andorrana fou construïda per Ràdio Andorra, el 1939, amb el material tècnic proporcionat per Ràdio Andorra, seguint les ordres donades pel Sr. Tremoulet i amb l’acord del Consell General.

Des de 1939, aquesta xarxa fou completada materialment i mantinguda tècnicament per Ràdio Andorra de forma gratuïta.

La seva explotació comercial es veu garantida pel Consell General.”

Aquest mapa és més senzill que l’anterior (llegenda més succinta) i conté alguns oblits (punt oficial d’Arans) i potser alguns errors.

Cal destacar l’evolució general de la Xarxa. Amb una identificació diferent, el 1953 s’hi podien comptar 7 centrals (1 de principal i 6 de secundàries), 28 punts oficials que podrien correspondre a les antigues cabines públiques i als anomenats centres de seguretat nacional, i 80 abonats (una mitjana de 7 per any).

El mateix informe* citat anteriorment diu: “La Xarxa telefònica andorrana s’estén, sense comptar amb les línies dels abonats, sobre una llargària de 81 quilòmetres des de 1947, el nombre de punts oficials ha augmentat de 10. El nombre d’abonats ha passat de 25 a 74 en tot el territori.”

Mireu i compareu!

* Informe no signat pels seus autors: Roger Deleris, director, i Lucien Killmayer, enginyer.

Maig 2017

El 30 de març de 1950 tres veïns de diverses parròquies van sol·licitar al Consell General una autorització per recollir signatures amb l’objectiu de demanar l’aprovació d’uns estatuts i la constitució d’una associació de ramaders. El síndic general va autoritzar el contingut de la súplica amb la condició que fos exclusivament per als propietaris de bestiar llaner i cabrum andorrà.

El 4 d’abril del mateix any, prop de seixanta ramaders exposen al Consell General el projecte de constituir-se en associació i hi adjunten uns estatuts elaborats de comú acord. La proposada Associació de Ramaders d’Andorra tindria la funció “d’harmonitzar, coordinar i defensar col·lectivament els interessos” de tots els ramaders de bestiar de llana i de cabrum.

Aquesta súplica la presentem com a peça del mes d’abril, seixanta-set anys després, amb les signatures de tots els ramaders implicats.

La resposta de la Casa de la Vall arribà l’endemà, quan va informar de la redacció i “eminent” publicació d’un decret reglament referent a totes les associacions privades que es volguessin fundar.

El 26 de juny, a l’espera de l’entrada en vigor d’aquest reglament, un grup de ramaders es tornen a dirigir al Consell per demanar “que, en espera de la publicació de la Llei de Bases per a constituir una associació, sigui possible la creació d’una Comissió Provisional de ramaders de les Valls per tal que pogués representar els ramaders davant dels diferents organismes oficials i vetllés per la defensa dels interessos ramaders fins que es constituís l’associació”. Aquest és l’últim document que s’ha localitzat fins ara referent a aquest tema.

No és fins a l’any 1999 que, arran de la posada en marxa d’una política de foment de la qualitat de la carn produïda a Andorra per part del Govern l’any anterior, neix la societat  Ramaders d’Andorra SA, que es consolida el 2000 amb quaranta-vuit explotacions ramaderes i una producció esglaonada al llarg de tot l’any i adaptada a les exigències i els controls del segell oficial de control i garantia.

Abril 2017

Informació de la imatge:

Autor: estudi M. M. Franco de Madrid.
Data: 1863-1864
Fons: casa Rossell
Original: carte de visite amb albúmina
Mida: 6 x 10 cm

Retrat de mig cos de Joaquim de Riba (1816-1867).
Mà dreta al pit i mirada frontal a la càmera.
Retrat sobre fons blanc amb ús d’una màscara per fer l’efecte de difuminat.
Les mides del suport són de 6 x 10 cm.
Les mides de la fotografia són de 5,5 x 9,2 cm.
La tècnica fotogràfica és paper amb albúmina.

Segons la historiadora Maria Jesús Lluelles, l’any 1867 és el punt de partida per a l’estudi de les relacions comercials d’Andorra amb Espanya. Va ser aquest any que es van signar alguns acords comercials entre Andorra i Espanya, entre els quals l’anomenat Canvi de lletres. Amb aquest acord es restablien les franquícies aranzelàries i es posava de nou en vigor “per reciprocitat i mútua conveniència el privilegi de què han estat gaudint els andorrans de temps immemorial d’importar a Espanya, lliures de drets, les produccions del seu sòl i la seva indústria” (Fiter, R. Op . cit., p. 164. Ordinacions del 29.V.1933).

El Canvi de lletres tractava la reciprocitat en les relacions comercials relatives al bestiar i els seus derivats, al ferro i a altres manufactures. Concretament la fabricació del ferro, importat de França, elaborat a Andorra i exportat a Catalunya, decau al final del segle XIX, i la seva producció a les fargues andorranes, en concret a la d’Ordino, minva a partir de l’any 1848, quan hi va haver una exportació força pobre en el període 1864-1888¹. Segurament, per tractar aquest tema, Andorra tenia a Madrid un representant i així podia estar al dia i podia tractar els temes més transcendents.

Entre aquests representants, i concretament per discutir la pujada d’impostos del ferro que el Govern espanyol volia fer en aquells anys de la segona meitat del segle XIX, el Sr. Joaquim de Riba, de Casa Rossell, va estar destacat a Madrid. Podria ser que durant aquella estada, i concretament entre el setembre de 1863 i el juliol de 1864, el Sr. De Riba es fes fer una fotografia a un estudi de Madrid i la convertís en una carte de visite, format molt de moda entre la majoria de les famílies benestants de l’època.

Una carte de visite és una targeta amb fotografia que va ser presentada per primera vegada a París l’any 1854 pel fotògraf André-Adolphe Disderi, quan va patentar una càmera que obtenia vuit fotografies que, un cop tallades i muntades en un cartró, es convertien en la carte de visite.²

La carte de visite que presentem en aquesta peça del mes és del fons de casa Rossell d’Ordino. És una carte de visite molt austera. Signada al darrere amb el nom de: “El nostre M. M. Franco. Miniaturista y fotógrafo”. Estudi de Madrid, situat al carrer Tetuán.

Març 2017

____________________________

¹LLUELLES, Maria Jesús. “La transformació econòmica d’Andorra”. L’Avenç SA, Barcelona, 1991. (Col·lecció Clio-11)

²Catàleg de l’exposició: “De la realitat a la subjectivitat. Els fons fotogràfics de les cases Rossell i Areny-Plandolit (1840-1940)”. Arxiu Nacional d’Andorra, Ministeri de Turisme i Cultura, Govern d’Andorra. Novembre 1999. DL: AND-755-99. ISBN: 99920-0-227-1

Data: 1821/09/25
Fons: Arxiu Departamental de l’Arieja
Referència: ADA, 1Z53/1-7

De l’agost al novembre de 1821, la febre groga va endur-se més de 8.000 persones a la ciutat de Barcelona. Aquesta malaltia originària de l’Àfrica occidental, vírica, aguda i febril, es manifesta bruscament, després de tres a sis dies d’incubació, amb un accés hipertèrmic, fotofòbia, insomni i icterícia, entre molts altres senyals clínics.
Provinent d’aquests països africans, l’agost de 1821 la febre va entrar pel port, en plena canícula, a una Barcelona superpoblada, tancada dins de muralles i inundada d’aigües estancades i pútrides.
Al setembre ja s’havia estès per tota la ciutat i, a l’octubre, començava a remetre.

A part del fet bàsic de l’epidèmia i de la consegüent prohibició de circulació de persones, apareix la preocupació a Andorra, a més de la gravetat de la malaltia en si, per la seva subsistència —fronteres tancades: cap importació—, i és per aquest motiu que Andorra demana suport a França —atesa una certa desconfiança envers Espanya; demanda d’informació sobre els pobles d’Andorra. Aparentment, l’epidèmia és tan important que tota comunicació sembla tancada.

El document que us presentem mostra la sèrie de peces documentals que es van generar arran d’aquest tema:
La sèrie es podria iniciar amb la carta del prefecte de l’Arieja relativa a la introducció a França de productes andorrans en la qual, sense data i en aquell mateix context epidèmic, França tracta el tema del comerç amb Andorra (doc 5).
El dia 24 d’agost de 1821 França envia una carta informant Andorra de les mesures preses a les fronteres per impedir el contagi de la febre groga a França (doc 6).
Amb la tramesa d’una carta el 7 de setembre de 1821 el síndic Bonaventura Riba informa el prefecte de l’Arieja de la prohibició de l’entrada a les persones que venien de Barcelona a causa de la manifestació de símptomes de febre groga (doc 1).
Dos dies després, Andorra demana a França que no els deixin d’ajudar (doc 4).
El dia 21 del mateix mes, el conseller d’Estat del Ministeri d’Interior andorrà informa l’Arieja del restabliment de les comunicacions entre ells (doc. 7), però la resposta francesa quatre dies després informa del contrari perquè l’epidèmia ja és considerable (doc 2 i 3).

Fonts d’informació:
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0232190.xml
http://www.historiadebarcelona.org/la-febre-groga/

Febrer 2017

Data: 1917/02/06
Fons: Arxiu de l’Antic Comú d’Andorra
Referència: ACA / 14

Les Valls d’Andorra s’edita a Barcelona i es distribueix també a les Valls.
“Amb el subtítol ‘Defensor dels interessos del país en general i els de cada un dels pobles en particular’, ha aparegut el primer número de Les Valls d’Andorra, periòdic mensual dirigit per Josep Alemany i Borràs, comerciant andorrà establert en aquella ciutat. El primer número, distribuït entre els andorrans de Barcelona i també a les Valls, conté una presentació, articles de fons, notícies dels pobles d’Andorra i una secció de poesia. La subscripció anual és d’1 pesseta i el preu d’un número solt de 10 cèntims.” (El periòdic del segle XX. El Periòdic d’Andorra. Recull publicat el 18 d’abril del 2000).

La Sindicatura de les Valls d’Andorra, el mes següent a la sortida del primer número d’aquest periòdic, en va prohibir la publicació i propagació per no tenir ni autorització ni haver passat la censura.
Per aquesta raó, els números següents del periòdic es van seguir editant a partir del febrer del 1919.

El mes de juny del 1920 el Tribunal de Corts va dictar sentència contra Josep Alemany Borràs per haver publicat al periòdic Les Valls d’Andorra articles de caràcter injuriós vers l’autoritat andorrana. El Tribunal va deixar clares les raons per les quals condemnava l’editor, com a responsable directe de l’editorial de Les Valls d’Andorra, i el va desterrar de les Valls durant 3 anys, li va imposar una multa de mil pessetes i li va fer pagar les despeses del procés.
Josep Alemany i Borràs (Blanes, la Selva, 26 de gener de 1868 – El Masnou, Maresme, 28 de novembre de 1943) va ser un periodista i escriptor. Va començar publicant poemes al diari La Ignorància de Palma. Va dirigir la revista La Il·lustració Llevantina. Va guanyar un primer premi amb El jovent català als Jocs Florals d’Olot i va participar diverses vegades als de Barcelona. Va defensar l’autonomia de Catalunya a La Costa de Llevant i Las Provincias de Valencia i va escriure dos peces teatrals curtes.

100 anys després de la primera publicació, la presentem com a primera “peça del mes” de l’any 2017, conjuntament amb els dos documents que hem citat: la prohibició del 1917 i la sentència del 1920.

Gener 2017