“La peça del mes”
Plataforma digital sobre “La peça del mes” del Govern d'Andorra. Accedeix al portal oficial governamental d'Andorra i informa't.
Desembre 2018 - Cançó de Nadal, interpretada per l’Orfeó Català de Barcelona al fons de Ràdio Andorra
|
{mp3}PecaMes_Des18_1{/mp3} Informació: |
L’Orfeó Català de Barcelona, sota la direcció del mestre Lluís Millet, va enregistrar la cançó catalana de Nadal Cançó de Nadal, del compositor, organista i director de cors Antoni Pérez Moya.
L’enregistrament, de la discogràfica Gramófono Odeón, anterior al 1950, forma part del fons de l’antiga Ràdio Andorra.
Us desitgem molta música per a aquestes festes.
Les primeres fotografies en color de l’ANA.
|
Traginers passant, de retorn a França, pel sector de l'actual Port d'Envalira, al fons les mines de Puymorens |
Retrat de quatre personatges |
|
Escena costumista |
Llac dels Quatre Cantons (Suïssa) |
Un cop inventat el primer procés fotogràfic l’any 1839, comença l’evolució de la fotografia mitjançant nous processos. Faltava poder realitzar peces en color, poder captar tota la gamma pictòrica de les imatges. Malgrat que alguns dels processos no fossin estrictament en blanc i negre, evidentment la paleta màgica del color no es podia veure reflectida en el resultat final.
Les famoses albúmines que avui en dia veiem de colors esgrogueïts o tirant a sèpia eren realment meravelloses imatges de color púrpura. Encara que a alguns dels processos fotogràfics sobre paper els fessin banys de virats al platí, a l’or, al seleni..., el resultat final era una còpia en blanc i negre amb la tonalitat del color del producte amb el qual s’havia virat la còpia fotogràfica.
La insistència per aconseguir imatges en color ens ha portat a tenir algunes magnífiques col·leccions de fotografies pintades a mà, autèntiques obres d’art carregades de paciència i bon gust, com totes les imatges que avui us presentem, que formen part del ric fons fotogràfic de la Casa Rossell d’Ordino. Moltes d’aquestes imatges acolorides són còpies fotogràfiques estereoscòpiques. Acolorir-les va ser un procés que va evolucionar fins al més complex sistema d’il·luminar-les amb pintures de colors, però tan sols es podia veure aquest bonic efecte quan es miraven a contrallum.
Però sense cap mena de dubte la gran revolució del color va arribar amb l’invent clau dels germans Lumière: els autocroms.
Després de diversos intents nuls de grans inventors de diferents processos fotogràfics per aconseguir imatges en color (Abel Niepce, Alphonse Poitevin, Daguerre...), es van haver de conformar d’acolorir les imatges.
L’any 1908 els germans Lumière treuen a la llum un sistema anomenat autocrom (1908-1935).
Aquest procés, complex, consistia a recobrir una placa de vidre amb una capa única de partícules acolorides de fècula de patata i tenyides amb els colors roig-taronja, verd i violeta. Un cop barrejades, s’estenien sobre el vidre. Els espais que quedaven a la retícula s’obturaven amb partícules molt fines de carbó vegetal i seguidament s’envernissava amb un vernís impermeable i s’hi aplicava l’emulsió sensible.
Tot seguit ja es podien exposar i revelar. Els colors són de tons pastel. La imatge és una peça única.
La Fira Concurs de bestiar d’Andorra. Una festa d’interès cultural. Enguany se celebra el 40è aniversari de la seva recuperació.
L’any 2010, la Fira concurs de bestiar d’Andorra va ser declarada festa d’interès cultural i va ser inclosa a l’Inventari general del patrimoni cultural com a bé immaterial. Des que es va recuperar l’any 1979, la Fira concurs de bestiar s’ha convertit en la festa dels ramaders i dels pastors, un moment en què aquesta activitat tradicional retorna al centre d’Andorra.
Sabeu com era la Fira de bestiar d’Andorra la Vella durant les primeres dècades del segle passat?
Imatges de la fira tradicional del fons Guillem Plandolit i Josep Alsina de la 1 a la 5
https://www.cultura.ad/vides-de-muntanya-ramaderia-d-alcada
Fins als anys seixanta del segle passat, la ramaderia havia estat una de les activitats fonamentals de la vida de muntanya. El ritme de la vida pastoral s’organitzava en funció dels cicles estacionals que marcaven l’activitat ramadera. L’arribada del bon temps obria l’accés a les pastures d’alçada i l’arribada del mal temps comportava baixar el ramat i sovint marxar cap a terres més baixes amb un clima més benigne. Cal diferenciar el desplaçament de bestiar generat per la transterminància, és a dir quan a l’hivern s’estacava a les corts i a l’estiu es conduïa fins als prats i les pastures d’alçada, de la transhumància, quan els pastors marxaven amb els ramats cap a Espanya o cap a França durant els mesos més freds.
Les fires i els mercats estaven en relació amb els cicles i els moviments ramaders. Aquests moviments marcaven la primavera i la tardor com a moments favorables per organitzar les fires de bestiar.
Imatges dels documents del fons de la casa Rossell: CR 38688 i CR 38690 de la 6 a la 7
Les fires evolucionen al ritme que marquen els temps i canvien de data i de lloc de celebració en funció de les necessitats i les possibilitats de cada moment històric. L’any 1884, el cònsol d’Andorra la Vella, Francisco Maestre, anunciava que la fira “de tota classe de bestiar” se celebraria els dies 31 d’octubre i 1 de novembre. I el dia 10 de maig se celebraria una altra fira. Una súplica del Comú d’Andorra a través d’una carta del secretari, Josep de Riba, al Consell General demana traslladar la fira anunciada per al 31 d’octubre al 27 del mateix mes perquè era la data més convenient per als comercials. El 30 de març de 1885, el Consell General accepta que la fira se celebri en la data sol·licitada, el 27 d’octubre. El fons de l’Arxiu Nacional compta amb una riquesa documental que permet estudiar la importància històrica de les fires per a l’economia del país i entendre com han evolucionat amb el pas del temps.
Fins a mitjans del segle xx se celebraven fires a diverses parròquies en moments diferents. A Canillo hi havia dues fires, la primera el 16 d’octubre i la segona el 18 de novembre. A Encamp, el calendari marcava les dates del 9 de setembre i el 20 de novembre. A Ordino se celebrava una fira el 7 d’octubre i a la Massana el 6 d’octubre. A Andorra la Vella es concentrava la major activitat en tres fires: el 27 d’octubre, el 22 de novembre i el dissabte de Rams. L’any 1970 només es continuava celebrant la fira d’Andorra del 27 d’octubre i també desapareix. La desaparició de les fires ramaderes durant els anys seixanta és l’expressió de les transformacions que viu el país i el declivi del sector ramader davant les possibilitats que oferien el comerç i el turisme.
Després d’uns anys sense fires comercials al país, l’any 1979, la Conselleria d’Agricultura impulsa la recuperació de la fira d’Andorra del 27 d’octubre amb la finalitat de dinamitzar el sector. La fira coneix nous al·licients com l’organització d’un concurs nacional de bestiar, que vol ser una mena d’estímul per continuar mantenint viva l’activitat, amb una connotació més festiva que comercial.
En els darrers anys la fira s’ha organitzat a l’antiga plaça de Braus, retornant al lloc on va reaparèixer a finals dels anys setanta. Les fotografies dels fons de l’Arxiu Nacional són el relat gràfic de la transformació que permet resseguir-ne l’evolució. Destaquen els fons d’Areny Plandolit, Fèlix Peig i Josep Alsina, cronistes gràfics d’una època.
Recordeu com eren els primers anys de la fira d’Andorra quan es va recuperar l’any 1979?
Imatges de la recuperació de la fira de l’any 1980. ANA/ Fons Fèlix Peig de la 8 a la 15
Informació de les imatges:
Fira tradicional del fons Guillem Plandolit i Josep Alsina:
- 1. ACAU_FGP_0007
- 2. ACAU_FGP_0008
- 3. FAM_0557
- 4. FGP_0357
- 5. FGP_0358
Fons de la casa Rossell:
- 6. CR_38688
- 7. CR_38690
Recuperació de la fira de l’any 1980. ANA/ Fons Fèlix Peig_
- 8. FP_00999
- 9. FP_01001
- 10. FP_01004
- 11. FP_01047
- 12. FP_01099
- 13. FP_01102
- 14. FP_01108
- 15. FP_01217
Cartes privades de Casa Rossell: retalls de vida
|
|
|
|
Correspondència: destinatari: Lluïsa Riba |
|
|
Recordeu quan vau escriure o rebre la darrera carta d’un familiar o d’un amic? Fins al segle passat, les cartes (i les postals) eren, amb el telèfon, el mitjà de comunicació més important. Aleshores teníem temps, temps per esperar-les i temps per llegir-les i respondre-les. L’origen de la carta és tan antic com el de la mateixa escriptura (3.500 anys aC) i està lligat a la necessitat de comunicació entre les persones. La definició de carta inclou la que és la principal motivació per escriure’n una: la necessitat de comunicar-se amb els absents. La tramesa regular d’informació entre familiars i amics tranquil·litzava, mentre que l’absència de notícies era motiu de preocupació. El fons documental de la casa Rossell aplega més de 54.300 documents amb una cronologia que abasta des del segle XIV al segle XX. El fons el componen sèries relatives a la gestió del patrimoni familiar i l’explotació agrària i de la farga, així com una important i valuosa sèrie epistolar amb més de 700 cartes que evoquen, més enllà de la gestió dels negocis i patrimoni, l’organització familiar, records i sentiments de les seves autores i autors. En aquestes cartes hi trobem mencions a la salut i les malalties, notícies sobre naixements i morts, casaments, notícies d’interès local, de la comunitat, del poble i referències d’interès general, sobre guerres i conflictes. La carta privada era una transmissora de la privacitat dels subjectes encara que no sabessin escriure i llegir, ja que hi havia intermediaris, com secretaris i escrivents, professionals o no, de l’entorn familiar o social. Els segles XVIII (segona meitat) i XIX són els de l’explosió de la correspondència com a mitjà de comunicació i sociabilitat més estès. Hi van contribuir el creixement dels alfabetitzats, i la millora dels instruments d’escriptura i dels sistemes nacionals de correus. La correspondència és una font historiogràfica de primer ordre, juntament amb els diaris personals, per estudiar la vida quotidiana, els costums familiars, l’afectivitat, el valor del patrimoni o la identitat. Cartes senzilles que evoquen records i sentiments. Retalls de vida. Les cartes dels nostres avantpassats que han arribat fins als nostres dies contribueixen a la construcció de la memòria dels qui les van escriure i de tota una època. Setembre 2018 |
Sentència del procés per bruixeria contra l’Antònia Martina del Tarter
|
|
|
|
Data: 4 d’agost de 1551 (sentència) |
|
|
El document que us presentem aquest mes és la sentència en el judici per bruixeria que es va seguir contra l’Antònia Martina del Tarter, a partir de l’abril de l’any 1551. La sentència forma part d’un llarg procés que queda recollit en el document número 6052 del fons del Tribunal de Corts i en el qual es poden trobar les declaracions de diversos testimonis, dos interrogatoris a l’acusada (en un s’especifica que se la interroga “sota turment”), un acarament entre l’acusada i un altre testimoni i altres documents de caràcter més legal, fins a arribar a la sentència final en la qual se la condemna a ésser desterrada. [...] proferim, sententiam, declaram y la dita Antonia Martina del Tarter condemnam en que sia perpetuament exellada, banida y desterrada de las valls de Andorra y de totes las terras y senyorias dels consenyors de ditas valls [...]1 En aquest procés apareixen elements habituals en els judicis de bruixeria d’aquesta època, per exemple, el fet que en el judici es destaca la fama de l’acusada a la seva parròquia de ser “bruxa y metzinera”; sobre aquesta qüestió les Corts pregunten a tots els testimonis en el procés, i també, les acusacions concretes d’emmetzinament de persones i animals, d’assassinar infants, i d’estar al servei del diable, anomenat aquí “boc de Biterna”, expressió que apareix també en altres processos dels segles XV i XVI que es poden trobar en aquest fons. Interrogada si ella deposant és estada en companya de altres al boch de Viterna. Interrogada si ella deposant és estada en companya de altres al boch de Viterna. Et dixit que no, que en tota sa vida y és anada ny ten ganas de anar.2 Les dones amb fama de bruixa van suportar judicis acusatoris i van ser condemnades al desterrament de les valls, en les sentències més indulgents, o a morir penjades, en les condemnes més cruels. La lectura dels processos mostra com un «rumor» era suficient per titllar una dona de bruixa i acusar-la de fer el mal destruint collites i matant persones i animals. Sens dubte, el sistema condemnatori explica moltes coses d’aquella societat, les creences i les relacions amb l’església i el poder establert.3 El procés que us presentem forma part del fons del Tribunal de Corts que va ser ingressat a l’Arxiu Nacional d’Andorra el 3 de març de 1992 i que aplega la documentació de l’antiga Cort o Cúria del batlle i del Tribunal de Corts o Tribunal dels Veguers. La Cúria era un tribunal ordinari de justícia i estava formada pels veguers o els seus lloctinents assistits pel jutge ordinari; no tenia seu fixa, s’instal·lava temporalment a les diverses parròquies. El Tribunal de Corts era l’òrgan suprem i bàsic de la justícia andorrana i tenia l’objectiu d’administrar justícia, vetllar per la conservació dels drets dels consenyors i castigar els delinqüents. Les Corts eren convocades pels veguers i tractaven afers civils i criminals un cop a l’any, en un període comprès entre setembre i maig. La documentació judicial del fons Tribunal de Corts abasta des del s. XIV a la segona meitat del s. XX, però és més freqüent la documentació datada entre els segles XV i XVII: el fons també conté documentació que no és de caràcter judicial; sobretot es tracta de documentació notarial, amb la mateixa cronologia. Sobre la bruixeria a Andorra es poden trobar diversos treballs; per exemple, Aquí les penjaven (2014) de Robert Pastor Castillo i la tesi doctoral de Pau Castell i Granados Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV – XVI), del 2013. Amb la idea d’aprofundir les qüestions tractades en la seva tesi, Pau Castell ha engegat un nou projecte centrat a Andorra: Per purgar les valls de tan pèssimes dones. Projecte d’investigació històrica i divulgació multimèdia sobre la cacera de bruixes a Andorra. Aquest projecte va obtenir l’ajut Cebrià Baraut l’any 2015 i té dos fases de treball: la primera és l’ampliació de la recerca a partir de la documentació de l’Arxiu Nacional d’Andorra i de l’anàlisi de les dades obtingudes en el context del que està succeint en l’àmbit europeu i la segona és la difusió dels resultats de la investigació a través d’una plataforma digital que permetrà la recerca i la divulgació de la informació sobre la cacera de bruixes a Andorra: viles d’origen de les dones inculpades, llocs on es feia l’aquelarre, fragments dels judicis, etc.4 1. Transcripció d’un fragment de la sentència, a l’apèndix documental de la tesi doctoral de Pau Castell (2013). CASTELL GRANADOS, Pau; Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). No editat, 2013 (data de la defensa), 698 p. (2 vol., tesi: 345 p.+ apèndix documental: p. 351-695). PARTE CANO, Isabel de la; “Jo, d’aquestes coses, n’havia sentit a parlar”. A: La bruixeria en la literatura oral andorrana: entre la memòria i l’oblit. Arxiu d’Etnografia d’Andorra (ANA); 2018. Agost 2018 |
Als andorrans
|
|
|
|
Fons: AD |
|
|
Aquest document imprès, escrit en català, és un poema èpic dedicat a les Valls d’Andorra. Des de la creació dels Arxius Nacionals, aquesta col·lecció reagrupa 158 peces documentals cedides, al llarg dels anys, per particulars. És una col·lecció molt diversificada, tant en el fons com en la forma, que abraça gairebé set segles d’història (1372-2003). ALS ANDORRANS és un clam al projecte de construcció de la carretera que unirà Andorra amb França, i que ha de portar riquesa i igualtat. Una crida a tots els andorrans —governants i governats— a favor de la construcció d’aquesta carretera, ja decidida i programada, indicant-ne els avantatges que comportarà per a tots els andorrans. Si voleu saber-ne més, de la construcció real d’aquesta carretera, us podeu documentar al nostre Arxiu Nacional. Serà un plaer acollir-vos. Quant a la riquesa i la igualtat derivades de la construcció d’aquesta carretera i fetes ressaltar en aquest text, cadascú haurà de fer la seva valoració.
Juliol 2018 |
 |
|
|
Fons: SFG |
|
|
L’armari de les Set Claus va ser un moble de fusta adquirit pel Consell General l’any 1702 per guardar l’arxiu de documents del Consell General, un fons documental conegut amb el nom d’Arxiu de les Set Claus, la creació del qual apunta al segle XV. Del fons custodiat en aquest armari, i transferit a l’Arxiu Nacional d’Andorra el 22 de març de 1993 per frenar el procés de deteriorament causat per l’acció de microorganismes, la primera referència de què disposem apareixia en una inscripció sobre paper, situada a la llinda de la porta de l’armari on es custodiava la documentació, en què hi deia: “Archivament de documents de les Valls de Andorra desde lo any MDLXXX SS.M”. Juny 2018 |
| {mp4}PecaMes_Maig2018_1|500|332{/mp4} | ||||
| Títol: La Boda Data: 2013 Producció: Andrea Capdevila, Astrid Janer, Sílvia Meneses, Andrea Mito Veu: Roger Mas Duració: 2’ Técnica: stopmotion Referència: ANA / UN_2013_6 |
||||
|
El mes de juny de l’any 2016 el Festival Ull Nu va dipositar a l’Arxiu Nacional la documentació fruit de l’organització del Festival així com una còpia de les pel·lícules de producció andorrana que han participat en la mostra sempre i quan els directors així ho confirmin amb la intenció de garantir-ne la conservació i anar generant un fons de consulta o cinematografia conjunta i de país. El Festival Ull Nu dona l’oportunitat als joves creadors dels pirineus de mostrar les seves obres de creació audiovisual des de l’any 2012. Els joves realitzadors, menors de 35 anys, presenten les seves videocreacions que poden ser de ficció, animació, documental, videoclip, publicitat, videoart i/o experimental. Les projeccions i altres activitats vinculades al festival tenen lloc durant tot un cap de setmana al Centre de Congressos d’Andorra la Vella i un jurat, format per professionals del sector audiovisual provinents dels diversos països que hi participen, s’encarrega d’escollir l’obra guanyadora de cada categoria. El 2013 des de l’institut de la Margineda es va fomentar la participación al Festival a partir de la realització de diversos tallers de creació audiovisual en técnica de stopmotion, els tallers consistien en l’elaboració del guió, la producció i la realització d’un petit curt que després seria presenta al festival. Aquí us mostrem un de molt divertit titulat La Boda. Dades generals sobre el fons documental de l’associació Ull_Nu
Maig 2018 |
||||
       |
|
|
Autor: Ramon d’Areny-Plandolit |
Autor: Joaquim de Riba Cassany |
|
Entre el 1935 i el 1948 va existir un Museu de Ciències Naturals a Ordino, dedicat a la zoologia i a la botànica. Aquest Museu fou una iniciativa del doctor Pau-Xavier d’Areny-Plandolit, de la família d’Areny-Plandolit, naturòleg i taxidermista que, amb el seu fill Ramon d’Areny-Plandolit Gassó, va dirigir aquest projecte. El Museu se situà a l’edifici que actualment alberga l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, al costat de la casa pairal de la família d’Areny-Plandolit a Ordino, i va ser complementat en els jardins adjacents. El Museu comprengué un gran repertori d’espècies animals exòtiques taxidermitzades i una mostra abundant de la fauna i la flora d’Andorra. Aquesta col·lecció d’animals dissecats (elefants, serps...) es va vendre al Museu de Zoologia de Barcelona. Una curiositat és que en un petit edifici annex al museu s’hi va instal·lar un taller de taxidèrmia, dirigit per Josep Nogués, on es feien treballs per al mateix museu i també encàrrecs per a museus i particulars de l’estranger. Fonts: · PLANAS DE LA MAZA, MARTA (2009). “Un museu anomenat Andorra.” A Coma Areny, Montserrat (coord.), Andorra, un profund i llarg viatge (p. 615). Andorra: Govern d’Andorra. Abril 2018 |
|
 |
 |
|
Autor: desconegut |
Autor: desconegut |
|
Des de l'any 1839 (data del primer invent fotogràfic) hi va haver una ràpida evolució dels processos fotogràfics fins a arribar a la popular pel·lícula plàstica en format de 35 mm. Aquesta evolució segueix viva amb els actuals formats de fotografia digital i fins i tot ja podríem parlar de fotografia amb telèfons intel·ligents. Aquest mes de març presentem dos peces clau de l'evolució de la fotografia: el daguerreotip i el ferrotip. Ubiquem-los dins de la cronologia de l'evolució dels processos fotogràfics: · 1839-1855. Daguerreotip. Imatge positiva directa de càmera [toggle state="" title="Daguerrotip"] L'any 1826, Joseph-Nicéphore Niepce va aconseguir captar i fixar una imatge amb una cambra fosca, amb el procediment de betum de Judea, durant vuit hores d'exposició. Aquesta primera captació d'una imatge a través d'una cambra fosca es podria considerar la primera fotografia. La popularització i comercialització de l'art de la fotografia va arribar amb l'invent del primer procés fotogràfic, realitzat per Louis-Jacques Mandé Daguerre l'any 1839, que va ser i és conegut com el daguerreotip. El dia 19 d'agost del 1839 l'astrònom i físic François Argó, en el marc d’una ponència a l'Acadèmia de Ciències de París, va donar a conèixer públicament el procés del daguerreotip. Daguerre va trobar la manera de captar i fixar la imatge amb relativa rapidesa, la qual cosa convertia el seu invent en un sistema pràctic i comercial de realitzar fotografies. El concepte rapidesa és relatiu, perquè l'exposició del daguerreotip (que s'utilitzava majoritàriament per fer retrats) al començament oscil·lava entre 10 i 30 minuts d'una llarga i interminable exposició per als patidors models retratats. Amb la millora de la tècnica es va anar perfeccionant l'exposició i cada cop va ser més ràpida. Un dels principals inconvenients a l’hora de la realització del procés del daguerreotip era el revelat de la planxa de plata on es formaria la imatge final. Aquesta planxa s’havia de posar sobre vapors de mercuri per fer aparèixer la imatge. Historiadors dels processos fotogràfics han pogut comprovar que hi va haver una elevada mortaldat de daguerreotipistes per edemes i embòlies cerebrals. L'American Journal of Photography de l'any 1861 ens recorda com treballaven en un estudi de daguerreotips: “el raig de sol reflectit per miralls, una filera d'ampolles plenes d'aigua blavosa amb sulfat de coure rebien la llum. El model, exposat durant vuit minuts, el sol a plena cara, les llàgrimes caient-li per les galtes mentre l'operador anava i tornava, amb el rellotge a la mà, comptant en veu alta cada cinc segons fins que s'acabessin les llàgrimes...” La imatge resultant era un positiu directe de càmera. Una peça única i irrepetible i segons com incideix la llum sobre la imatge (formada a un planxa de plata polida) aquesta es veu en negatiu o en positiu. El daguerreotip donava una alta qualitat d'imatge i de nitidesa, la qual cosa el va convertir en un procés fotogràfic molt comercial. Tan sols als Estats Units d'Amèrica, l'any 1853, es varen realitzar més de quatre milions de daguerreotips de retrats i de paisatges. A l'Exposició Universal de París de l'any 1855, totes les imatges fetes són amb aquest meravellós procés. Degut a la seva realitat i alta definició va haver-hi una gran producció de daguerreotips amb motius eròtics. Els anys de glòria del daguerreotip van ser entre el 1839 i el 1855, moment en què un nou procés fotogràfic, el col·lodió humit, comença a treure el cap. Entremig trobem els papers salats i els calotips inventats per Fox Talbot els anys 1840-1855, sense gaire èxit per la seva complexitat i fragilitat. A l'Arxiu tenim conservats dos daguerreotips: un, el que us presentem, és un retrat d'un familiar de la casa Rossell d'Ordino: retrat d'estudi d'un home. Retrat de tres quarts, assegut i frontal a càmera. Amb la mà dreta aguanta un llibre. Creiem que és un membre de la família Rossell, per la seva fisonomia i pel foradet al mentó que tenen tots els homes De Riba. Hi hauria la possibilitat que fos Bonaventura de Riba (1818-189?), germà de Joaquim de Riba. Les mides de la placa fotogràfica són de 6,4 x 8,5 cm (1/6 de placa). El muntatge és del tipus francès (sense caixeta de protecció). Està muntat sobre un vidre (12,5 x 15 cm) i tot el muntatge porta un suport de cartró, encapsulat amb paper encolat. [/toggle] [toggle state="" title="Ferrotip"] De l'evolució dels ambrotips (positius sobre vidre al col·lodió humit) va sorgir el ferrotip l'any 1856. Aquest procés va ser patentat per Hamilton L. Smith, que en va cedir la patent a Peter Neff. La tècnica del ferrotip o tintip és la mateixa que els ambrotips però amb la diferència que el col·lodió humit, on es forma la imatge, s'estenia sobre una planxa de ferro negre en lloc de fer-ho en un vidre. Amb el ferrotip se submergia la planxa dins d'un bany de nitrat de plata i, abans que el col·lodió s’eixugués, es feia la fotografia. Això va resoldre els problemes de fragilitat i de costos dels processos que l'havien precedit i el van fer molt popular. Aquest procés té l’avantatge de poder-se enviar per correu sense haver de patir les possibles ruptures. A tot l'Oest dels Estats Units d'Amèrica es va fer molt popular entre els buscadors d'or i els soldats, que d'aquesta manera podien enviar i rebre el seu retrat i el dels seus familiars. Gràcies a tots aquests avantatges i a la seva enorme popularitat van sorgir molts fotògrafs ambulants que realitzaven els ferrotips com a foto de butxaca. Podríem dir que en molts casos els ferrotips es van convertir ens els fotomatons actuals. El ferrotip va funcionar fins entrat el segle XX. Actualment, dins del corrent del photo-slow, o com recuperar l’essència de la fotografia, és una tècnica recuperada juntament amb l'ambrotip. A l'Arxiu tenim conservada una petita col·lecció de retrats realitzats amb aquesta tècnica en el fons de la casa Rossell d'Ordino. El ferrotip que presentem és un retrat d'estudi de Joaquim de Riba Camarlot (1956-1925): mirada lleugerament de perfil a la dreta de la càmera. El fons és de color crema, igual que la cara; això és degut al col·lodió. Les mides de la planxa de ferro són: 1,8 x 2,6 cm. El suport és de ferro lacat de negre per la part posterior. No hi ha cap tipus de muntatge. [/toggle] Març 2018 |
|
| {mp4}PecaMes_Febrer2018_1|500|294{/mp4} | |
|
La modernització d’Andorra de meitat del segle XX exigeix la creació d’un sistema de protecció social sanitària. L’any 1962 els treballadors de la indústria, el comerç i l’agricultura han de contractar, amb les companyies legalment acreditades, una assegurança d’accidents de treball obligatòria. Un decret del Consell General del 12 de juliol de 1966, que entra en vigor l’abril de 1968, institueix un règim de seguretat social d’afiliació obligatòria per a tots els treballadors assalariats, aboleix així el sistema implantat el 1962 i capacita els patrons per rescindir els contractes d’assegurances particulars. Es crea la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), encarregada de la gestió administrativa, financera i tècnica del règim de seguretat social andorrà (Reglament general, administratiu, finances i tècnic de la Seguretat Social Andorrana, 1966, 15 de novembre. Fiter Vilajoana, Ricard. Legislació administrativa andorrana, volum 5). El nou sistema sanitari estableix dos branques, la de malaltia i la de vellesa, les despeses de les quals es preveu que siguin finançades amb les cotitzacions dels assegurats i de les empreses. Aprofitant que aquest any es compleix el cinquantè aniversari de la seva creació, la peça del mes de febrer és una falca publicitària de la CASS de les dècades dels 70 i els 80 en què s’anima a millorar-la entre tots. Lluelles, Maria Jesús (coord.) et al. El sege XX. La modernització d’Andorra. Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra i Pagès Editors, SL, 2004. Febrer 2018 |
 |
 |
 |
 |
|
Aquest any 2018 és l’Any europeu del patrimoni cultural. El patrimoni cultural abraça “recursos del passat en moltes formes i aspectes, entre els quals hi ha els monuments, paratges, tradicions, coneixements transmesos i expressions de creativitat humana, així com les col·leccions conservades i gestionades per museus, biblioteques i arxius” (Consell d’Europa, Consell de la Unió Europea). La primera Peça del mes de l’ANA d’aquest any vol contribuir a l’objectiu europeu d’aquesta celebració posant en relleu la importància de la conservació, però sobretot de les actuacions que fem en el dia a dia amb la documentació en paper que avui encara generem i que ha de deixar constància de les actuacions presents per a un futur més o menys llunyà. La manipulació, el sistema d’arxivament i les eines de gestió de la documentació en paper han de ser curosos amb la naturalesa d’aquest suport, si no ens trobarem en poc temps amb exemples com els que us presentem: ús de grapes, clips o cinta adhesiva, humitat dels llocs d’emmagatzematge o acció d’insectes o altres animals. Gener 2018 |
|