“La peça del mes”

Recordant novament el Centre Moral i Recreatiu d’Andorra

Amb un caràcter associatiu naixia a començament del segle XX a Andorra la Vella el Centre Moral i Recreatiu, que ben aviat assumí les funcions de cooperativa que subministrava als associats queviures a preus reduïts. Aquell associacionisme ancestral, tribal i familiar és evident que amb l’Andorra canviant de mitjan segle passat ha desaparegut.¹

En el recull històric imprès sobre el Centre Moral i Recreatiu d’Andorra que configura el llibre homenatge Centre Moral i Recreatiu d’Andorra, 1905-1992, editat per Àgora Cultural, amb la col·laboració del Ministeri de Turisme i Cultura²,  el Comú d’Andorra la Vella i la Fundació CaixaBank, amb motiu del Dia de la cultura del 2001, s’hi referencien reglaments, decrets i acords, però també actes del procés creatiu de l’entitat, del seu finançament, dels seus alts i baixos, i articles de premsa relatius al mateix Centre i a les successives seccions que el van configurar.

En un edifici baix, al centre d’Andorra la Vella, obre les portes de bat a bat, el 24 de desembre de 1905, el Centre Moral i Recreatiu³ sota la presidència de Francesc Vilarrubla-Duran. Molts foren els canvis de local per diverses causes fins que malauradament s’inicia el procés de dissolució el 1992.

Un procés silenciós que s’allargaria durant nou anys i que venia precedit d’una letargia organitzativa de tretze anys, des de 1979.⁴  Amb escassa informació –i molt puntual– sobre aquest període de vint-i-dos anys transcorreguts, el procés es reprèn a l’assemblea del Centre Moral i Recreatiu d’Andorra la Vella del 27 de novembre del 2001, en què s’acorda definitivament la dissolució d’aquesta entitat. L’acord de dissolució fou comunicat al cònsol major d’Andorra la Vella el 21 de desembre del 2004.

Per executar aquest acord s’havia de procedir a la liquidació dels béns. Una parcel·la de terreny de la urbanització El Barré, situada a la partida del Solà, als Plans de la Massana.⁵  I per poder fer la venda judicial de la propietat s’havia de fer una llista exhaustiva dels socis,⁶  convocar una assemblea general extraordinària per adoptar els acords de dissolució del Centre i de liquidació i de repartiment del seu patrimoni, així com l’aprovació d’un estat de comptes.

L’assemblea va tenir lloc el 21 de novembre del 2003. La venda definitiva, en segona subhasta pública, davant la batlle Meritxell Picart Sánchez, el 13 de gener del 2004,⁷  i l’escriptura de venda es formalitzà davant el notari Josep Estañol i Cornella, el 12 d’octubre d’aquell mateix any.⁸

Entre els acords presos per a la dissolució del Centre Moral i Recreatiu destacava que amb l’import de la venda es compraria una obra d’art que s’oferiria a la parròquia d’Andorra la Vella. Se suggereix la idea que sigui una escultura. L’obra hauria de ser “d’un artista de renom o fer un concurs demanant a diferents artistes que presentin les seves obres”.⁹

Vista la rellevància que Josep Viladomat i Massanas tenia com a artista vinculat a Andorra, es van dur a terme les gestions escaients per aconseguir una obra important seva. L’obra disponible al fons del Museu Viladomat amb aquestes característiques era una escultura de gran format. Una figura sedent feta amb marbre a mida natural.

El propietari Francesc Viladomat, fill de l’artista, després d’explicar-li la funció benèvola del Centre i el destí que es donaria a l’obra esmentada –l’interior de la Casa Comuna d’Andorra la Vella–, va rebaixar el preu fins a l’import disponible per part del Centre. Pel que fa a la peanya –o pedestal especial–, el transport i l’assegurança fins a la col·locació al lloc acordat, el Centre va demanar col·laboració al Comú. No s’ha trobat cap resposta a la súplica en qüestió i sembla que finalment tots aquests afegits també van anar a càrrec de Francesc Viladomat.

L’obra fou “l’escultura original i peça única de l’obra de l’escultor Josep Viladomat:
‘La noia asseguda’, realitzada en marbre estatuari de Carraca blanc”.¹⁰

CMRA 4 (f. 5).

Aquesta fràgil estàtua és el punt final a una entitat centenària que va néixer amb la voluntat de dinamitzar l’activitat cultural a Andorra. La donació de l’obra (el 18 d’octubre del 2005), que havia d’anar situada a l’espai interior de l’entrada de la Casa del Comú, va ser un dels darrers actes del Centre Moral i Recreatiu.¹¹  Aquell mateix mes, el dia 27, la documentació del Centre –44 documents textuals– fou lliurada a l’Arxiu Nacional d’Andorra,¹²  on es conserva encara avui –restaurada i digitalitzada–, i on també podem trobar el llibre homenatge (39 CEN) i cinc articles de premsa del fons Xavier Areny Plandolit (FXAP), datats entre 1964 i 1970, relatius al desaparegut Centre Moral i Recreatiu. Aquest fons documental (CMRA) complet ens aporta més informació sobre la trajectòria d’aquest centre cultural –sobretot pel que fa al seu finançament: subvencions i quotes–. Amb aquest dos gests es clou el llibre d’actes, “reflex de les activitats culturals i socials de tants ciutadans de la nostra vila”.¹³

I després de quinze anys, on és “La noia asseguda”?

¹⁴

L’obra es troba a la planta baixa del Comú d’Andorra la Vella, just en entrar, al fons, entre l’escala i l’ascensor. És un emplaçament interior, cèntric i visible de la Casa Comuna.

¹⁵

I ella observa.

¹ L’associacionisme històric. Pere Canturri Montanya, Universitat Catalana d’Estiu, 2007.

² Butlletí Oficial del Principat d’Andorra (16/5/2001). Edicte del 9/5/2001 pel qual es publica la subvenció concedida pel Ministeri de Turisme i Cultura a Àgora Cultural en concepte de col·laboració en l’edició del llibre homenatge al Centre Moral i Recreatiu d’Andorra.

³ Reglament en 38 articles a CMRA 1, pàg. 2-5.

⁴ CMRA 1 / f. 169v-170r.: actes.

⁵ CMRA 6; CMRA 41.

⁶ Relacions de socis: CMRA 1, pàg. 1, i CMRA 44.

⁷ CMRA 43.

⁸ CMRA 6.

⁹ CMRA 1 / f. 174.

¹⁰ CMRA 30.

¹¹ Diari d’Andorra, “ LA CONTRA”, 23/10/2011.

¹² Cal destacar que al 1992 es va dur a terme la microfilmació del llibre d’actes –retornat a l’entitat– fins a l’acta amb data : 12 de febrer de 1979. La següent acta seria del 8 de gener de 1992, tretze anys més tard. CMRA 1 / f. 177v.

¹³ CMRA 1 / f. 177v.

¹⁴ Fotografia cedida per Fidel Solsona Bagués de Recerca i Patrimoni del Comú d’Andorra la Vella

¹⁵ Fotografia cedida per Fidel Solsona Bagués de Recerca i Patrimoni del Comú d’Andorra la Vella

50 anys de la mort del copríncep francès Charles De Gaulle (1890-1970)

Charles De Gaulle, un dels grans homes de la història i una de les figures més importants del segle XX, va morir d’un aneurisma fa 50 anys a la seva casa de Colombey-les-Deux-Églises, el 9 de novembre de 1970.

La notícia no es faria pública fins l’endemà. A la una del migdia, el president de la República Francesa, Georges Pompidou, ho va anunciar ell mateix, en un breu discurs televisat:

[box note]“Francesos, franceses, el general De Gaulle ha mort. França és vídua.”[/box]

En les actes del Consell General hi trobem una referència a unes disposicions que es van adoptar amb motiu de la seva defunció. Es van enviar telegrames de condol a la vídua i al copríncep Pompidou, però trobem un seguiment més detallat dels actes protocol·laris al dossier d’hemeroteca del Fons Xavier d’Areny-Plandolit (FXAP) i en la col·lecció de revistes de la Biblioteca Nacional. Diaris com La Mañana, amb Sícoris com a cronista, el Diario de Barcelona, el Diario de Lérida, el Midi Libre Catalan i l’Andorra Magazine es van fer ressò de la profunda commoció que havia causat l’anunci inesperat i sobtat de la seva mort.

Andorre magazine, núm. 13 (desembre 1970), p. 3 

El 12 de novembre, es va celebrar una missa funeral a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella, a la qual van assistir totes les autoritats i un nombrós públic, tal com es recull en l’acta del Consell General, reunit en sessió extraordinària aquell mateix dia, i en les fotografies del Fons Fèlix Peig (FP).

 Les autoritats assisteixen a la missa funeral del general Charles De Gaulle. A primera fila,  Jaume Sansa, veguer episcopal; Francesc Escudé, síndic general; Marty-Meifren,  secretari general de la delegació permanent francesa; Hubert Dubois, veguer francès; Gregori Creus, delegat permanent de la Mitra, i Eduard  Rossell, subsíndic. ANA/FP-24180

 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella; celebració de la missa pel funeral del general Charles De Gaulle. ANA/FP-24184

 Tot i que Charles De Gaulle va deixar escrit en el seu testament que no volia cap funeral d’estat ni cap acte públic, a Andorra es va celebrar la missa funeral i, a França, el Govern de Pompidou va organitzar paral·lelament al funeral privat un acte oficial a Notre-Dame de París, al qual van assistir 80 caps d’estat i autoritats estrangeres de tot el món, excepte d’Andorra. El 7 de desembre de 1970, al diari Midi Libre Catalan, un article es feia ressò d’una circular signada per 28 persones que protestaven perquè cap delegació andorrana no havia assistit al funeral de París.

La carretera i el canvi de dos places

Una visió fotogràfica de la transformació de les places d’Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria

Heu vist mai el cobert de cal Coletes de la plaça d’Andorra la Vella? O cal Jaile i cal Vianya a Sant Julià de Lòria?

Aquests edificis varen ser enderrocats entre els anys 1913 i 1915 per construir el traçat de la carretera de la Seu d’Urgell fins a la plaça d’Andorra la Vella, inicialment, i que passava pel bell mig de les places de Sant Julià, primer, i feia parada a la d’Andorra la Vella.

Calia poder fer arribar els vehicles de motor al centre dels dos pobles. Els antics camins carreters, però, no tenien l’amplada suficient per assolir amb èxit el pas de vehicles motoritzats. Per aquest motiu va ser necessari obrir-se espai i enderrocar algunes edificacions, tal com podreu veure en la sèrie fotogràfica que us mostrem, que és l’objectiu d’aquesta peça del mes.

Si voleu més informació sobre la construcció de la carretera, podeu consultar el llibre
100 anys de la carretera la Seu d’Urgell-Andorra la Vella 1913-2013, publicat el novembre del 2013 pel Govern d’Andorra i el Govern d'Espanya

Avui, gràcies a les fotografies històriques podem visualitzar el primer gran canvi que va tenir la modernització d’Andorra en el paisatge quotidià dels seus habitants durant la primera dècada del segle XX.

CR_1348 Visura de la plaça de Sant Julià de Lòria. Al fons a la dreta, casa Vianya. Autor: Jean August Brutails Any: 1886	FBUI_0095 Plaça de Sant Julià de Lòria. La casa del fons és casa Vianya. Autor: V. Builles Any: 1911-1913
FBUI_0094 Plaça de Sant Julià de Lòria. Sense la casa Vianya ni la font. Els cotxes ja arriben al bell mig de la plaça. Autor: V. Builles Any: 1933-1936	CRA_0178 Vista general de Sant Julià de Lòria. La plaça Major encara està tancada al pas de vehicles per les cases Vianya al sud  i cal Jaile al nord. Autor: Julià Reig Roqueta Any: 1911-1913
ACAU_FGP_0015 Actes de celebració a la plaça Major de Sant Julià. Al fons, casa Jaile. Autor: Guillem de Plandolit Any: agost de 1913	FBUI_0093 Plaça de Sant Julià oberta per la banda nord al pas de vehicles. Autor: V. Builles Any: 1933-1936
FAM_2388 Vista general de Sant Julià de Lòria, amb la carretera que travessa tot el poble. Autor: Josep Alsina Any: 1945-1955	CRA_0015 Enterrament a la plaça d’Andorra la Vella. A l’esquerra de la imatge hi ha el Centre Moral i Recreatiu (fundat el desembre de 1905). Aquest edifici el van enderrocar per fer passar la carretera, i va ser traslladat tot seguit a la casa Coletes. Autor: Julià Reig Roqueta Any: 1905-1914
CR_0187 Imatge aèria d’Andorra la Vella. Es pot veure l’edifici que varen enderrocar i una part de casa Coletes que també es va tirar a terra per poder fer passar la carretera per l’hortal de Coletes i els prats de Motxilla fins a la plaça. Autor: Joaquim de Riba Camarlot Any: 1910-1914	FGP_0211 Vista parcial d'Andorra la Vella. Es veu el recorregut de la carretera nova a l'alçada de l'entrada a la plaça d'Andorra. Autor: Guillem de Plandolit Any: 1915-1930
FCV_11193 Document d'expropiació dels terrenys per construir la carretera a Andorra la Vella

Nova Cançó i catàlegs d’Edigsa i de Concèntric

Al fons discogràfic de Ràdio Andorra hi ha una representació important de la Nova Cançó i una part dels catàlegs d’Edigsa i de Concèntric: al voltant de 275 discos senzills i elapés que actuen com a banda sonora d’una història ben particular.

Podríem dir de la Nova Cançó que va ser un moviment sociocultural amb l’objectiu d’activar tots els territoris de parla catalana. La realitat de l’inici dels anys seixanta la va convertir en un vehicle de reivindicació idiomàtica i ètica democràtica.

La situació política i cultural a Catalunya va provocar que una part de la societat compromesa identitàriament parlés de la necessitat d’una nova cançó escrita i cantada en català i que, a més, tingués un model de referència diferent de la cançó existent fins aleshores. Aquest model va ser la cançó francesa: compromesa, propera a la societat i contundent.
Aquest va ser el punt de partida de tot plegat.

Així doncs, activistes intel·lectuals com Josep Maria Espinàs, Miquel Porter i Remei Margarit es van convertir en cantants ocasionals per iniciar l’aventura i de passada animar altres possibles candidats a afegir-s’hi. El valencià Raimon va ser-hi present, també, i va desenvolupar el paper de màxim representant, el més aclamat i un dels més censurats, de passada.

La discogràfica Edigsa va començar al mateix temps, i gairebé de forma automàtica es va convertir en la plataforma difusora d’aquests primers autors. El 1962 van aparèixer els primers discos, i a poc a poc van sortir més cantants i més discos: els Setze Jutges, els grups de música pop, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Núria Feliu i Joan Manuel Serrat; es va passar d’un sentiment amateur a una consciència progressiva de professionalitat.

El 1965 va aparèixer una altra discogràfica, Concèntric, i una altra remesa d’autors, amb més qualitat i amb una visió nova de tot plegat: Guillem d’Efak, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach; també Jaume Sisa o Pau Riba, representants del Grup de Folk i podríem dir que arquitectes de l’esdevenidor de la cançó cantada en català.

Enguany, l’Arxiu Nacional ha preparat una mostra virtual per exhibir tota una sèrie de discos de la Nova Cançó, els més representatius dels inicis del moviment. Una bona ocasió per al record o el descobriment (https://www.cultura.ad/ accessible a partir del dia 9 de setembre).

El "Registre de comerç"

El "Registre de comerç" s'inicia l'any 1963 i es manté fins a l'actualitat. Del 1963 al 2000 aquest registre es feia en paper, en uns llibres registre; a finals dels noranta el registre s'informatitza, tot i que els llibres es mantenen durant uns anys. El registre informàtic conté, però, tota la informació del “Registre de comerç” des dels seus inicis. 

L'Arxiu Intermedi Administratiu custodia tots els llibres registre de comerç.

Aquesta sèrie ens aporta molta informació sobre el desenvolupament comercial d'Andorra en un moment clau, i es pot estudiar i utilitzar de maneres molt diverses en la recerca.

Per cada comerç trobem el nom del propietari; la nacionalitat; el lloc i la data de naixement; quan va ser autoritzat el comerç pel Consell General i el Comú; quan es van iniciar les activitats comercials; quina activitat comercial o industrial porta a terme; la raó social; el nom comercial; el domicili social; quan es va donar de baixa; els canvis de titularitat o de nom; els canvis de parròquia, les ampliacions d'activitats i, en definitiva, qualsevol canvi en alguna de les informacions consignades al registre.

A part del registre trobem els expedients de cada comerç; però, en ser una sèrie oberta, l'Arxiu Intermedi Administratiu només custodia els expedients de comerços que han tancat fa més de deu anys. 

Com a curiositat us podem dir que el comerç registrat amb el número 1 és el Comerç Manresa, ubicat a Encamp, que va mantenir les portes obertes des de 1888 fins a 1993.

Referència: 17204
Fons. FP
Autor. Fèlix Peig
Any 1976

[row]

[column one-half]

[/column]

[column one-half]

[/column]

[/row]

Mapa geográfico de los valles de Andorra país neutro

Aquest mes us parlarem d’un mapa que forma part del fons cartogràfic de l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA). És una peça original amb una història peculiar i, tot i que no és la més important del fons, també mereix que li dediquem un espai a les xarxes.

Títol: Mapa geográfico de los valles de Andorra país neutro
Autor: Francesc Ferrer i Bruguera
Mides: 635 x 977 mm
Any: 1849
Tècnica: tinta, aiguada i pastels sobre diversos papers entelats.

Ref. AD_0137_007	Ref. : Car_5

Aquest mapa està format per diversos fragments de paper muntats entre si i de diferents dimensions, que produeixen una irregularitat en la seva estructura i aconsegueixen un document de gran format. Aquesta característica ens indica les dificultats que va tenir Ferrer per aconseguir els materials i fer el dibuix. La qualitat artística en la representació del relleu és inferior a l’original, fet per l’enginyer reial Mr. Lengelée entre el 1774 i 1777.

De professió agrimensor, Francesc Ferrer i Bruguera va néixer a Barcelona el 1805. Va estar refugiat a França i el mes de gener de 1849 va fer aquesta còpia del mapa de Lengelée, ubicat a la Casa de la Vall, calcant l’original.

En reproduir-lo, va cometre els mateixos errors que Lengelée: va traduir la toponímia al català, va oblidar el poble de Vila, va escriure Meritxbell quan en l'original hi figura Meritxell, va oblidar I’estany d'Engolasters, diverses fargues, la vall de Setúria... Si no coneguéssim la font original seria indesxifrable en molts punts: els símbols de la lectura no estan acabats i s'observa una disminució qualitativa en el dibuix i modificacions en la toponímia.

Entre el 1841 i el 1848 el coronel Ulrich, comissionat especial del Govern
d'lsabel II, nomenat pel capità general de Catalunya, Antonio van Hallen, va viure a Andorra i el darrer any va fer un informe manuscrit, adreçat al capità general de Catalunya, Marqués del Duero, en què va incloure el mapa de Francesc Ferrer. El que no podem assegurar és qui li va fer l’encàrrec, però possiblement va ser el copríncep episcopal o el veguer.

Desconeixem com va arribar a l’Arxiu, però juntament amb el mapa també es van adquirir els aparells de topografia que utilitzava Francesc Ferrer en els seus treballs cartogràfics.

L’any 1997, degut al seu estat de conservació, bastant deteriorat, va ser restaurat per la Secció de Conservació i Restauració per retornar-li la funcionalitat i alhora la dignitat.

Els protocols notarials: una font de recerca molt abundant i variada

La institució del notariat a Andorra data del segle XIII, i és l’encarregada de donar fe d’esdeveniments importants, de donar seguretat jurídica als actes tant públics com privats i d’estendre’n els corresponents instruments per deixar-ne constància, que caldrà conservar i guardar (protocols notarials) per provar la legitimitat d’aquests actes.

Aquesta institució sempre ha estat molt vinculada a la vida quotidiana de la gent i del poble, dels rics i dels pobres, alhora que la seva acció ha arribat fins a l’indret més petit i allunyat del país¹, i fins a l’acte jurídic més insignificant. El notari, juntament amb el capellà², gaudia, sobretot als medis rurals, de l’autoritat moral, de la confiança de la comunitat.

Catàleg dels Protocols Notarials	Mostres de portades de manuals

Antigament, quan el notari redactava una escriptura notarial, primer feia un esbós del contracte en un paper o quadernet, que després relligava formant uns volums. Aquests llibres eren els esborranys i contenien la primera redacció de l’instrument³. Després, el notari passava aquests actes amb lletra més acurada, i sovint en forma més extensa, que serien relligats en volums anomenats manuals⁴, que conservava en els seus arxius, i era d’aquí d’on el notari o els seus successors extreien les còpies que serien lliurades als interessats. Aquests documents se solen organitzar cronològicament, encara que de vegades els trobem  mica desordenats degut, possiblement, a la poca atenció prestada en el relligat.

A l’Arxiu Nacional es conserven els manuals o protocols procedents dels fons públics del Tribunal de Corts, de les notaries Marc Vila i Matias Aleix i de la Cambra de Notaris (amb una antiguitat de cent anys). A banda, hi ha altres fons que també contenen documentació notarial, com ara els privats de l’administració eclesiàstica. A l’Arxiu es poden consultar manuals notarials d’Encamp, Ordino, la Massana i Sant Julià de Lòria. La cronologia d’aquests fons abraça des del s. XIV fins a principis del s. XX.

La tipologia documental és molt àmplia i rica en matèries per estudiar, amb molta informació que permetrà a l’investigador dur a terme múltiples recerques històriques. Hi trobarem:

- Els contractes de compravenda i arrendaments i els censals proporcionen informació que permetrà a l’investigador fer una anàlisi de l’estructura de la propietat rural i urbana, de l’endeutament i la precarietat econòmica de la societat, de les transferències de propietat en profit d’una part de la societat més benestant, i de l’estructura social, la producció i la riquesa de les parts interessades, la reconstrucció de la toponímia menor d’un lloc, etc. (història econòmica, història social, història local, toponímia...).

- Els capítols matrimonials i pagaments de dots ens permeten analitzar aspectes demogràfics, estructures socials i els nivells de riquesa que mostren els llegats de cada família. Per altra banda, també reflecteixen la manera de transmetre la propietat, la valoració de la terra i, en definitiva, la lògica econòmica i social del matrimoni (història familiar i genealogia, història social, història de les mentalitats...).

- Els testaments i codicils ens aporten informació que ens permetrà estudiar temes com les formes de transmissió de l’herència, l’economia de la família i les relacions de parentiu, entre altres (història familiar i genealogia, història social, història de les mentalitats...).

- Els contractes d’obres (mestres de cases, de pintors i escultors,  etc.) seran una font important per estudiar les tècniques artesanals emprades i per identificar els noms dels artistes de les obres religioses, el desenvolupament econòmic... (història de l’arquitectura civil o religiosa, història de l’art, història local...).

- Altres tipologies de documents, com ara inventaris de béns (mobiliari, eines, roba, bestiar...) (estudis etnogràfics i lingüístics); vendes de bestiar, blat... i altres documents en els quals hi ha els preus que es pagaven (estudis econòmics, comerç); altres com ara sentències arbitrals, apel·lacions, actes de compromís, embargaments i traspàs de propietats; donacions; contractes d’aprenentatge (història social, jurídica...), etc.

Com es pot comprovar amb aquestes poques indicacions, la documentació notarial és una font molt rica i poc estudiada.

Aquí us presentem una petita mostra del que es pot trobar en la documentació notarial, però si us interessa el tema no deixeu de visitar l’Arxiu en Línia  (www.arxiuenlinia.ad), on trobareu els manuals del Tribunal de Corts amb una cronologia que va des de finals del segle XIV fins als inicis del segle XIX.

Bibliografia:
Protocols notarials de l'Arxiu Històric Nacional. Andorra: Govern d'Andorra. Ministeri de Cultura. Arxiu Històric Nacional, 2002.

Pagarolas i Sabaté, Laureà. “Els Arxius de Protocols, font per a la història moderna”. Manuscrits, núm. 8, gener del 1990, pàg. 285-323.

Preixens Vidal, Núria. (2019). La importància dels fons notarials per a l'estudi de la història local. <http://hdl.handle.net/10459.1/66640>.

¹ Pagarolas i Sabaté, Laureà. “Visió històrica del notariat a Andorra”, article publicat a Protocols notarials de l’Arxiu Històric Nacional. Andorra, 2002, p. 23.

² S’ha de tenir en compte que moltes vegades el capellà exerceix de notari. Pagarolas i Sabaté, Laureà, op. cit., p. 30-31.

³ Són els documents coneguts com a aprísies.

⁴ Posteriorment aquests manuals passarien a ser el que coneixem com a protocols notarials.

Correspondència per la Gran Pesta de Marsella 1720-1721

En un context de contagi i mesures de confinament que justament en aquestes dates ens és malauradament molt familiar, al fons de l’arxiu de les Set Claus de l’Arxiu Nacional d’Andorra s’hi custodien quatre testimonis de la correspondència que les autoritats andorranes van intercanviar amb els seus homòlegs a Espanya davant la greu amenaça de l’anomenada Gran Pesta de Marsella, el 1720 i 1721, que precisament es va aturar a la frontera per l’actitud decidida i sacrificada dels andorrans. Va ser la darrera pandèmia de gran abast causada pel bacteri Yersinia pestis a Europa. Després en vindrien d’altres tipus, tant o més mortíferes, com el còlera, la febre groga o la grip, anomenada influença en el seu moment.

Referències:  ASC-3437, ASC-3438, ASC-3439, ASC-3440

Les cròniques de l’època asseguren que entre el juny i l’octubre de 1720 va morir  la tercera part de la població de Marsella –la ciutat que va donar nom a la pandèmia–, la meitat dels habitants de Toló i entre 90.000 i 120.000 persones de les 400.000 que vivien a la Provença.

Poc després del 26 d’agost de 1720, el Consell General de les Valls d’Andorra ja va prendre mesures radicals de tancament de la frontera amb França, per on havia d’arribar el mal, es va coordinar amb les màximes autoritats espanyoles –en primer lloc amb el marquès de Castel-Rodrigo, governador i capità general de Catalunya–i va permetre –salvant tots els privilegis i prerrogatives– que José Ibáñez de Cuevas, brigadier de l’exèrcit i governador militar de Castellciutat i la Seu d’Urgell, desplegués quatre escamots de soldats de la seva guarnició. Aquests reclutes van formar patrulles mixtes amb voluntaris andorrans i van impermeabilitzar la frontera nord establint-se permanentment a la Solana, Soldeu, Incles i el Serrat, amb un capità i una tropa estacionats a Andorra la Vella amb tasques de comunicacions i per si calia reforçar o suplir alguna de les guàrdies. Aquest dispositiu col·laboratiu va durar fins als primers mesos de 1723, quan ja era evident que la tempesta havia amainat i s’havia impedit que el contagi passés a les Valls d’Andorra i a la Catalunya occidental.

Andorra, a més de les guàrdies, va suportar heroicament els allotjaments de la tropa durant tot aquest període, va proporcionar una cambra, llit, palla i llenya als oficials, i va transportar el pa i el ranxo diàriament des de la frontera fins a les guarnicions.

Les quatre cartes que constitueixen la Peça del mes documenten aquest episodi poc conegut i donen fe de detalls de l’estat d’excepció. En el document sense data però posterior a finals d’agost de 1720, els síndics del Consell General ja asseguren al governador de la Seu que han pres mesures de tancament als llocs fronterers amb França, i per això remarquen que només tenen l’alternativa de comerciar i proveir-se pel sud, cosa que faran en tot moment.

El 22 d’octubre de 1720, es negocia com donar habitatge a un dels grups de militars desplaçats a Andorra. El doctor Antoni Cisterós, càrrec eclesiàstic de la Seu, respon escandalitzat a la petició que se li havia fet de cedir com a habitatge “[…] la casa y iglesia de Sant Antoni […]”, probablement Sant Antoni de la Grella, “[…] que sobradament és notori de la manera ho posen semblans allotjaments […]”, i per evitar les destrosses que s’haurien causat a l’església, apunta amb molta sensatesa “[…] tenen lo facil recurs en manar fer una barraca o casa de fusta per lo abrigo de dita guarda […]”.

En una colpidora lletra del 5 d’agost de 1721, es traslladen les descripcions d’Ignasi de Rius, jutge de la Reial Audiència de Catalunya, que es trobava d’inspecció a Puigcerdà i que aconsellava a una autoritat dependent del capità general de Catalunya, el militar italià Francisco Pío de Saboya y Moura, anomenat popularment Príncipe Pío, que no pressionés els andorrans exigint-los que es fessin càrrec dels 50 pesos mensuals de la retribució del doctor Simon, el metge destacat a la frontera nord andorrana per dirigir la campanya contra la pesta. Argumentava que “[…] aquella valle se reduze a quatro cientos y cinquenta vezinos pobres de solemnidad, menos cinco o seis que desfrutan algunos caudales con el beneficio del ganado mayor y menor de que los demás carezen, y debo poner en la alta comprehensión a Vuestra Excelencia que, siendo los havitantes de aquella valle igualmente interesados que los demás al Principado en la guardia al morbo, contribuyen mucho más que estos, porque sin interés alguno se ocupa mucho número con la asistenzia a las tropas del Rey, añadiéndoseles el gravamen de alojamiento y la contribuzión de paja y leña, cumpliendo en todo tan exactamente con su obligación que no se allará en toda la frontera igual exemplar al que se practica en la de aquella valle […]”.

El 8 de novembre de 1721, quan encara es mantenen fèrriament els controls fronterers, el síndic general de les Valls d’Andorra demana permís per carta a la Reial Audiència de Catalunya, constituïda en Junta de Sanitat, per fer arribar la preceptiva quèstia bianual al veguer francès, que resideix a la vila d’Acs, a més d’un document amb la sisena votada pel Consell General per proveir el nomenament de batlle francès, que es trobava vacant. El permís arriba per comunicació de Francisco Caetano de Aragón, membre de la Junta, però s’hi indica que qui anirà a entregar els dos encàrrecs ha de seguir l’estricta observació de les normes “[…] con las devidas precauciones de sobreivento y a distancia proporcionada […]”, i que el dia que sigui citat per recollir el rebut de la quèstia i el decret de nomenament del batlle “[…] se halle así mismo un regidor de dicha valle para que recoja el pliego, practicándose antes de abrirse las cortaduras, baños y perfumes prevenidos en el edicto general”. La normativa contra la pandèmia obligava, en rebre una carta, document o escrit, a perfumar-la, submergir-la en una solució de vinagre i fer-hi uns talls d’una forma determinada per indicar que havia estat descontaminada.

De la Principauté d’Andorre à l’Enclave de Llívia

Furgant en els registres documentals del nostre arxiu, un document destaca anodinament. Va arribar als nostres dipòsits el 17 de març del 2017, provinent del Comú de la Massana. La descripció l’inclou en l’apartat 4, “Context històric”,  del quadre de classificació d’un fons objecte d’un ampli projecte dut a terme el 2018.
Conjuntament amb els més de 1.200 documents que l’acompanyen, forma el fons documental d’Isabelle Sandy  AD ANA, FIS.

Es tracta d’un article de premsa escrit amb una barreja d’humor i ironia i conservat entre el llegat literari de Sandy, tot i que l’escriptora no n’és l’autora.

Es descriu així:

1954/068/16-21, París Article de premsa De la Principauté d’Andorre à l’Enclave de Llívia publicat a l’apartat Voyages del diari LA VIE JUDICIAIRE. FIS 921 4.1

És el relat d’un viatge que va des de la costa basca espanyola fins a Llívia passant per les valls d’Andorra, ara fa 68 anys. Però la lluminositat descriptiva fa que sobresurti l’excursió de nord a sud del Principat per la carretera general. En una època de canvis, el lector, tot just situat a la frontera del Pas de la Casa, es veu transportat per tot un seguit de contrastos.

Entre pinzellades juridicohistòriques i tècnicament geogràfiques, la bellesa del paisatge guia la descripció del trajecte. És un paisatge espectacular que custodia un caràcter peculiar; un caràcter objecte de planes escrites en diverses llengües, com ara l’article que es va publicar a The New York Times el mateix any, “Five small packages”.

Des del “Far West”, que és el Pas de la Casa (C), s’accedeix accidentalment al port d’Envalira (C). Una baixada de 13 quilòmetres porta a Soldeu (C). El segueix Canillo (C) amb la seva capella de Sant Joan de Caselles. Encamp (E) ens porta l’emissora de Ràdio Andorra.  Escaldes (EE) brota amb l’estació termal i turística, i amb Andorra la Vella (AV), amb la Casa de la Vall i els correus francesos i espanyols, formen una aglomeració quilomètrica. I direcció cap a la frontera espanyola. Ara toca anar a Santa Coloma (AV), amb el seu campanar, el vell pont de la Margineda (AV) i els frondosos vessants del Valira. Finalment arribem a Sant Julià de Lòria (SJL), amb les seves fàbriques de tabac. I perdent color ens acostem a la frontera espanyola, on cautelosament el viatge continua.

Escrit pel legislador i historiador francès Jacques Descheemaeker, és l’experiència singular d’anar de l’Arieja a l’Urgell travessant Andorra pels marges del Valira d’Orient i empalmant amb el Gran Valira, en aquell temps peculiar de l’Andorra de la segona meitat del segle XX, en què tal vegada l’aïllament secular d’Andorra xoca amb el començament de l’Andorra moderna?

És un relat a vol d’ocell del recorregut des de l’Arieja ‒“D’Ax-les-Termes, la route suit...”‒ fins a l’Urgell ‒“la route atteint la Seu d’Urgell”‒, d’inicis calorosament sorollosos i d’acabament silenciosament fred.

Fons de Josep Alsina Martí. Cinema

{mp4}PecaMes_Mars20_00|686|506{/mp4}

El fons cinematogràfic i fotogràfic de Josep Alsina Martí va ser declarat bé moble d’interès cultural el 2016, entre altres valors, per “la seva capacitat de copsar tots els paisatges: els singulars, els pintorescos, els grandiosos i els de valor natural alt, però també els paisatges tradicionals, els quotidians, els banals i els escenaris de la vida.” ⁱ El 2019 es va iniciar el procés de digitalització per a la conservació i l’accés d’una part del seu fons cinematogràfic al qual volem dedicar aquesta peça del mes de març.

Josep Alsina Martí (Sabadell, 1911-Andorra, 2004)
De ben petit i un cop acabada la Primera Guerra Mundial, la seva família es va traslladar de Sabadell a Tolosa per treballar a la indústria tèxtil. El jove Josep va tenir una bona formació escolar i, un cop acabats els estudis, va començar a treballar en la indústria automobilística. Observador inquiet i incansable, enamorat de la natura i esportista, va descobrir Andorra anant al Pas de la Casa a esquiar quan encara no hi havia pistes ni remuntadors i tot s’havia de fer a peu. Diversos viatges a Andorra el van acabar seduint fins al punt que el mes d’octubre de l’any 1940 s’instal·laren ell i la seva primera dona, Rosa Ponsol, al número 45 de l’avinguda Carlemany, on van tenir dos fills, el Jean i la Marie José, i on ell va viure fins al final de la seva vida.

Des del balcó de la casa i més tard des de la benzinera d’Amadeu Rossell on va treballar més de trenta anys, va filmar i fotografiar el passar de la vida. Són escenes quotidianes i familiars de fins als anys vuitanta.

A mitjans dels anys cinquanta es va separar de la seva dona i es va quedar a Andorra amb la companyia puntual de la seva mare i la visita dels nens en èpoques de vacances. A la feina a la benzinera ESSO, situada prop del pont de la Rotonda, al peu de l’avinguda Meritxell, era on gaudia del temps present, d’estones amb els amics i, com diu el fotògraf Josep Maria Ubach, a partir dels anys setanta “qui no recorda les llargues xerrades sobre fotografia que es produïen en aquella estació de servei prop del riu Valira... Sens dubte, durant molts anys fou un lloc de referència per a tots els fotògrafs del país i també pe als que arribaven a Andorra per motius professionals.”ⁱⁱ

En aquesta època coneix Ita Calle, amb qui es casa en segones núpcies i viu fins a l’agost del 2004, any en què ens va deixar.

Títol: Arribada dels reis mags d'orient, anys 60. Ref.: FAM, 5026_02

L’Andorra de 1940 era la de la postguerra espanyola, la de la Segona Guerra Mundial, la que sobrevivia neutral a tots els esdeveniments que passaven a l’entorn, el moment de la inauguració de Ràdio Andorra i de l’afluència de refugiats. Per als Alsina, en paraules del fill, Jean, “[...] per al meu pare i la meva mare, Andorra va ser un paradís de joventut i de pau, de pau també perquè hi havia la guerra.” ⁱⁱⁱ
A la dècada dels cinquanta i els seixanta, “s’inicia el període que qualificaríem de lenta i difícil ‘recuperació nacional’, de manera explícita.” ^iv Europa s’intenta refer dels atzucacs de les guerres, i per a l’Andorra comercial és l’època de Duralex i de Nylon.

A la dècada dels setanta, segons l’escriptor Antoni Morell, “[...] s’inicien les ‘causes pròximes’ que possibilitaren la materialització de la Constitució de 1993.” ^v L’Andorra de 1980 és la de la separació dels poders, el tancament de les ràdios i la reivindicació d’una ràdio pròpia, l’organització de diferents col·legis professionals i l’estructuració empresarial; s’avança en la recerca i la protecció del patrimoni cultural, la creació literària, i també en el desenvolupament del comerç i la pràctica de l’esquí; es marcava la tendència però no es podia ni imaginar l’Andorra que coneixem actualment. Alsina no és aliè a aquesta transformació.

Títol: Nens traginant el rei carnestoltes. Engordany, anys 50 Ref.: FAM, 5710_6

Alsina mira l’entorn i hi veu la família, els amics i els veïns, els paisatges, els moments del dia a dia, el pas de les estacions i de l’any. Amb aquest ritme tranquil i observant capta tot el que passa al seu voltant, i és així com el seu llegat esdevé el testimoni de la transformació d’Andorra, en blanc i negre, plàcida i lenta al principi i més accelerada i en color cap al final.

Tot i ser filmacions familiars, trobem una certa proximitat als principis estètics del moviment cinematogràfic del neorealisme italià. ^vi Presenta la realitat en brut, les dificultats del moment, la mirada i la simpatia pel quotidià, el punt de vista documental sobre les situacions i els éssers, el detall del gest, la connexió entre els personatges i el paisatges, la realitat que mostra el carrer, el temps, i la improvisació sense guió ni planificació. L’expressió poètica del moment.^vii

En les primeres filmacions en blanc i negre i gairebé en tota la seva producció, el personatge i el moment present són el que importa, i el que passa al seu voltant és l’escenari del dia a dia. El que passa al carrer és fruit del moment, les persones o escenes, tot és natural, no hi ha muntatges, ni edicions, ni filtres, el moment que es reflecteix és pur i aquest moment és un dels motius pels quals els continguts traspassen l’interès estrictament personal i familiar i esdevenen elements d’informació i documentació del canvi que està vivint Andorra.

Són 98 pel·lícules que tracten temes tan variats com la quotidianitat, les persones i els personatges, els carrers i les muntanyes, les processons i les vacances, els moments familiars especials i diaris, els treballadors, la construcció, l’avinguda Carlemany, Engordany, el camí del Madriu, Engolasters, la rotonda... Les seves filmacions provoquen en l’espectador una connexió immediata i generen una certa nostàlgia del passat perdut.

L’avinguda Carlemany, que a l’any 1940 comptava amb alguns edificis a banda i banda del carrer, com l’hotel Valira i la Pèrgola, era una carretera sense asfaltar que unia Escaldes-Engordany amb Andorra la Vella i estava envoltada de prats on pasturaven ovelles. Hi havia bordes i barraques que permetien viure prop del riu Valira, banyar-s’hi i beure-hi. Els pagesos, dones i homes, treballaven al camp i estiraven les mules carregades de palla. Es veuen les cases i els carrers d’Engordany, la canalla jugant al carrer, la Festa Major amb el ball de Santa Anna, alguna processó, la terrassa de l’Hotel Valira, la Pèrgola, excursions a la muntanya, banys al riu...

Entre el 1960 i el 1970 s’aprecia molt ràpidament el canvi de l’economia, de l’estructura urbana, de l’afluència de gent, i en aquest moment les pel·lícules ja són en color. L’escenari canvia de la part alta de l’avinguda Carlemany al peu de l’avinguda Meritxell, prop del pont de la Rotonda, primer amb el camp de futbol que més tard seria la pastisseria Vives i la farmàcia Pasteur fent cantonada, més a tocar del riu el Prisunic, uns magatzems molt famosos a l’època dels anys setanta.

A la dècada dels setanta passa tot molt més ràpid, els primers clípols són substituïts per autobusos més moderns, l’ambient turístic de l’estiu i l’afluència  de mes gent i més vehicles fa necessària l’organització del trànsit i en aquesta zona veiem els agents de circulació, el treball a la benzinera, l’anar i venir de persones, cotxes i motos, i les visites de la família. En aquesta època coneix la seva segona dona, Ita Calle, a qui filma tant si ho vol com si no ho vol, i per descomptat també filma el gos de nom Flash, que es va anar fent gran en companyia de la càmera que tot ho observava, el pas de les estacions, les flors i el riu.

Títol: Mare fent la vora d'una faldilla una nena, anys 40. Ref.: FAM, 5874_06

La part creativa de Josep Alsina era més coneguda per la fotografia que pel cinema, tenia fotografies gairebé de tot i de tothom.^viii L’any 2001, amb motiu de la campanya de recuperació del patrimoni cinematogràfic impulsada per l’Arxiu Nacional amb el suport de la Unesco, ell i la seva dona van dipositar les 98 pel·lícules que ara digitalitzem. La majoria en 8 mm i algunes en súper 8, en blanc i negre i en color. El primer DVD de la col·lecció, Territoris de la Memòria. 70 anys de cinema d’Andorra, es va dedicar al seu fons cinematogràfic amb el títol Josep Alsina. La sensibilitat de la mirada. Govern d’Andorra, 2004.^ix

Aquest fons cinematogràfic s’ha utilitzat en diverses ocasions tant per documentar com per complementar altres produccions, però potser la més entranyable va ser el capítol que li va dedicar una sèrie de televisió de Catalunya titulada Material Sensible l’any 2007 i que es va preestrenar a Andorra el Dia mundial del patrimoni audiovisual del mateix any. El capítol és accessible en els continguts de TVC a la carta, i el recomanem de manera molt especial.

L’any 2016 el Govern va declarar la totalitat del seu fons bé moble d’interès cultural.

Condicions d’accés: el fons és de consulta lliure a les dependències de l’Arxiu, amb identificació i sol·licitud prèvies. També es pot accedir a les fotografies a través del web de l’Arxiu.
Per consultar les pel·lícules cal desplaçar-se a l’Arxiu Nacional de dilluns a divendres, de 8.30 a 14.30 h, i els dissabtes de 9 a 13 h.

ⁱ Extret de l’informe del Consell Assessor del Patrimoni Cultural (10/6/2016)
ⁱⁱ Govern d’Andorra: Josep Alsina Martí 1940-1990. Andorra, 2006
ⁱⁱⁱ Extret del capítol de la sèrie Material Sensible que TVC va dedicar al fons de Josep Alsina, 2007
^iv VVAA: Andorra, un profund i llarg viatge. Govern d’Andorra, 2009. p. 433
^v Ob. cit. p. 434
^vi 1943-1957
^vii El neorealisme encarna una experiència exemplar i el mite fundacional per a una bona part del cinema europeu i més encara per al cinema italià fins als nostres dies. Tot i això, anys després de la seva explosió encara és difícil donar una definició en què es puguin reconèixer creadors tan diversos com Rossellini, Visconti, De Sica, De Santis, Pietro Germi, Antonioni, Fellini... Extret de la presentació de Ludovico Longhi a la Filmoteca de Catalunya, aula de cinema, 2015-2016.  https://www.filmoteca.cat/web/ca/esdeveniment/el-neorealisme-italia-paisa-roberto-rossellini-1946
^viii L’any 1988 amb motiu del dipòsit de més de setze mil negatius, el Govern li va dedicar una exposició i un catàleg titulat Passeig per la memòria (Andorra 1930-1960). Josep Alsina i Martí, fotògraf. Andorra la Vella: Govern d’Andorra. Conselleria d’Educació i Cultura, 1988
^ix Un any després, el 2005, l’Arxiu Nacional li va dedicar una exposició monogràfica i es va publicar el Catàleg de l’exposició Josep Alsina Martí. Govern d’Andorra: 2005.

Estatuts de la Confraria de Paraires i Teixidors de les Valls d’Andorra

Data: 13 de febrer de 1604 Fons: Tribunal de Corts (TC) Referència: TC 21351

El 13 de febrer de 1604, el bisbe d’Urgell, Andreu Capella, aprova la constitució de la Confraria de Paraires i Teixidors d’Andorra, que fou fundada a la capella de Sant Pere Màrtir i Sant Ivó de l’església dedicada a santa Maria, a Escaldes; l’elecció d’aquesta església, segons Cebrià Baraut, podria indicar que la majoria dels que exercien la professió residien en aquesta població, que reunia les condicions adequades per al subministrament natural d’aigua calenta (Baraut, 1979). Aquest document reflecteix com, en aquesta època, els artesans del tèxtil comencen a organitzar-se, tot i que l’existència de paraires i teixidors a Andorra està documentada des de l’edat mitjana. També proclama la voluntat de la confraria de mantenir-se independent de qualsevol intervenció del Consell de la Terra.

Aquesta escriptura del bisbe recull els estatuts de la confraria, que estableixen, en primer lloc, la forma d’elecció i les responsabilitats dels dos “sobrepossats” que han de regir la germandat durant un període d’un any i que juren el càrrec davant el batlle.

Es fixen les característiques que han de tenir les peces de roba autoritzades, el pes, les mesures i el preu corresponent: s’elaboraven amb llana, lli i cànem principalment i, entre les peces elaborades, hi havia tota mena de draps i peces de roba, tovalloles, alforges, flassades i calces per cobrir els peus i les cames. També s’esmenten en el document les eines de treball que s’utilitzaven, com les pintes, la carda, la perxa, les tisores, els telers i el molí draper, i els processos pels quals havia de passar la matèria primera abans de convertir-se en la roba acabada i per vendre.

Els confrares es designaven amb el nom de paraires, cardadors i teixidors i es dividien jeràrquicament en diverses categories que condicionaven les peces que podien produir, amb l’objectiu de mantenir el prestigi del gremi i la qualitat del producte final.

En el document es regulen els drets i els deures dels afiliats i el tracte que es donava a les vídues i els fills dels confrares, que gaudien de protecció. També s’establien les obligacions de caràcter religiós que tenien els membres.

El document està escrit en català i presenta les fórmules inicials en llatí. Se’n pot trobar una transcripció íntegra a l’article de Cebrià Baraut (Baraut, 1979). En el mateix article s’indica que el document original en pergamí es troba a l’Arxiu Parroquial d’Escaldes-Engordany.

A l’Arxiu Nacional en tenim una còpia al fons del Tribunal de Corts; el document està restaurat i disponible en suport digital, però hi manquen alguns fragments. Al fons de l’Arxiu de les Set Claus (ASC), amb la referència ASC 3682, es pot trobar un document de concòrdia entre el Consell de la Terra i la Confraria de Paraires i Teixidors de Llana i Lli, ratificat pel bisbe d'Urgell, Andreu Capella, que es va signar com a conseqüència de l’establiment d’aquests estatuts. Aquest document està disponible en suport microfilm.

Per a més informació:
Baraut Obiols, Cebrià. “Els estatuts de la confraria de paraires i teixidors de les Valls d'Andorra (1604)”. A: Quaderns d’estudis andorrans, 4. Andorra: Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d'Andorra, 1979 (158 p.) p. 115-127.

Codina Vialette, Olivier. De fer et de laine: les vallées andorranes du XVIè au XIXè siecle. Perpinyà: Presses universitaires de Perpignan : Fundació Julià Reig, 2005, -1 vol., 540 p.