“La peça del mes”

Novembre 2019 - Orxata del Mas d'Eroles

Referència de les imatges: ANA_CME_795

[box note]Orchata

24 (ó) 30 atmetllas peladas

Una cullerada petita/ó mitja de arrós

Tot ben picat en un morter, posant hi primerament lo arrós luego las atmetllas que se deurán picar be; y mentras se piquan las atmetllas se tíra de cuan en cuan un raget  de aiga y mentras se va picant aquesta pasta se hi posa també una mica de sucre perquè la picada aquella es fasia millor; ben picat tot se fa la llet tirant dins del morter mes aigua, se cola ab un drap  que se deu esprémer tot lo possible: despues de fet tot aixo posant mitja lliura de sucre en un topi  bent net ó nou, se hi tira aquella llet, y si no fa unas  4 onsas la llet se li añadeix aigua fins á 4 onsas, se posa al foch, se remena ab una cullera de fusta, aixis que se acalenta y al arrencar lo bull se trau del foc y se cola: de aquesta manera queda feta la orchata, advartint que posada en una empolla antes de posarla al got se deu remourer be la ampolla.

Regularment se conserva la orchata esta de 10 a 12 dias; si esta posada en un puesto fresch se conserva mes temps.

Per a fer doble orchata se posa doble materials.[/box]

- Recepta que pertany al fons familiar de casa Mas d’Eroles (CME-795) de principis del s. XX.  Pertany a una llibreta de receptes i remeis, entre els quals trobem una “maquina efervescente de Mojon”, un secret per agafar fruites, una invocació per a les plantes, una invocació per als cops, un ungüent de Basilium “para las calenturas/escropelas”, un remei contra les hemorràgies, un altre “para los constipados”, un remei contra les berrugues, un contra la hidropesia, un contra els vòmits, un contra el còlera del doctor Giordano, un contra llagues i talls, composicions de diversos medicaments, una manera de fer orxata, un remei per al genoll i un mètode per fer lleixiu de cal.

Etimologia

Inicialment la paraula orxata es relacionava amb una beguda dolça, resultat de posar certes llavors matxucades en un líquid, per a aprofitar la seua substància com a reconstituent o amb una finalitat curativa.

 Més informació

Octubre 2019

Les relacions radiofòniques creades per Ràdio Andorra són d’àmbit internacional. La correspondència recuperada d’aquest centre històric i conservada als dipòsits de l’Arxiu Nacional d’Andorra n’és la mostra.

En els diferents àmbits d’aquest centre, trobem correspondència de caràcter tècnic, comercial, publicitari, etc., però potser la més curiosa és la dels oients d’aquesta emissora.

En l’apartat 2.4.3.2, “Correspondència / Audiència / Oients”, s’hi apleguen unes 1.100 cartes, escrites entre 1960 i 1985. El gruix de la documentació es troba, però, entre 1978 i 1979, seguida de la dels anys 1969 i 1977, i val a dir que hi ha anys dels quals no es té informació.

L’oient, a més de formular les seves peticions diverses i de descriure les seves impressions, gairebé sempre presenta un reception report, un rapport d’écoute,  un informe de recepción o un informe de escucha que defineix la qualitat de l’escolta del destinatari. Des de Metzingen (Alemanya), passant per Tours, Tolosa, Pau (França)..., o des de Normandia. De Madrid, Salamanca, la Corunya (Espanya)... o també Toronto (Canadà) i Itàlia, Bèlgica, Irlanda, Escòcia i el Japó, s’obté informació tècnica de la recepció de l’emissora.

Alguns d’aquests informes, també anomenats reportaje de recepción, donen informació detallada de la programació sintonitzada per l’oient.

Escrites sobretot en anglès, però també en francès i castellà, la gran majoria són manuscrites. En format postal, mida quartilla o foli A4, si bé unes són estrictament tècniques i succintes, d’altres són verdaders relats.

Moltes d’aquestes comunicacions es van respondre per carta, o confirmar per targeta QSL. D’altres potser no! És el cas de la carta enviada des de França a Ràdio Andorra, fa 40 anys, per Bernard Genty, en la qual menciona la celebració dels 40 anys del famós “Aquí Radio Andorra”.

Setembre 2019 - Herbari

Imatges d’abans i després de la restauració de l’herbari. Sistema de protecció individual de les làmines de l’herbari.

El fons de la Casa d’Areny-Plandolit (ACAP) d’Ordino compta amb gairebé 30.000 documents en diferents suports. Més de 26.700 són documents textuals i aproximadament 4.000 són fotografies, i a més hi ha algunes curiositats com ara aquest  herbari.

Elaborat a principis del segle XX, es compon de 98 làmines (ACAP H1-H97), distribuïdes en dos caixes. S’hi presenten i descriuen onze famílies botàniques, plantes amb flor, plantes herbàcies, etc.

La primera caixa (H1-H39) ‒1914/01-06‒ conté les nou famílies següents:

· Boraginàcies (H01-H05)
· Liliàcies (H06-H11)
· Rosàcies (H12-H14)¹
· Rubiàcies (H14-H16)
· Umbel·líferes ‒apiàcies‒ (H17-H20)
· Líquens ‒fongs liquenitzats‒  (H21-H27)
· Compostes ‒asteràcies‒ (H28-H31)
· Resedàcies (H32-H34)
· Crucíferes ‒brassicàcies‒ (H35-H39)

Les plantes han estat recol·lectades sobretot a Terrassa, però també a Castelldefels i puntualment a Vallvidrera. Pel que fa als líquens, provenen de Santa Creu d’Olorda, al Barcelonès.

La segona caixa (H40- H97) ‒1913/11 - 1914/06‒ conté les dos grans famílies següents:

· Papilionàcies (H40-H58)
· Dialipètales (H59-H87)

Aquesta última presenta un ampli ventall de subfamílies.

També recol·lectades en la seva majoria a Terrassa, moltes mostres (H88-H97²) estan sense classificar. Formen una tercera carpeta en la qual no hi ha cap presentació ni explicació.

¹ L’H14 és buit
² L’H97 no existeix

Agost 2019 - 80 anys de Ràdio Andorra. 80 anys de radiodifusió a Andorra.

El fons documental de Ràdio Andorra va ingressar a l’Arxiu Nacional l’any 2009 després que Espanya cedís al Principat el centre emissor d’Encamp amb tots els béns mobles que contenia. Des d’aleshores, s’ha parlat sovint dels centres emissors de Ràdio Andorra i de Sud Ràdio, del seu estat de conservació i del seu destí futur. Durant aquest temps, el Departament de Patrimoni Cultural ha treballat en l’estudi de les dos ràdios, en la conservació dels centres emissors del Pui i del pic Blanc a Encamp, en l’inventari dels seus fons i col·leccions i en la recuperació de la memòria històrica. 

Va ser en el marc de les diferents intervencions patrimonials que es va veure la necessitat d’aprofundir en la història de Ràdio Andorra i de Sud Ràdio i en el seu significat per al país. Sens dubte, la radiodifusió és un capítol clau i apassionant del segle XX andorrà.

Calia preguntar-se sobre el llegat de les dos ràdios i el seu significat per al país, i per aquesta raó l’Arxiu d’Etnografia va encarregar l’estudi de les dos emissores a M. Jesús Lluelles, especialista en la nostra història contemporània. Una lectura tan apassionant com reveladora: Les ràdios andorranes. Una qüestió de sobirania. La publicació inclou un curt documental sobre El tancament de les ràdios andorranes, que signen el periodista Albert Roig i el realitzador Toni Ubach.

El periple de la radiodifusió al país es va iniciar amb Ràdio Andorra el 7 d’agost de 1939, i va ser clau per donar a conèixer el Principat al món. Un periple que forma part de la memòria històrica.

L’Arxiu també ha treballat en la recuperació de la memòria històrica sobre les ràdios. El projecte Ràdio Andorra, un relat coral recull els testimonis d’alguns dels professionals que van treballar a Ràdio Andorra i que configuren un relat a diferents veus sobre el que va significar l’emissora durant la seva època daurada. Les veus de tècnics de so, locutores, administratius... expliquen aspectes tècnics i professionals, descriuen relacions humanes, relaten circumstàncies i esdeveniments, revelen detalls i aporten matisos sobre el que va succeir a Ràdio Andorra.

[box note] Curt documental: L’època daurada de Ràdio Andorra, anys 50 i 60[/box]

Queden, però, moltes qüestions sobre les quals es pot incidir. Com es va construir aquest centre tan emblemàtic? Quin era el funcionament tècnic d’aquest enginyós invent? Com es creava i difonia la programació d’emissions d’entreteniment i també d’àmbit comercial, amb l’entrada de la publicitat? Com es gestionaven les relacions laborals al si de la primera empresa andorrana de telecomunicacions? I també, com eren les relacions que es creaven amb una audiència internacional? Totes aquestes preguntes, i moltes altres, troben resposta en els més de 47.000 documents en paper que conté el fons de Ràdio Andorra, els quals ens traslladen vuitanta-cinc anys enrere, a l’Andorra del 1934, quan es comença a parlar de ràdio, i connecten fins al 1985 amb Europa i el món de les telecomunicacions.

Saber-ne més serà possible quan tots els documents, que fa més de tres anys que estan classificats als dipòsits dels Marginets, es posin a consulta. Abans, però, caldrà atorgar-los una numeració, revisar-ne l’estat de conservació i, finalment, digitalitzar-los.

El fons de Ràdio Andorra és tan ric com divers, tal com revela el fons sonor. No podem oblidar que va ser una emissora eminentment publicitària i musical, que va emetre durant la postguerra i la transició espanyoles, la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció i formació dels estats europeus, i era escoltada en un radi geogràfic molt ampli i popularitzada a través de l’indicatiu “Aquí Radio Andorra. Emisora del Principado de Andorra”, encara ara molt evocat.

És un fons que permet l’estudi, l’anàlisi i el reconeixement del canvi a partir de les manifestacions musicals. Els estils i gèneres de música que s’agrupen en més de quaranta anys d’emissió són l’expressió de la creació artística principalment de producció francesa i espanyola, tot i que en menor mesura també hi ha discs italians, americans, alemanys...

Degut a la influència de l’emissora i el seu ampli radi d’acció, les discogràfiques i promotores enviaven les seves produccions a Ràdio Andorra perquè fossin radiades, i d’aquí el gran volum de la col·lecció discogràfica, que conté aproximadament 102.000 discos dels quals 60.000 són senzills de 45 rpm, 21.000 LP de 33 rpm, 21.200 de pedra de 78 rpm, 600 de transcripció amb programes radiofònics i publicitat, unes 250 cassets que contenen enregistraments de programes dels anys setanta i vuitanta i unes 180 bobines de ràdio en cinta oberta amb programació contínua dels darrers anys.

Aquest mes, quan celebrem els vuitanta anys de l’inici de les emissions, volem formar part d’aquest gran projecte i realçar la simbologia i la significació que per a més d’una generació va tenir Ràdio Andorra. Podeu consultar el catàleg dels discos de l’antiga Ràdio Andorra i accedir a algunes gravacions de música clàssica, musettes, música de ball, jazz, música catalana, rock, música espanyola, a través del catàleg en línia que trobareu a:

Juliol 2019 - 50 anys de la festa del Roser a Ordino

L’any 1969 el Jovent d’Ordino va proposar al Quart tras­lladar els tres dies de festa que es feien per Sant Corneli i Sant Cebrià, el 16 de setembre, data en què se celebra la Festa Major del poble d’Ordino, al primer cap de setmana de juliol coincidint amb les festes del Roser.

El Roser ha esdevingut amb els anys una veritable festa major del poble d’Ordino. Se celebra el primer cap de setmana del mes de juliol i comença amb un repic de campanes la mitjanit del dissabte i s’acaba el dimarts ben entrada la matinada. Els actes més tradicionals són la plega de la rosa i els balls populars interpretats per l’Esbart de les Valls del Nord a la sortida de missa del diumenge. Amb el pas dels anys, els actes religiosos han deixat pas a les activitats més seculars, i s’ha convertit en una festa de referència per al jovent de tot Andorra. Són quatre dies en què la festa organitzada pel jovent del poble d’Ordino combina el manteniment d’algunes tradicions amb balls de nit, activitats infantils i àpats populars.

La festivitat del Roser entronca directament amb la devoció a la Mare de Déu del Roser, un culte marià que a Ordino esdevé una festa molt arrelada al poble amb la rosa com a element essencial.

El Roser d’Ordino va ser inclòs pel Govern d’Andorra el 23 de juny del 2010 com a bé immaterial a la secció quarta de l’Inventari general del patrimoni cultural d’Andorra, conjuntament amb 14 festes d’interès cultural més. BOPA, any 22, núm. 38.

Imatges:

 [box download] Separata El Roser d’Ordino [/box]

Clip promocional El Roser d’Ordino

{mp4}PecaMes_Juliol19_Clip|670|386{/mp4}

Juny 2019 - Confirmació pel bisbe d’Urgell de les taxes dels notaris de les Valls d’Andorra, regularitzades pels veguers

En el document d’aquest mes, Hug Desbach, bisbe d’Urgell, confirma les taxes dels notaris de les Valls d’Andorra que havien estat regularitzades el 13 de juny del mateix any pel seu veguer, Roger de Besora, i pel veguer del comte de Foix, Guillem Jaculatori d’Ax.

Al llarg de l’època medieval es van fer diversos intents de regular legalment la professió notarial i els beneficis i emoluments que els notaris percebien pel seu treball: al segle XIII s’inicia una àmplia tasca legislativa de regulació d’aquesta qüestió als regnes de la península Ibèrica; especialment, es volien establir les taxes que els notaris havien de percebre per la redacció dels documents notarials. Aquesta tasca continuarà en segles posteriors.

Les Valls d’Andorra no van ser una excepció i van començar a establir mecanismes de control de l’activitat notarial, perquè les particulars condicions del territori havien permès actituds abusives i fraudulentes que provocaven les queixes dels habitants de les Valls.

Per aquest motiu, el 13 de juny de 1356, com a resultat dels requeriments dels representants dels habitants de les Valls, que se sentien perjudicats pels salaris que imposaven els notaris, els veguers, Guillem Jaculatori d’Ax i Roger de Besora, promulguen una normativa que estableix les taxes que han percebre els notaris per la redacció dels documents. Aquesta normativa consta de 62 capítols, 60 dels quals es refereixen a les taxes dels documents, dels tipus següents:

•    Documents sobre règim successori
•    Documents sobre règim matrimonial
•    Documents judicials
•    Documents sobre la persona
•    Documents sobre béns, obligacions i serveis
•    Documents sobre l’activitat mercantil

El document original del 13 de juny no s’ha trobat, però a l’Arxiu Nacional, al fons de l’Arxiu de les Set Claus, sí que tenim diverses còpies posteriors del document i, també, aquesta confirmació per part del bisbe Hug Desbach, feta a Perpinyà el 27 de juny del 1356, en què no es reprodueix el contingut del document però sí que es fa ressaltar la importància que té per als habitants de les Valls d’Andorra, raó per la qual el bisbe el confirma.

Es tracta d’un pergamí de 150 x 411 mm amb un segell penjant. El document està escrit en català i en podeu consultar la transcripció, així com la de les còpies del document promulgat pels veguers, al Diplomatari de la Vall d’Andorra, segle XIV, d’Ignasi J. Baiges i Mariona Fages ¹.

Maig 2019 - Identificar el patrimoni alimentari i gastronòmic. Conèixer la història de la nostra alimentació.

Fons fotogràfic ANA/ FL_0105 ANA/ FP_16941 ANA/FAM_5048_01 ANA/FAM_4688 ANA/FAM_4249

Darrerament hi ha un interès creixent per la recuperació, la valoració i la promoció del receptari i la cuina associats a la vida agrícola i ramadera, qualificada de tradicional. Aquest interès s’aprecia en els processos de patrimonialització de productes i de receptes locals i en la valoració del patrimoni alimentari i gastronòmic.

A la dècada dels anys noranta del segle passat, van aparèixer nombrosos treballs que s’interessaven pel patrimoni alimentari i es van realitzar els primers inventaris dels productes de la terra. Un dels projectes de referència en el nostre context va ser L’inventaire du patrimoine culinaire de la France: produïts du terroir et recettes traditionnelles, encarregat pel Consell Nacional de les Arts Culinàries de França entre 1992 i 1996.

A Andorra, dos cuineres del país van publicar dos llibres sobre la cuina tradicional andorrana, que configuren un receptari interessant que permet identificar els productes que es feien servir, els processos d’elaboració i les preferències de la cuina local.

Montanya, M. 1985. La cuina de casa meva. Andorra. Edició de Banc Internacional Banca Mora.
Troquet, J. M. i Ribes, M. D. 1993. Costumari i receptari de la gastronomia andorrana. La Massana. Edició a cura dels autors.

Juntament amb aquests dos llibres, la publicació sobre l’elaboració dels productes del porc, els embotits i l’escudella també és clau per entendre l’alimentació i la cuina en el context rural de muntanya.

Santacreu, A. 1993. Els embotits d'Andorra i l'Escudella de Sant Antoni. 25 anys d'escudella. Andorra la Vella. Edició a cura de l’autor.

En l’actualitat, les institucions i els productors del país mostren un interès especial per les produccions agrícoles i ramaderes i els productes alimentaris propis. De fet, s’estan duent a terme accions diverses per promocionar les produccions artesanes locals i identificar el nostre patrimoni alimentari i gastronòmic.

[box note] Productes agricoles i artesans d'Andorra

La patrimonialització de l'alimentació: els productes de la terra (Revista Ciutadans IEA)[/box]

En aquest context, en què se cerquen els aspectes diferencials de l’alimentació i la gastronomia i s’associen a la producció local i la identitat del territori, és especialment rellevant la recerca i la documentació a partir dels fons històrics.

L’Arxiu Nacional custodia nombrosos fons personals i patrimonials, procedents de famílies del país, en els quals es poden trobar receptes recollides per membres d’aquestes famílies al llarg dels anys. Aquestes receptes suposen un fons inèdit o poc conegut que expliquen molt de la història de l’alimentació i de la cultura de “seure a taula” o “al voltant del foc” a casa nostra.

Heu tastat la sopa de farigola, el vacallà amb such (doc. Ref. ANA/CP 424-f.12-13), el fricandeu de vedell (doc. Ref. ANA/ CP 424-f.5) o sabeu com courer pollastres ab such (doc. Ref. ANA/ CP 424-f.9) o fer crema o mato de llet de cabra (doc. Ref. ANA/ CR 13813, 13815)? Les receptes custodiades a l’Arxiu Nacional us explicaran com s’elaboraven aquests plats en algunes cuines andorranes.

[box note] Un sopar a partir de receptes antigues[/box]

Abril 2019 - Le Val d’Andorre. Chanson du chevrier (enregistrament sonor)

“Andorra històrica XVII” Copyright by PARROT’s 1963 Font: ANA_460T6

Aquesta peça del mes d’abril té a veure amb la presentació al públic del catàleg del fons discogràfic de l’antiga Ràdio Andorra i de la digitalització d’una peça musical significada per a Andorra. Es tracta d’una peça de l’òpera Le Val d’Andorre, de Jacques Fromental Halévy. Jacques François Fromental Élie Lévy Halévy (París, 27 de maig de 1799 - Niça, 17 de març de 1862), compositor, músic i professor. A l’edat de set anys va entrar al Conservatori de París i el 1827 va ser nomenat professor d’harmonia del Conservatori. Una mica més tard va donar classes de contrapunt i composició. Va compondre un gran nombre d’òperes, entre les quals destaquen La Juive, que no ha deixat d’interpretar-se des que es va estrenar el 1835, i Le Val d’Andorre, òpera còmica estrenada el 1848 que no ha perdurat tant en el temps tot i tenir molt bona acceptació en la seva època.

El nostre compositor va morir de tuberculosi a Niça el 17 de març de 1862. Com a alumnes de renom, per les seves classes hi van passar Charles Gounod, Camille Saint-Saëns, Victor Massé, François Bazin i Georges Bizet, que es va casar amb la seva filla el 1869.

L’òpera còmica¹ de La Vall d’Andorra, amb partitura de Jacques Fromental Halévy, s’acompanya de l’argument de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges, un dramaturg francès que va destacar per escriure obres de teatre i llibres per a òpera i ballets i també va ser director de l’Opéra-Comique de París a partir del 1829.

L’estrena es va fer l’11 de novembre de 1848² a l’Opéra-Comique de París i va tenir molt bona crítica. Segons José Antonio Ammam, “en aquesta obra Halévy mostra el seu eclecticisme i el seu caràcter versàtil. La trama és complexa com en totes les seves òperes però la música té moments molt aconseguits, amb un estil melòdic i una harmonia que li serveixen de deliciosa base musical”³. Va perdurar als escenaris operístics uns quants anys i el 1860 es va  representar també al Théatre Lyrique de París, on de nou va ser molt aplaudida⁴.

El 1852, el destacat compositor de sarsueles, Joaquin Gaztambide va escriure la música d’una sarsuela en castellà, El Valle de Andorra, basada en el mateix argument que la d’Halévy i Saint-Georges⁵. Aquesta versió traduïda per Luis Olona es va estrenar el 5 de novembre de 1852 a Madrid.⁶

L’òpera completa amb partitura, argument, escenografia i unes notes breus d’aproximació al seu context historicoartístic va ser traduïda al català i publicada en un llibre molt complet amb motiu del vintè aniversari de la Notaria Marc Vila Riba, l’any 1996. Posteriorment a l’estrena, el 1848, es va traduir a l’alemany, l’anglès, el rus, el polonès, l’italià, el suec i el castellà.

A Andorra es va estrenar parcialment el 25 de desembre del 2001 a l’Auditori Nacional, amb l’ONCA i els Petits Cantors⁷.

L’argument es desenvolupa en temps de Lluís XV (1715-1774) a les Valls d’Andorra, on s’han de reclutar soldats per a l’exèrcit francès.

El protagonisme de l’òpera el pren una noia òrfena, Rosa de Maig, que treballa al servei d’una grangera rica anomenada Teresa. Una altra noia, Jordina, jove pagesa, completa el trio de personatges femenins d’aquesta obra. Totes tres estan enamorades del caçador Esteve, que està enamorat, però, de la Rosa. L’únic que coneix el cor i els secrets de tots és el vell cabrer, Jaume Sincer, i és ell qui es preocupa pels joves amants. Com que Rosa és pobra, el vell cabrer ha reunit un dot per a ella. Arriba de sobte un reclutador de l’exèrcit a reclamar quinze soldats que li ha de lliurar la república d’Andorra per a l’exèrcit francès i la sort fa recaure en Esteve una de les quintes de soldat. Rosa pren diners de la seva mestressa per comprar la llibertat del seu estimat confiant en el dot que li donarà més tard el vell cabrer. Teresa descobreix el robatori i Rosa, acusada, compareix davant el consell d’ancians que es reuneix a la muntanya per jutjar-la. Rosa podria ser condemnada a mort. Per fortuna intervé el vell cabrer i revela que de fet Rosa és filla de Teresa. Aquesta última reflexiona, li retira la demanda i obté del tribunal el perdó. Ara res no s’oposa a l’amor de Rosa i Esteve.

És una òpera amb la força dramàtica de la muntanya llunyana.

La cançó del cabrer que presentem es canta en l’acte primer, escena quarta, quan el personatge Jaume Sincer, el vell cabrer (baix), llegeix la mà de les dos dones i descobreix que totes dos estimen el mateix home. En el moment de l’estrena, la cançó va ser interpretada pel baix de l’Opéra-Comique anomenat Bataille.

En el moment d’aquesta cançó, l’escenografia la situa de la manera següent: “Des dels primers sons de la cornamusa, aixequeu l’escena tenint cura de descobrir la portalada 5. Jordina i Serni a l’esquerra; Teresa, a la dreta. Aviat es veu arribar lentament del fons de la vall, pel camí 1, Jaume Sincer tocant amb la cornamusa la tornada de les cançons. Entra per la porta 5 i baixa al núm. 3, fins al mig de l’escenari, on canta la primera cançó. Després de les paraules ‘Ell us farà viure fins tan vells com ell’, Jordina, passant pel davant de Serni, se situa al núm. 2. Baixa a l’escenari per a la segona cançó. Després de les paraules ‘I dono esperança als enamorats’, Serni, Jordina i Teresa s’acosten a Jaume. El cabrer canta la tercera estrofa de la seva cançó als personatges en escena.”⁸

[box note]La cançó del cabrer⁹

Jaume Sincer

Vet aquí el bruixot / ja que existeix encara / El vell bon cabrer del bell país d’Andorra! / El vell bon cabrer / el seu llibre és el cel / veniu cap aquí / ell us farà viure com ell de feliç / De la nostra vall / conec els secrets / i sota el fullam / jo faig les parades! / Tinc la confiança / dels cors desgraciats / i dono esperança / als enamorats! / Vet aquí el bruixot / ja que existeix encara! / El vell bon cabrer / del bell país d’Andorra! / El vell bon cabrer / bateig sigui o noces / sempre el vell bruixot / el mateix lloc té / al racó del foc! / I la seva màgia / us prediu molts fills / sempre, llarga vida / marit, llargs amors! / Vet aquí el bruixot / ja que existeix encara! / El vell bon cabrer / del bell país d’Andorra! / El vell bon cabrer / El seu llibre és el cel / Veniu cap aquí / ell us farà viure / fins tan vells com ell.[/box]

En el fons discogràfic de l’antiga Ràdio Andorra hi ha dos exemplars del mateix disc en què podem escoltar La cançó del cabrer enregistrada el 13 de maig de 1930¹⁰ per la discogràfica Columbia, a 78 rpm i interpretada pel baríton baix Lucien Fuguère amb acompanyament d’orquestra.

Tant l’òpera, mentre es va interpretar, com el disc van fer que la Vall d’Andorra fos més coneguda entre la burgesia del segle XIX i XX.

Març 2019 - Com s’assegura la conservació d’un document electrònic

[box note]MGEDE: Decret del 13-06-18 d’aprovació de la Política de gestió del document electrònic del Govern d’Andorra, que inclou per annex el Model de gestió de l’expedient i el document electrònic (MGEDE)

PDPODA: Decret del 4-11-2015 de creació del Pla director de preservació dels objectes digitals del Govern d’Andorra[/box]

La peça del mes d’aquesta entrada és diferent de les que acostumem a presentar. Normalment us destaquem documents textuals, fotogràfics o audiovisuals que formen part del patrimoni documental d’Andorra.

Conservar un document físic requereix unes condicions que coneixem: temperatura, humitat, contenidors, sistemes de prevenció de desastres, etc. Però, com s’assegura la conservació d’un document electrònic durant 30, 100 o 500 anys? El document més antic de l’Arxiu Nacional d’Andorra és del s. XII; podem assegurar que un contracte en PDF signat electrònicament pugui ser accessible d’aquí a nou segles? I podrem assegurar que és un document autèntic, és a dir, que ningú no l’ha modificat? Pensem que hi ha documents que ja no som capaços d’obrir, o unitats d’emmagatzematge que han quedat obsoletes en menys de trenta anys.

Donar resposta a aquestes preguntes va fer que els anys 2015 i 2017 s’aprovessin el Pla de preservació d’objectes digitals d’Andorra (PDPODA) i el Model de gestió dels documents i l’expedient electrònic (MGEDE), respectivament. Aquestes dos eines proporcionen al Govern d’Andorra un marc per a la gestió eficaç i eficient del document electrònic i la seva preservació a llarg termini.

D’una banda, l’MGEDE estableix un conjunt de directrius, eines, procediments, pràctiques i normes que puguin garantir una gestió eficient dels documents i els expedients electrònics al llarg de tot el seu cicle de vida, és a dir, des que es generen, es capturen o s’incorporen al sistema de gestió documental fins a la disposició final, moment en què s’eliminen, o bé es conserven permanentment, amb la corresponent transferència a l’Arxiu Nacional en aquest darrer cas.

De l’altra, el PDPODA té com a objectiu establir els mecanismes per a la custòdia i preservació a llarg termini dels materials digitals. Entre altres qüestions, el text defineix quins objectes s’han de preservar, com s’han de preparar per facilitar-ne la preservació, quines metadades els han d’acompanyar per permetre la seva cerca, gestió i recuperació i el temps que s’han de guardar.

Us animem a llegir aquests documents que trobareu disponibles a la nostra web, i a compartir amb nosaltres els vostres neguits, dubtes, aportacions o comentaris sobre com podem afrontar la preservació del document electrònic al llarg del temps i que sigui garant dels drets i deures contrets.

Febrer 2019 - Legitimació del Consell de la Terra pel bisbe d’Urgell, Francesc de Tovià, a petició dels prohoms de les Valls d’Andorra

[box note]Data: 11 de febrer de 1419
Fons: Casa Rossell
Referència: CR 40529[/box]

L’11 de febrer d’aquest any celebrem els 600 anys del reconeixement del Consell de la Terra, l’òrgan de govern comunitari de les Valls d’Andorra, per part de Francesc de Tovià, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Aquest reconeixement queda plasmat en el document que us presentem aquest mes, en el qual el bisbe, a petició dels prohoms de les Valls, legitima l'òrgan del Consell de la Terra, de manera que, anualment, es puguin elegir certes persones que tinguin cura dels afers d’Andorra, i concedeix una mena de reglament per al seu funcionament més regular.

El document és un pergamí escrit en llatí en la part que correspon a les disposicions del bisbe però inclou una transcripció de la demanda, en català, dels prohoms de les Valls d’Andorra que dona lloc a la legitimació. Aquesta demanda va ser formulada per Andreu d’Alàs i s’ha d’emmarcar en la qüestió que enfrontava els andorrans amb la vila de Puigcerdà i les universitats de la vall de Querol pel pagament de la lleuda ¹ (impost que gravava l’entrada de mercaderies a les viles on hi havia mercat). La sol·licitud s’inicia de la manera següent:

“A la molt reverent e paternal senyoria de vós, molt reverent senyor, humilment supplicant, exposen los humils vassalls y súbdits vostres, los prohòmens de les valls d’Andorra, que com diverses vegades e soveny se esdevinga que ells ... los convinga fer ajustament e aplegar Consell per delliberar e acordar que deuen e poden fer sobre les dites coses...”²

Anteriorment, ja existia una assemblea amb delegats (els prohoms) que tenien certes funcions de representació i decisió d’àmbit general. Aquesta assemblea havia anat substituint durant el segle XV les assemblees generals dels caps de casa (prohoms) i constituïa un òrgan de govern més reduït i permanent. Les assemblees s’aplegaven en consell quan es tractava de solucionar els problemes que afectaven les Valls, especialment els relacionats amb la jurisdicció senyorial i els de trànsit de mercaderies i bestiar ³. Reunir una assemblea amb tantes persones resultava difícil i poc operatiu. Així, en el document, els andorrans “supliquen a la vostra gran senyoria que sia de vostra mercè graciosament atorgar e ordonar que de aquí avant, cascun any una vegada, lo Consell...pusquen elegir e assignar dos o tres hòmens de cascuna parròquia...que bé e leyalment s’hauran en aconsellar, tractar e procurar los negocis de les dites valls e pusquen fer e elegir síndich o síndichs, missatger o missatgers...”.⁴

Les competències del Consell de la Terra reconegut el 1419 eren negociar amb els senyors les qüestions relacionades amb la defensa de les llibertats i els privilegis, i la jurisdicció i defensa de la terra, dels comunals, de les herbes, dels boscos i de les aigües així com el control de l’explotació i ús que se’n feia, com també la provisió i la treta de blat i la talla de tributs (la quèstia). També s’ocupava de la gestió de les servituds rurals i urbanes i podia resoldre en les causes de veí a veí i d’universitat a universitat i en qüestions de camins, carrers i closos⁵. Aquest sistema de govern continuà vigent fins a la Nova Reforma del 1866, quan es va actualitzar el sistema polític a la realitat del segle XIX.

Aquest document pertany al fons de casa Rossell (CR), que va ingressar a l’Arxiu Nacional d’Andorra en diverses etapes des del 1996 al 2005 i engloba uns 54.400 documents entre documents textuals, fotografies i mapes, datats aproximadament entre els anys 1175 i 1996. La documentació està inventariada i és consultable a l’Arxiu Nacional.

Aquest document en concret, juntament amb altres documents del fons, tant textuals com fotografies, el podeu consultar en línia a la pàgina web de l’Arxiu Nacional, a l’ enllaç següent.

¹Vela Palomares, Susanna. Diplomatari de la Vall d’Andorra: segle XV. Andorra la Vella: Govern. Ministeri de Turisme i Cultura : Arxiu Històric Nacional, 2002.
² Ídem - [doc. transcrit núm. 25 – p. 133-135]
³Vela, Susanna (coord.); Belenguer, Ernest (dir.). Història d'Andorra: De la prehistòria a l'edat contemporània. Barcelona: Edicions 62, 2005.
⁴Diplomatari de la Vall d’Andorra, 2002 - [doc. transcrit núm. 25 – p. 133-135].
⁵Història d'Andorra: De la prehistòria a l'edat contemporània, 2005.

Gener 2019 - El nostre patrimoni cultural immaterial: Les festes d’interès cultural

50 ANYS DE LES ESCUDELLES POPULARS, UN PATRIMONI ALIMENTARI I UNA FESTA GASTRONÒMICA

{mp4}PecaMes_Gen19_00|686|330{/mp4}

[box note]Informació del registre:
Vídeo: Escudelles_Encants_AE_2018
Foto 1: FP_60170
Foto 2: FP_60221
Foto 3: FP_60283[/box]

L’escudella és un plat greixós típic d’hivern considerat per molts com un dels patrimonis alimentaris pirinencs més importants. Per fer l’escudella cal fer un bon caldo amb carn i verdura, i s’utilitzen molts ingredients: trumfes, verdura, llegums,fideus,arròs, i no pot faltar-hi la vianda de porc. Tots, productes de la terra. De fet, quan la gent vivia de la terra, “es menjave del que hi havie a casa”.

Amb els anys, l’escudella o vianda que es menja a les nostres muntanyes s’ha convertit en part del patrimoni alimentari i gastronòmic. Sens dubte, les escudelles de Sant Antoni han contribuït al seu reconeixement i valoració.

L’escudella, els encants i la benedicció dels animals són tres dels elements amb els quals es relaciona la festivitat de Sant Antoni.

[box note]Informació del registre:
Foto 4: FP_60404
Foto 5: FAM_52920_01
Foto 6: FAM_5289_023[/box]

El 17 de gener de 1970, dia de Sant Antoni, amb dos fogaines al carrer, es va celebrar la primera escudella popular a l’avinguda Meritxell, per iniciativa veïnal. Des d’aleshores, les escudelles de Sant Antoni s’han popularitzat i s’han estès per totes les parròquies. A Canillo en diuen vianda de Sant Antoni. I a Sant Julià de Lòria l’escudella popular es fa el 20 de gener, per Sant Sebastià. Les escudelles de Sant Antoni s’han convertit en una de les festes més participatives i més celebrades al país, fet que ha permès realçar un plat que és part del nostre patrimoni alimentari i gastronòmic.

Per aquesta raó, el 23 de juny del 2010 les escudellades populars i els encants de Sant Antoni van ser inclosos pel Govern d’Andorra com a bé immaterial a la secció quarta de l’Inventari general del patrimoni cultural d’Andorra, conjuntament amb 14 festes d’interès cultural més (BOPA,any 22,núm. 38).

L’Arxiu Nacional compta amb un extens i variat fons sobre les escudelles de Sant Antoni i de Sant Sebastià: un fons fotogràfic que retrata la celebració popular des del començament, un fons fílmic que mostra el seu dinamisme i la participació creixent, i un fons etnogràfic que explica com va començar tot plegat i el seu significat social i cultural. Des de l’Arxiu Nacional us convidem a saber més sobre les escudelles populars a casa nostra i altres expressions festives i alimentàries que són herències culturals i part del nostre patrimoni immaterial.

[box note]Per a saber-ne més:
Santacreu, Antoni. 1993. Els embotits d'Andorra i l'Escudella de Sant Antoni. 25 anys d'escudella. Andorra la Vella: Edició a cura de l’autor.[/box]