“La peça del mes”

Testimoni d’un passat transhumant

Històricament l’arribada de la tardor marcava la fi d’un cicle ramader. El bestiar que havia passat l’estiu pasturant a l’alta muntanya es desplaçava cap a zones més temperades per poder alimentar-se. Aquest desplaçament o migració estacional es coneix com la transhumància, mot que deriva del llatí trans ‘a través’ i humus ‘terra’.

Durant segles, la transhumància a Andorra va permetre dinamitzar l’economia i enfortir les relacions socials i comercials transfrontereres.

D’aquest passat transhumant i ramader, en tenim una gran quantitat de registres documentals. La peça que tot seguit us presentem correspon a la sèrie 1.1.2.1.4. Concessions del fons de l’Arxiu de les Set Claus, concretament el registre ASC-1316.

Es tracta d’una còpia manuscrita del document original, una autorització atorgada per Francisco Pío de Saboya, marquès de Castelo Rodrigo, capità general de Catalunya, el 16 de desembre de 1719, a favor de sis ramaders andorrans per poder portar a pasturar més de 16.000 caps de bestiar a Catalunya.

Així doncs, aquest document excepcional ens permet conèixer quines eren les grans cases ramaderes durant el segle XVIII: Pere Mateu Moles d’Andorra, Magdalena Moles Rossell d’Andorra, Joana Fiter Rossell d’Ordino, Antoni Torres d’Encamp, Joan Guillernó Torres d’Andorra i una associació que agrupava Guillem Areny (Codina, 2005).

També s’hi afegeix un centenar de noms de famílies andorranes, entre majorals i pastors que acompanyaven els ramats transhumants, que donen fe de la dimensió econòmica d’una activitat que podia moure molts diners i que no estava a l’abast de tothom.

Per saber-ne més:

· Ros Fontana, Ignasi. La transhumància andorrana al llarg del segle XX. Barcelona: Alta Fulla Editorial, 2004

· Codina Vialette, Olivier. Del dret d’orri al cortó: evolució de la ramaderia ovina a Andorra: (segles XV-XIX). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2005

· Arxiu d’Etnografia. Els camins de la transhumància: Visions. Projecte: Vides de muntanya. Ramaderia d’alçada [en línia]. Andorra: Ministeri de Cultura, 2015. Disponible a: https://www.cultura.ad/vides-de-muntanya-ramaderia-d-alcada/els-camins-de-la-transhumancia-visions

Un fragment del cànon d’Avicenna

El Còdex Miscel·lani és un recull de còpies de documents i de fragments de llibres del segle XII al XVI que estan enquadernats junts, probablement al segle XVII, i que formen un volum excepcional per contingut i antiguitat i que està ben ordenat. Algunes d’aquestes còpies són posteriors als documents originals. En total són 39 textos enquadernats originàriament en pergamí fosc amb reforços de pell al llom i a les tanques, de poca qualitat i amb materials toscos.

Aquest manuscrit forma part de l’Arxiu de les Set Claus (ASC) i té la referència documental ASC 3. Hi podem trobar privilegis atorgats als habitants de les Valls des del segle XII al XV, fragments del llibre Tristany i Isolda traduït al català, la Doctrina pueril de Ramon Llull, les constitucions sinodals del bisbat d’Urgell en llatí, un tractat d’astrologia en català i un fragment en llatí del cànon de medicina d’Avicenna, per exemple.

Precisament parlarem d’aquest fragment en llatí, De uribus cordis, del Canon medicinae d’Avicenna. Només en tenim un bifoli en pergamí i està incomplet (probablement el van utilitzar com a guardes d’un conjunt de documents d’interès històric), però aprofitant que en tenim un bocinet us en farem cinc cèntims.

L’escriptura està feta a dos columnes, amb 58 línies cadascuna. La caixa d’escriptura és de 294 x 195 mm i el ratllat de la caixa d’escriptura es va fer amb punta seca i tinta de color marró. Les lletres inicials majúscules són de color vermell i la lletra és carolíngia librària del segle XIII.

Hi ha algunes notes marginals fetes per una altra mà. No hi tenim referències del copista, ni el lloc ni la data de la còpia.

L’estat de conservació, abans del desmuntatge i restauració del Còdex, era regular. Vam trobar els fragments perduts dintre de l’enquadernació i es va decidir unir-los per fer la lectura del bifoli més fàcil. Es poden veure les taques d’humitat que va patir, l’enfosquiment del pergamí, l’esvaïment de les tintes... Tot el deteriorament és un reflex del pas del temps i de les condicions en les quals es va conservar abans de cosir-lo a la resta de documents.

Aquest petit testimoni del cànon de medicina d’Avicenna present al Còdex Miscel·lani ens fa entendre la gran difusió que va tenir aquesta obra mèdica vinguda d’Orient. Abu Ali al-Hussein ibn Abdallah ibn Sina va ser un metge i filòsof originari de Pèrsia i la seva obra es va difondre durant vuit-cents anys en moltes escoles del món. En l’actualitat encara és un referent a les facultats de medicina, on se n’estudia la història.

El cànon de medicina és una obra que conté tot el saber mèdic del seu temps, incloent-hi les tesis hipocràtico-galèniques, juntament amb les observacions i experiències del mateix Avicenna i d’altres metges àrabs. Utilitza un sistema de classificació que revela l’interès de l’autor per presentar una obra fàcil d’assimilar. Està constituït per cinc llibres i més d’un milió de paraules. En  el primer, al qual pertany el nostre fragment, es fa una descripció general del cos humà, els seus temperaments i facultats, les causes i complicacions de les malalties més comunes i la higiene general, i el tema de la “necessitat de la mort”. El segon llibre és una revisió de la Matèria mèdica de Dioscòrides, un metge grec l’obra del qual va ser durant quinze segles l’autoritat màxima en botànica aplicada a la medicina.

El tercer llibre conté diverses malalties regionals i el quart, malalties que afecten tot l’organisme. El cinquè llibre és una farmacopea molt completa que es refereix a l’administració i composició de medicaments, incloent-hi molts tractaments originals de la medicina islàmica que, segons alguns autors, van perdurar a Europa fins a principis del segle XIX.

L’obra d’Avicenna, com la va definir Vasoli, constitueix “la primera gran síntesi especulativa florida en l’àmbit de la cultura clàssica” i la seva influència va contribuir a conservar i difondre una bona part del pensament grecollatí, fonamentalment en filosofia i medicina. Va ajudar a consolidar el pensament racional i aplicar el coneixement científic a la pràctica de la medicina.

El cànon d’Avicenna va ser traduït al llatí per Gherardo da Cremona al segle XII.

Gherardo da Cremona, el traductor més cèlebre de l’anomenada Escola de Traductors de Toledo, va néixer el 1114 a la ciutat italiana de Cremona i va morir a Toledo l’any 1187. Durant quaranta-tres anys va fer més de setanta traduccions de l’àrab i el llatí, que van contribuir a difondre per Europa la cultura clàssica i l’oriental. Després de la reconquesta de Toledo l’any 1085, es va donar a conèixer a Europa l’extraordinària biblioteca heretada dels àrabs, en la qual es conservaven moltes de les grans obres de la ciència i la filosofia grecollatines perdudes a Occident, però també moltes altres obres d'autors orientals completament desconeguts pels europeus.

La immensa tasca traductora de Gherardo va abastar temes tan diversos com la matemàtica, la medicina, la lògica, la filosofia, l’òptica, la dinàmica, l’astronomia, l’astrologia, l’alquímia o la geomància, i autors tan rellevants com Aristòtil, Euclides, Hipòcrates, Arquímedes, Avicenna, Azarquiel, al-Kindi, al Farabi i al-Jwarizmi, entre molts altres. Da Cremona va mostrar un interès particular per Ptolemeu, Galè i Avicenna. Pel que fa a la filosofia, la seva elecció va ser decididament Aristòtil. El cremonenc va arribar a ser un dels més importants traductors de l’estagirita; el coneixement es va difondre a Europa en bona mesura a través de les seves traduccions. L’anomenada Escola de Traductors de Toledo, amb Gherardo da Cremona com a cap simbòlic, constitueix un dels capítols més remarcables de la relació entre Orient i Occident i una mostra de les fonts plurals de les quals es nodreix la cultura europea.

Esperem que aquesta pinzellada sobre un bifoli en pergamí del segle XII trobat al Còdex us hagi agradat i que us hagi picat la curiositat i vulgueu saber-ne més.

Declaració canònica del patronatge de la Mare de Déu de Meritxell sobre les Valls d’Andorra

Aquest mes de setembre dediquem la secció, una vegada més, a presentar documents que parlen de la diada de Meritxell. Hem seleccionat dos documents de l’any 1914 que parlen de la declaració canònica del patronat de la Mare de Déu de Meritxell, és a dir, del reconeixement per part del Papa, en aquell moment Pius X, d’aquest patronatge, que va tenir lloc el 13 de maig del 1914.

El primer document, amb referència núm. ASCG 2, és el registre en el llibre d’actes del Consell General de l’acta del 29 de juliol del 1914 en la qual es deixa constància de la declaració i el reconeixement del Papa de la Verge de Meritxell com a patrona d’Andorra, sota la invocació de Nostra Senyora de Meritxell, i s’informa dels antecedents. Tot el procés es va engegar a proposta del bisbe Joan Benlloch, que ho va plantejar en la sessió pública celebrada el dia 23 d’agost del 1913. La seva proposta va ser acceptada “amb entusiasme” pel Consell General, per les autoritats comunals i pel poble que hi havia reunit.

Les autoritats d’Andorra havien proclamat el patronat l’any 1873, el 24 d’octubre, per mitjà d’un acord del Consell en el qual es proclamà la Verge de Meritxell “patrona i especial protectora” del poble andorrà, signat pels síndics Nicolau Duedra i Antoni Picart i pels consellers de totes les parròquies. ¹

L’acta de 1914 recull també l’acord del Consell de celebrar la festa de Meritxell de 1914 el dia 8 de setembre i estableix que, a partir d’aquest moment i en els anys successius, se celebri en aquesta mateixa data, com a festa nacional. A més, el Consell disposa que es facin encunyar medalles commemoratives d’aquest fet, amb “l’escut d’armes oficial d’Andorra”, en una cara, i la imatge de Nostra Senyora de Meritxell, en l’altra, per donar-les a totes les autoritats andorranes i perquè els serveixin, d’ara endavant, com a distintiu. Els síndics i els consellers generals van dur aquestes medalles en actes protocol·laris fins a l’any 1993, en què es van substituir per un nou model de medalla al·lusiva a la Constitució. ²

El segon document, amb referència núm. CP 267, és una comunicació del Consell General dirigida al cònsol d’Ordino, amb data 30 de juliol de 1914, a través de la qual se l’informa dels acords del Consell del dia anterior i es demana que el Comú i la parròquia cooperin en la celebració dels actes d’aquell any.

Altres documents dels fons del Consell General informen que, finalment, els actes organitzats per a l’any 1914 es van anul·lar com a conseqüència de la situació de guerra a Europa.

¹  Valls Oliva, Àlvar. Diccionari Enciclopèdic d’Andorra. Andorra: Fundació Crèdit Andorrà, novembre del 2006, 522 pàg.
²  Ídem.

MES DE MÉS ANDORRA... per passar l’estona

Hem recollit i recordat alguns textos extrets de diferents fons de l’Arxiu Nacional d’Andorra.
Tots parlen d’Andorra, però amb estils diferents.

Recordeu la peça del mes de desembre del 2016?

Era una cançó popular de finals del segle XIX, principis del segle XX, que forma part d’un del sis fons familiars i patrimonials de la parròquia de la Massana: el fons de la casa Grillaire (ACGr 3).

I el poema èpic de Josep Campàs?

Dedicat a les Valls d’Andorra, “ALS ANDORRANS”, de la mateixa època, va ser la peça del mes de juliol del 2018 (AD 10). És un dels 158 documents textuals que configuren una de les col·leccions establertes per l’Arxiu Nacional: Aportacions Diverses (AD ANA, AD).

En aquest mateix context, presentem avui dos escrits, en català, sobre Andorra:

De la mateixa època que els dos exemples citats anteriorment, trobem el poema “LO CANT DEL VALIRA”, d’autor desconegut i que sembla incomplet.

[box note]“LO CANT DEL VALIRA
Cuant la llum ja và apagantse.  --  i’l camp apareix confòs,
 i de estrelles và poblantse    --  lo cel transparent i hermòs;
 Lo Valira se deixonda,       --  misteriòs tot murmurant;
 es que, cante en la vall fonda,  --  es que, cante un hermòs cant
           Canta, Valira, canta d’Andorra
                  llibertats grans.
           Té per fortuna, forma de lira
                t’aigua que corre;
   Canta, Valira
                canta, que Andorra
                gosa amb tos cants.
           Reposa tranquila, oh terra andorrana,
           que ton repòs vetllen turons plens de gel
                        que arriben al cel.
   Reposa tranquila, oh terra andorrana
         la Espanya i la Fransa vetllen ton son
                   com mares que’t son.
Cuant l’alba ja es arribada - - - al mon dant alegria
sos primers raig envia  - - - -  à tos turons nevats
A sa claror llueixen        sas neus que mai se fonen,
que altives ne pregonen    tas sacres llibertats.
De blanca Cabellera,  - -   sou testes venerades,
de tothom respectades; - -  ja mai s’abatiràn;
Son faros que à l’Europa,  - - amb altives nopble,
     Més [dè Mil a.. e],  - -  petit però molt gran.

Diuhen que: aqui hi ha un popble - - petit; però molt gran.
           Mes de mil anys, mes de mil anys pasaren,
                     mes de mil anys
                    que, braus guerres lluitan la conquistaren
                              Dels [africans];
                Mes de mil anys, mes de mil any pasaren,
                             Mes de mil anys
                Mes de mil anys, que la guanyaren
                              los andorrans.
Es esta patria /, patria petita,/ mes no hi te fita/ la llibertat
Ni que la patria/ petita sia,/ la tirania/ mai hi hà arrelat.
En ella’l popble--/ viu nopble i digne--/ nol i deix signe--/
 la esclavitut.--/ Fins ses monyanyes--/ [iels] pins que hi ne “[/box]

I tenim també l’“AUCA AL POBLE ANDORRA”, un escrit crític sobre Andorra adreçat al poble andorrà, possiblement dels anys vuitanta del segle passat.

De ben segur que n’hi ha d’altres d’aquests escrits¹ enmig d’un bon grapat de descripcions literàries que donen diferents pinzellades sobre Andorra. I qui sap si no trobarem algun petit tresor en tot el conjunt dels més de 51.000 registres que descriuen la documentació textual, però com que no tota la documentació es pot consultar, perquè la seva difusió no està autoritzada o bé perquè la documentació encara no està digitalitzada, el seu descobriment serà potser l’excusa per a una nova peça del mes!

Mentrestant, amb aquests escrits que no semblen gaire transcendents però que també completen a la seva manera Andorra...,

...hem passat una estona diferent a l’agost.

¹ 26-2-1914, s. I. “Le val d’Andorre”: poema dedicat a les Valls d’Andorra. Henri and Dedieu. Fons bibliogràfic dels Arxius Departamentals de l’Arieja (ADA).

Successos

El 14 de maig de 1914, la revista francesa L’Ariège Pittoresque [1] anuncia un deplorable i inexplicable incident sota el títol “Les Archives d’Andorre”. [2] Es fa una reproducció íntegra de la notícia.

L’article, aparegut en l’apartat L’Actualité de la portada del diari L’Express du Midi,[3] amb data del dissabte 9 de maig, conta que uns malfactors van saquejar els arxius de la República d’Andorra: “[...] ils ont volé une certaine quantité de monnaies d’or et un grand nombre de documents (...) des monuments de sagesse politique.”

El periodista posa en dubte la perspicàcia dels lladres en robar documents sobre Andorra: “[...] ils ne semblent pas monnayables. On n’y trouve point de plans de mobilisation, pas de secrets diplomatiques pouvant compromettre la sécurité d’une grande puissance, enfin qu’on puisse vendre très cher à un gouvernement, à un groupe de financiers ou à un grand journal étranger. Il n’en sortirà rien de scandaleux ni de sensationnel (1).” Amb tot, reconeix el valor que tenen per als historiadors i els amants de l’edat mitjana pels seus continguts, “[...] enseignements et des renseignements précieux”.

Fa un breu però concís recorregut històric: “[...] règime féodal subsiste, c’est celui qui régit le Val d’Andorre”, des del 815, “[...] première charte de Louis de Débonnaire [...] En 1278, une sentence. arbitrale  place. l’Andorre sous la double suveraineté .de l´évêque .d’Urgel et du.comte de Foix. En 1806,.un decret de Napoléon Ier [...]”, fins al sistema que governa la vida de 6.000 persones a les Valls d’Andorra en aquest any 1914, segons el periodista. Hi parla d’elements destacats com ara el Consell General i el síndic, els delegats permanents, els representants de la justícia: veguers i batlles, i la quèstia i, segons l’autor, “[...] la liberté des pères de familles n’y est pa menacée”.

La notícia ve de França segons un telegrama provinent d’Espanya, però què se’n sap a Andorra?

Amb data 1 de maig de 1914, hi ha una “Causa criminal sobre robo a Casa de la Vall” (TC_P 497).

[box download]Descarregar documents en PDF[/box]

Es tracta d’un robatori comès la nit del 30 d’abril a l’1 de maig i denunciat pel síndic general Bonaventura Maestre. En la causa no es parla de monedes d’or i documents com a botí, sinó d’una medalla grossa d’or i una altra de plata, així com del bastó de Napoleó III, provinent de l’Exposició universal. “Enseguida” es practiquen nombrosos interrogatoris i, transcorregut el temps, només una nota, al primer full i en francès, indica que el 9 de juliol de 1915 s’arxiva provisionalment la causa.

Finalment, un aute pronuncia el sobreseïment de la causa, jutjada, segons sembla, a Corts, el 9 de maig de 1919, per falta de proves.

I deixa a l’aire preguntes com la que formula el periodista: “Les spoliateurs [...] venerables archives d’Andorre n’auraient ils pas quelque lien [...] mains basses sur les précieux Antiphonnaires de la Bibliothèque municipale de Foix.” [4]

0

Quin va ésser realment el botí del robatori?

Va ser un acte intencionat o simple vandalisme?

[1] Revue hebdomadaire il·lustrée, 3ème année, n^o 100, pàg. 6.

[2] Fons bibliogràfic dels Arxius Departamentals de l’Arieja (ADA). El recull (AD ANA , ADA) que conté aquesta documentació fou incorporat als Arxius Nacionals  _Arxiu Històric Nacional _en suport microfilm, en diferents moments cronològics entre els anys 1980 i 2002.

[3] Journal quotidien de Toulouse et du Sud-Ouest, 1914, 24ème année, n^o 7,822, BNF/Gallica.

[4]  Ref.: 1913/06/19 “Vol audacieux d’un antiphonnaire et d’un psautier. Manuscrits du XVI siècle de la Bibliothèque Municipale de Foix”.- ANA_ADA- Fons bibliogràfic.

El primer fons social de l’Arxiu Nacional: Arxivem el confinament

Quan fa un any que es va acabar el primer confinament, hem volgut dedicar la peça del mes al primer fons social que ha generat l’Arxiu. Amb Arxivem el confinament, l’Arxiu Nacional té l’oportunitat de generar un arxiu més enllà de conservar i gestionar els arxius històric i administratiu; són els anomenats fons o arxius de caràcter social. Aquests fons són representatius de l’expressió de la societat i el que fan és recuperar-ne la memòria davant d’un fet determinat, i contribuir així a la “construcció democràtica d’una memòria plural del present” (Lligall 43, p. 33).

Durant la primera època de confinament per la COVID-19, va haver-hi una explosió d’activitats que intentaven mantenir una certa normalitat, oferir suport, rebaixar la tensió de la nova situació, ajudar, informar i també expressar i reivindicar un canvi. El virus, la malaltia, el nombre de morts, el personal sanitari, el tancament, la por... ens van desplaçar de l’eix que semblava sòlid i inamovible com el cim del Casamanya. Entre resignats, expectants i passius, hi ha hagut gent disposada a resistir aquest impacte col·lectiu, i ho va expressar a través de múltiples iniciatives creatives, la majoria en format audiovisual.

La tecnologia i Internet com a grans aliades en el manteniment de la comunicació van fer que tots ens sentíssim més a prop i més connectats. L’Arxiu Nacional, així com altres centres, vam creure oportú i necessari vetllar per reunir, de forma voluntària, documentació que expressés el que la gent va fer o sentir durant aquests tres mesos de confinament, i es va fer una crida per recuperar i conservar aquesta creació col·lectiva, d’origen social.

Una de les primeres iniciatives que es van organitzar i es van dipositar va ser la sèrie de programes Canillo es queda a casa, un canal de  YouTube creat per l’Escola Andorrana de Canillo amb l’objectiu d’acompanyar els alumnes durant el confinament. Onze programes en total, accessibles aquí.

Els programes, conduïts pels professors Santi Casas, Felip Gallardo i Antònia Darnés, van comptar amb la participació dels mestres i els alumnes de l’escola. També hi van col·laborar sanitaris i representants polítics i de la societat civil, com per exemple l’artista, col·leccionista i arqueòleg Jordi Casamajó, que va aconseguir pics d’audiència explicant i mostrant curiositats tant d’Andorra com de la resta del món a la secció “Les golfes del Jordi”. Entre els programes especials amb entrevistes a personatges del món de la política, val la pena entretenir-se en l’entrevista al ministre de Sanitat, el doctor Martínez-Benazet, que juntament amb el seu gat Barri va fer molta pedagogia, agraint i atenent els dubtes dels joves. Aportava molta serenitat al moment i amb el seu tarannà de metge tranquil aconseguia implicar-los i transmetre que formaven part de la solució, i els agraïa l’esforç i la responsabilitat amb què estaven actuant.

Dies més tard, la Xarxa de Biblioteques d’Andorra es va comprometre amb els seus usuaris per celebrar el Dia del llibre i de la rosa. Van generar 21 càpsules de vídeo anomenades Andorra, per Sant Jordi a casa. Van cercar i recitar poemes, fragments literaris i contes que van fer de la jornada un Sant Jordi diferent.

Abans de Sant Jordi s’havia acabat la Quaresma i havia sigut diumenge de Pasqua, així que vam tenir caramelles “virtuals” gràcies a la gravació que van fer alguns cantants de les corals del país. La Coral Rocafort, els Petits Cantaires Lauredians, l’Orfeó Andorrà, la Coral Sant Antoni de la Massana i la Coral Casamanya d’Ordino van interpretar la sardana del mestre Joan Roure Bonica Andorra, arranjada i editada per Óscar Sánchez. També, i per celebrar la Festivitat de Canòlich, la Coral de Sant Julià de Lòria, la Coral de la Llar de Lòria i els Petits Cantaires Lauredians van interpretar els Goigs a la Mare de Déu de Canòlich en una recreació de l’aplec. Cadascú des de casa seva es va gravar i Óscar Sánchez en va fer els arranjaments, la producció i el muntatge.

Algunes iniciatives atemporals i de creació van ser la sèrie web Apanyats, creada per Héctor Mas, Adrià Espí, Joan Losada, Lluís Ferrer i Martí Pavía, que van dedicar un capítol especial al confinament, titulat Confinyats i accessible al canal de YouTube. Aportaven un toc d’humor i posaven de manifest l’estrès de viure en espais petits i en nuclis de densitat de població molt elevada, on la convivència familiar i veïnal, tot i el que diguessin els missatges, no era fàcil.

També va haver-hi iniciatives particulars adreçades als més menuts, com les històries del Pere d’Aixirivall i la Canòlich de la Peguera, dos titelles que Teo Armengol i Francina Pons van animar per estar més en contacte amb els seus nets. La Francina ens explica que...

“Tot va començar perquè aquestes titelles, que són de la nostra filla, es van quedar confinades a casa nostra des del 14 de març. Llavors davant la perplexitat que tothom teníem, i que no acabàvem d’entendre el que ens venia a sobre, cada dia teníem les titelles davant nostre. Vam començar a pensar com ho deurien passar els nens, les persones grans, i tothom en general. I, un dia vam dir: ... i si els hi donem vida? Així van néixer els Menairons d’Aixirivall.”

Vist l’èxit que van tenir les històries del Pere i la Canòlich, entre familiars i amics, van decidir crear un compte d’ instagram i poc després, passar-ho a la televisió, al Club Piolet. Amb els seus propis recursos van crear 32 càpsules i van reunir 33 dibuixos i fotografies de nens i nenes d’Andorra. De manera senzilla i entranyable van explicar anècdotes i el que feien cada dia des de casa. Van felicitar els més menuts en el dia del seu aniversari, ensenyaven i recomanaven lectures, i els animaven a fer pastissos, pintar ous de Pasqua, dibuixos, jocs... Diu la Francina: “Encara avui, molts troben a faltar els Menairons, però no és senzill, inventar, gravar, etc., per això ara estan mig adormits. Pensa que tot ho hem fet entre el Teo i jo, d’una forma totalment autodidacta, guió, atrezzo, gravació, etc.”

Una altra aportació extraordinària durant aquests mesos va ser la sèrie Música per al confinament, de la Fundació ONCA. Cada setmana  publicava propostes per a tots els públics. Fins a vint accions artístiques, vint-i-cinc de didàctiques, tallers de construcció d’instruments, tallers familiars, un Especial Sant Jordi, projectes puntuals com el JONCA en dansa, Tots som ONCA o la cançó On-Cançó, entre d’altres. Hem sentit o sabem com ha estat de dura la situació per als músics, i el sector de la cultura, però no han parat de ser-hi presents i d’aportar. Es pot accedir a tot el contingut del projecte al canal de YouTube.

Altres accions creatives van irrompre a les xarxes, de forma més espontània, com per exemple el videoclip musical de Gil Blasi, que amb el nom de Nova Era fa una crítica reflexiva sobre l’oportunitat que pot representar el confinament per canviar la societat i els valors. El videoclip utilitza imatges de les primeres reaccions davant l’amenaça de la pandèmia i d’un confinament, com per exemple dels hospitals de campanya o dels sanitaris equipats amb equips de protecció integral, les “rapinyes” de paper higiènic als supermercats, informacions alarmistes difoses a les xarxes socials, carrers buits, gent als balcons, silenci, gent a les cases... També és accessible al canal de YouTube.

Ens va arribar un projecte de creació col·lectiva internacional sota el guiatge de l’artista Joana Baygual, que hi va participar amb diversos artistes visuals de Catalunya, Espanya, Itàlia i el Quebec. El projecte, Innerside. Residence web, és una iniciativa proposada per l’artista resident a Cesena (Itàlia) Anton Roca, que també és el director i promotor de Rad’Art, residència d’artistes a l’Emilia-Romagna (Itàlia). A causa del confinament va fer una proposta als artistes del col·lectiu Rates de Biblioteca (idea de l’artista) Rosa Brugat de treballar el subjecte del confinament des dels llocs de residència de cadascun. El resultat va ser una web com a recopilatori dels treballs efectuats. Joana Baygual, des d’Andorra, hi va aportar dos projectes: Time Lapse, amb fotografies en blanc i negre que converteixen la casa en un espai que marca indefectiblement la diferència entre el dins i fora, escenes quotidianes que angoixen, que fan de l’habitacle un espai tancat, isolat, des del qual s’intueix però no s’arriba a definir l’exterior, una casa habitada per objectes i altres éssers vius. L’artista, a més de les fotografies, també ho expressa amb aquesta reflexió:

“En aquestes setmanes de confinament, la casa, la llar, s'ha convertit en el nostre més benvolgut refugi. Un lloc on sentir-nos fora de perill, subjectes a una falsa sensació de seguretat, on l'enemic, invisible, impalpable i inapreciable, roman aparentment fora de les seves parets. Mai havíem conviscut tant amb nosaltres mateixos. Els detalls són més presents i més importants. La contemplació és permanent. És el real.
Passem el nostre dia a dia amb certa organització, tedi, desassossec, intentant evadir-nos i lluitar contra l'aclaparament que ens produeix el pas interminable de les hores. Dies llargs i iguals. Temps detingut.
Evitem el ‘fora’, amb desitjos d'aconseguir aquest exterior que d'una banda ens atreu però d’una altra rebutgem per ser el que ens provoca la inseguretat i incertesa d'un futur desconegut. Un món diferent, que no intuïm si serà millor o pitjor però segur que menys lliure.
No sabem què vindrà, no tenim referències. Tot és com una pel·lícula de ciència-ficció que de sobte s'ha fet realitat. La realitat supera la ficció.”

El projecte Time Lapse es va exposar físicament a l’espai La Cumprativa, a Llorenç del Penedès (Tarragona), sota la iniciativa del galerista i promotor cultural Ramon Sicart, amb el projecte col·lectiu L’Art en Estat d’Alarma, "InNER SIDE Artist Residence on the WWW 2020 A State of Permanent Exception Project by Rad’Art In collaboration with Rates de Biblioteca research group".

L’altra creació que Joana Baygual va fer per a aquest projecte va ser Dystopic Storyboard, en el qual reprèn una de les tècniques que més domina, el dibuix realista. Relata el moment present a partir d’imatges de diferents mitjans de comunicació, i convida a fer una reflexió sobre el passat, present i futur, que, tot i que sembla de ciència-ficció, és ben real.

“Des de fa temps estem destruint la naturalesa. Selves tropicals, mars, ramaderia extensiva...”  [...]

“A Andorra es comença a fer tests d'anticossos a tota la població. Es busca realitzar un cribratge de tota la població i detectar els casos asimptomàtics, per a aïllar-los i poder controlar l'epidèmia al país.”

“Els països van superant la crisi. Alguns encara no han aconseguit parar la pandèmia. Van arribar tard i no van posar mesures en el seu moment. El futur que ens espera serà molt menys lliure. Estarem més controlats que abans?”

A banda de les iniciatives de col·lectius i particulars, institucionalment es va generar molta documentació i informació extra. Des del Govern, tant l’Agència de Mobilitat com els serveis de comunicació del Govern convocaven rodes de premsa, emetien comunicats i generaven continguts informatius per a les xarxes socials cada dia. El volum de documentació resultant d’aquesta acció es tindrà en consideració.

Per ordenar aquests documents dins del mapa de fons de l’Arxiu s’ha generat una sèrie nova amb el nom de “Fons de caràcter social”, i en aquest cas es crea un subgrup propi del fons, Arxivem el confinament (AC). La cronologia és del març al juny del 2020, i el volum fins ara és de 347 documents, de tretze procedències diferents i en suports diferents.

Un fons eclèctic, amb un denominador comú, l’expressió o reacció durant l’època de confinament per la COVID-19. Recull una part de la iniciativa i de l’expressió creativa de la societat andorrana durant aquesta època. Entenem els fons de caràcter social com una forma d’expressió d’una comunitat, d’una cultura, amb la utilització dels diferents canals de producció i comunicació.

“Hi ha pintors que transformen el sol en un punt groc, però n’hi ha d’altres que, amb l’ajuda del seu art i intel·ligència, transformen un punt groc en sol.” (Pablo Picasso)

Jocs dels petits estats d’Europa. Andorra 2005

Aquesta peça del mes és potser un dels documents més actuals que us hem portat mai. Es tracta del programa dels XI Jocs dels petits estats d’Europa, que es van celebrar a Andorra l’any 2005.

Esdeveniments com aquest generen molta documentació a l’Administració i des de diferents departaments productors: Esports, Voluntariat, Protocol, etc. Cada un d’aquests actors genera una documentació diferent en relació amb l’esdeveniment que està connectada amb la resta. Tenim la vessant d’organització protocol·lària, la vessant organitzativa dels voluntaris, la més esportiva, l’econòmica, etc. L’Arxiu Intermedi Administratiu rep tota aquesta documentació dels productors i la tradueix en una font d’informació més completa per a les persones interessades a consultar-la.

La consulta de la documentació recent potser moltes vegades està restringida, però documents com el que us portem avui són públics ja que en el moment en què es van crear van ser fins i tot difosos per al coneixement general.

Recordeu la celebració d’aquest esdeveniment? Hi vau participar d’alguna manera?

Els bitllets de banc als fons d'arxiu

Introducció

En un fons documental podem trobar documentació de diferent tipus: escriptures, testaments, vendes, capítols matrimonials, correspondència, documentació comercial, fotografies, llibretes, documentació acadèmica, dibuixos, documentació pública, bitllets de loteria... Bé, de tot una mica i ben diferent.

En alguns fons hem trobat, entre tot el conjunt de documentació, bitllets de curs legal i també bitllets falsos.

Al fons de l’Arxiu de les Set Claus (ASC) hi ha un bitllet de 100 pessetes amb una anotació en català que evidencia que és fals i que va ser entregat pel cònsol de Canillo al Consell de Sant Andreu de 1887.

Al fons de Casa Rossell també trobem una petita mostra de diferents bitllets de curs legal, entre els quals hi ha bitllets emesos a Andorra durant el període de la Guerra Civil Espanyola.

Eren vals oficials impresos a Tolosa amb paper corrent dels quals se’n van fer dos emissions (el 1936 i el 1938). Van ser vàlids fins a l’abril de 1939, quan el govern espanyol va canviar els bitllets espanyols i el Consell General va retirar els vals moneda i va lliurar els nous bitllets als bancs i particulars. Aquesta ha estat l’única vegada que Andorra ha emès bitllets propis. També en podem trobar en altres fons, com l’Arxiu del Quart d’Anyós (AQA) o el fons de la Fàbrica Obiols Oliva (FTO).

Cal esmentar que a les actes del Consell General de l’1 de juny i del 20 de juny de 1938 trobem les ordinacions per a l’emissió de moneda.

I, per acabar, deixeu-nos fer cinc cèntims de què és el paper moneda i com es fabrica.

La primera forma de moneda en paper s’origina fa més de 1.000 anys a la Xina, amb bitllets d’intercanvi o lletres provades de crèdit. Durant la dinastia Tang, entre els anys 618 i 907, van ser introduïts per comerciants de te que duien a terme les grans transaccions amb bitllets per evitar el transport de monedes metàl·liques. Durant el segle X, amb l’escassetat de coure com a matèria primera utilitzada, l’emperador de la dinastia Song va emetre els primers bitllets de curs legal. A Occident va ser Marco Polo qui en va fer la primera menció, a inicis del segle XIV, després de descobrir-los a la Xina.

A mitjans del segle XVIII apareixen els primers bitllets de banc a Europa, tot i que molt abans ja trobem les lletres de canvi (protobitllets), i el primer banc que va emetre bitllets va ser el Banc d’Estocolm el 1661, també denominat Banc Central Suec. No va ser fins al regnat de Lluís XIV de França que els bancs centrals estatals es van convertir en els emissors d’aquests bitllets; fins llavors eren emesos per petits creditors i tenien una circulació limitada i sense autorització de l’Estat.

Descripció i composició del bitllet de banc

Els bitllets de banc com a mitjà de pagament destinat a circular de mà en mà havien de tenir una gran resistència al desgast generat per l’ús. El descobriment, a mitjans del segle XIX, que les fibres de cel·lulosa que formen la pasta de paper podien obtenir-se a partir de la pasta de fusta va revolucionar la producció paperera, però no va afectar la composició del paper moneda, que estava fet de fibres de cotó, lli, cànem i rami. Els nous papers obtinguts de la pasta de fusta no podien aportar la resistència que els bitllets de banc requerien, i es va imposar la continuïtat de l’ús de les fibres tradicionals del “paper de draps”. Cada país tenia la seva manera de compondre’l, i els fabricants van desenvolupar papers cada cop més resistents i adaptats al treball d’impressió calcogràfica, papers amb resistència gràcies a la utilització de fibres més llargues i resistents.

En va resultar un paper amb un tacte molt particular i diferent de qualsevol altre que es va convertir en una característica de seguretat en si mateixa: el tacte i el so que produeix el paper d’un bitllet de banc en ser agitat, el que tècnicament es coneix com a carteig.

A més, els papers fabricats a partir de fibres tèxtils no requereixen els blanquejants agressius que s’utilitzen en la producció de pastes papereres provinents de la fusta. Això ha fet que els bitllets de banc tinguin una resistència a la degradació que supera la dels papers tradicionals. I una altra característica és que aquesta circumstància impedeix que els bitllets de banc tinguin resposta a la llum ultraviolada (UV), al contrari que la majoria dels papers del mercat.

Les tradicionals filigranes o “marques d’aigua de fil” van estar presents en els bitllets de banc des d’abans de la seva creació en els anomenats vals o cèdules, que eren impresos sobre papers tradicionals amb filigranes desenvolupades específicament per a aquest ús. En aquestes filigranes es disposaven determinats detalls o imperfeccions difícils de reproduir amb la finalitat que la seva absència en les falsificacions fos fàcilment detectable. El desenvolupament dels bitllets de banc va tenir com a conseqüència l’aparició de les marques d’aigua ombrejades, que van substituir les filigranes tradicionals, que tenien diferents nivells de transparència: la del paper, més fosca, i la de la filigrana, més clara. Per contra, en la marca d’aigua ombrejada s’observen més matisos d’opacitat. Aquest element es va convertir en la principal mesura de seguretat paperera dels bitllets europeus des de mitjans del segle XIX.

En aquesta descripció dels bitllets de banc cal destacar l’ús de tints paperers. El color natural del paper produït a partir de fibres de plantes anuals, freqüentment procedents de retalls tèxtils, és una mesura de seguretat per la dificultat que suposa reproduir-lo per altres mitjans. Els tints paperers sorgeixen desenvolupant aquesta idea. El tenyit diferenciat en funció de la quantia és una mesura emprada des del segle XIX per evitar-ne la falsificació. Una altra manera d’utilitzar els tints és de forma parcial, tècnica generalitzada a principis del segle XX.

A l’actualitat, i malgrat que el comerç electrònic amenaça de posar fi a l’ús de bitllets de banc i també a la producció d’aquest tipus de paper, el desenvolupament de mesures de seguretat en aquest àmbit continua i sembla que seguirà fent-ho fins a l’emissió de l’últim bitllet. La seguretat del bitllet en circulació depèn de la fabricació d’un paper únic i irrepetible, tant avui com fa dos segles.

Regles pràctiques per la pesca de la truita

Al fons documental de Casa Rossell (ANA/CR 14069) hi trobem aquest curiós document, que ens ha recordat que ben aviat començarà la temporada de pesca a les nostres valls. S’hi fa cinc cèntims de quines són les hores òptimes per pescar i quins són els millors esquers per a les truites, quina és la millor forma d’agafar la canya i quina profunditat és la més adequada, i també recomana esmolar els hams.

La primera notícia que tenim sobre la pesca a Andorra la troben en el privilegi atorgat pel bisbe d’Urgell Francesc de Tovià i el comte Joan I de Foix, en el qual diu, entre altres moltes coses, que “[...] los dits senhors an ordenat et volen que los homis d’Andorre pusquen pescar segont lors costumes antiques, sinó que a requeste deus juratz inhibicion fos feyte et no autremetz [...]”, l’any 1433 (ANA/ASC 1047). Uns anys més tard el veguer del comte de Foix va ignorar aquesta concessió i volia imposar via manament penal la prohibició de pescar als habitants de les Valls, i aquests van acudir al bisbe d’Urgell per reclamar que els restablís l’ús del privilegi esmentat i revoqués el dit manament, segons es deriva d’un document de 1440 (ANA/CR 40531).

La pesca de subsistència es va compaginar amb el comerç a petita escala; la truita era capturada per a autoconsum i per vendre-la al mercat urbà i, més tard, als restaurants. Més endavant la pesca tradicional va anar evolucionant cap a l’actual pesca recreativa o esportiva.

El Consell General era qui tenia dintre de les seves atribucions la gestió de les muntanyes, dels boscos i de les aigües, i per tant de la seva explotació. Des del segle XV fins a l’actualitat anem trobant notícies històriques, normalment en el Consell de Sancogesma, que se celebrava al mes de juny, sobre la regulació de la pesca a Andorra: llicències de pesca, preu de les truites, mesures contra la pesca abusiva, regulació de la pesca per als estrangers, etc. (vegeu la llista de fonts documentals i bibliografia)**.

De les diferents ordinacions que regulaven la pesca se’n pot deduir que feien servir aquestes arts de pesca*:

Vocabulari emprat en el document*:

* Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. (Edició  electrònica disponible en línia: https://dcvb.iec.cat/)
Violant i Simorra, R. (1986): “VIII. La caza y la pesca”, en El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, Barcelona, Ed. Altafulla, vol. 2, pp. 372-378.

**  Llista de fonts documentals i bibliografia

Fotografia post mortem o fotografia de difunts

Actualment, ens pot esgarrifar pensar que podem fer un retrat als nostres morts i guardar la imatge a l'àlbum de fotografies del nostre telèfon intel·ligent, i encara més xocant ens pot semblar fer-nos una selfie amb un ésser estimat que ha traspassat.

Però la nostra relació amb la mort ha canviat molt des de l'època pictòrica del romanticisme o de l'inici de la fotografia al segle XIX.

Antigament les persones morien a casa, on es feia la vetlla; la mort era més propera. La mortalitat infantil era molt més elevada que l'actual. Les persones morien i la seva imatge s'oblidava, però amb la fotografia el seu record era vigent i constant: la fotografia post mortem no era res mal vist i ni de bon tros morbós.

La democratització de la fotografia a principis del segle XX va fer que les imatges post mortem fossin un fet normal i molt popular per recordar els difunts.

Hi ha la teoria que amb la "comercialització" de la mort a mitjans del segle XX, a les societats occidentals, la mort s'allunya de les cases en favor de les empreses i professionals especialitzats en la gestió de la mort. D'aquesta manera, de mica en mica la mort es converteix en un tabú i el traspàs dels éssers estimats resulta incòmode, i la fotografia post mortem desapareix del nostre petit costumari personal i familiar.

En els fons fotogràfics de l'Arxiu Nacional, tenim un seguit de fotografies de difunts, des de nadons fins a gent gran. La imatge més antiga que tenim data de principis del segle XX i la més contemporània data de l'any 1947.

Avui us deixem algunes d'aquestes imatges post mortem que formen part de la nostra història fotogràfica.

Queda clar que la nostra visió de la mort, i la relació que hi tenim, dista molt de la que tenien els nostres avantpassats.

[box note]"No recordar-te de la cara del teu fill és una tortura de per vida."
Virginia Cruz Lichet, autora de la tesi Fotografía post mortem en Galicia (siglos XIX y XX).[/box]

Discurs del primer aniversari de la Constitució

La primera peça del mes del 2021 la volem dedicar a Òscar Ribas i al seu discurs amb motiu de la celebració del primer aniversari de la Constitució d’Andorra. Aquell 14 de març de 1994 va fer parlament posant en relleu els valors de la societat andorrana i de les seves institucions després d’un procés de transició que ell mateix definia com a lent però segur.

Us convidem a llegir la seva intervenció, que ens evoca records d’aquells dies potser incerts però plens d’esperança cap a una nova etapa. Esperem que el 2021 sigui un any en què deixem enrere la incertesa d’aquests mesos i ens encaminem cap a nous horitzons.

Aquest discurs forma part de l’expedient amb motiu dels actes protocol·laris de la celebració del segon aniversari de la Constitució.

Discurs 1er aniversari constitució