“La peça del mes”

Octubre 2022 - Una guia de viatges d’Andorra, en esperanto: La Kunprinclando Andoro, lasta feŭda ŝtato

Per aquesta peça del mes, ens cal retrocedir a una Andorra bucòlica, vista pels visitants com a una terra que a més de paisatges magnífics tenia el do de transportar-los en el temps. Som als anys 1950 i en Valentí Claverol, eminentment conegut per les seves fotografies, es devia adonar que amb el creixement del turisme, sobretot francès, ni al país ni fora d'Andorra no s'hi trobava cap guia de viatges a l'ús que fos prou completa. Se li devia fer evident perquè com a bon fotògraf segurament era observador, però també perquè el fet d'haver editat ell mateix un facsímil (1945) de la Relació sobre la vall d'Andorra de fra Tomàs Junoy, el faria adonar, pensem, que molts lectors la feien servir com a únic referent en paper per descobrir aquell país petit i enigmàtic pel qual tot just començaven a passejar. L'interès d'aquell text, escrit més de cent anys abans, era evident, però no responia a les necessitats dels turistes perquè els calia un llibre amè, petit (18 x 13 cm), manejable i que convidés els lectors a descobrir aquell enclavament també de manera visual.

Coberta i contracoberta de la primera edició del títol La Co-principauté d’Andorre, dernier état féodal (1951) publicat a Andorra la Vella, imprès a Barcelona per Rieusset. (Biblioteca Nacional d’Andorra)

D'aquí en naixia la primera edició de La Co-principauté d'Andorre, dernier état féodal, escrit per Jean Bacquer, il·lustrat amb nombroses fotografies i algunes aquarel·les del mateix editor Claverol i prologat per la reconeguda Isabelle Sandy. En paraules de Valentí Claverol al pròleg de la segona edició, es van vendre ni més ni menys que 10.000 exemplars entre 1951 i 1953. Aquest èxit aclaparador és, sense cap mena de dubte, el que va dur Claverol a fer-ne una segona edició, també en francès, el 1959 i a despertar prou interès perquè un editor francès li demanés els drets de publicació per tal que una rèplica de la primera edició, aquest cop traduïda a l'esperanto, sortís al mercat.

Coberta i contracoberta de la traducció a l’esperanto: La Kunprinclando Andoro, lasta feŭda ŝtato (1962) publicat a Marmanda (Òlt i Garona) i imprès a Bordeus per Pechade. És la sisena obra publicada per l’editorial esperantista. (Biblioteca Nacional d’Andorra)

Coberta i contracoberta de la segona edició de La Co-principauté d’Andorre, dernier état-féodal (1959) publicat a Andorra la Vella i imprès també a Barcelona per Rieusset. Aquesta edició incorpora, a mode d’il·lustracions, quatre postals originals de Claverol en color. (BNA)

Aquest exemplar apareix publicat per l'editorial francesa Esperantaj Francaj Eldonoj (Edicions Franceses en Esperanto), amb seu a Marmande, Nova Aquitània, que va estar en actiu entre les dècades dels anys 1950 i 1960. Dedicant-se especialment a traduir obres clàssiques a l'esperanto, segons sembla, majoritàriament versionades pel mateix editor francès que la va engegar, André Ribot, qui a la contraportada del títol al qual ens referim detallava: "traduït a l'esperanto amb l'amable permís de l’editor Valentí Claverol”.

El pròleg es manté també traduït fidelment a l'original francès d'Isabelle Sandy, l'autora, entre altres, de la trilogia andorrana iniciada amb Andorra o els homes d’aram. Sandy, escriuria aquest pròleg a l'edat de seixanta-set anys, vint-i-cinc anys després d'haver trepitjat Andorra per primera vegada. Signa el text de manera commovedora, com una vella pirinenca, andorrana de cor... Admirant i destacant encara l'encant d'aquella Andorra enclavada en l'edat mitjana per la bellesa del seu silenci, trencat només pel pas de les mules, el repic de les esquelles o el cant melancòlic dels pagesos entonant l'àngelus... Andorra, que també en paraules d'ella, havia meravellat fins i tot el més gran poeta de la primera meitat del segle XX, Rudyard Kipling.

Coberta de l’edició en català i francès d’Andorra o els homes d’Aram: any 1923 (1986) publicat a Andorra la Vella per Promocions literàries i imprès, també a Andorra la Vella per Impremta Grafinter. Amb una introducció a l’obra de Sandy per Jean Claude Chevalier. (BNA)

Pel que fa a l'amistat entre Valentí Claverol i l'advocat occità Jean Bacquer, va donar fruit a dues altres col·laboracions, fidels totes elles a la vocació de fer conèixer i estimar Andorra fronteres enllà, Les Vallées d'Andorre (1949) i Excursions en Andorre (1957), tots ells conservats a la seu de la Biblioteca Nacional, a l’antic Hotel Rosaleda d'Encamp.

Coberta del títol Excursions en Andorre (1957) publicat a Andorra la Vella i imprès a Barcelona per Rieusset. D’aquesta obra se’n feren únicament trenta exemplars. Inclou un pròleg del veguer francès a Andorra, Ives Michel. (BNA)

Les peculiaritats d'aquest títol són diverses i no les podem relatar pas totes aquí, però sens dubte per nosaltres sí que té rellevància el fet que estigui traduït a una llengua prou peculiar i artificial com és l'esperanto, cosa que el fa possiblement el primer llibre andorrà en aquesta llengua (actualment es compta que hi ha més de 30.000 títols publicats en esperanto). I, en paraules de Pere Miquel Fonolleda al seu estudi 'Editorials i societat a Andorra: 1945-1994', també en destaca Valentí Claverol com al primer editor andorrà pròpiament dit.

Coberta del títol Editorials i societat a Andorra: 1945-1994: i relacions amb Catalunya sota el règim franquista (2006) publicat i imprès a Andorra, per Editorial Andorra i Impremta Envalira respectivament. (BNA)

Les Jornades europees de patrimoni

Durant aquest mes segur que sents parlar de les Jornades europees de patrimoni. Els mitjans de comunicació del país, així com els forans, se’n fan ressò i ens ajuden a difondre totes les activitats que en l’àmbit europeu s’organitzen sota el marc d’això que anomenem les Jornades europees de patrimoni o JEP.

Si et demanes: però què són les Jornades europees de patrimoni?

Et podem dir que de fet són la gran festa que a escala europea pretén celebrar la riquesa i la diversitat del patrimoni cultural, tant material com immaterial, de cada país, fent-lo especialment assequible durant aquests dies, i sempre de manera gratuïta per facilitar als ciutadans de viure’l i sentir-se’l més seu.

Et podem dir que les Jornades sorgeixen l’any 1985, que són impulsades pel Consell d’Europa des de l’any 1991 i que a partir de l’any 1999 s’hi uneix la Unió Europea. Actualment són 50 països europeus els que les celebren, i per això s’han convertit en un dels esdeveniments culturals més importants a escala europea, ja que milers de visitants hi participen cada any de manera activa.

Andorra va signar la Convenció cultural europea el 10 de novembre de 1994 i la va ratificar el 22 de gener de 1996. Des de llavors s’hi ha participat de manera ininterrompuda.

Cada any els organitzadors donen un lema que serveix per inspirar els organitzadors nacionals en la naturalesa de les accions culturals que engegaran i que també pretén ser un eslògan que serveixi per fer reflexionar tant els organitzadors com els participants sobre un tema en concret, fent-ho sempre des de l’òptica del Patrimoni Cultural.

Aquest any el lema que s’ha donat des d’Estrasburg és “Patrimoni sostenible”, i l’objectiu d’aquest lema és establir un marc de reflexió que serveixi per enfortir la protecció del patrimoni cultural, tant material com immaterial, en un context com el que vivim d’emergència climàtica i degradació ambiental. Entenem que estar compromesos en la conservació del nostre patrimoni, tant cultural com natural, material i immaterial, fa que les accions que vulguem emprendre com a societat sempre tinguin en el punt de mira aquesta conservació, sense la qual no podem ser sostenibles.

Ens convida a reflexionar sobre aquesta necessitat i urgència de fer sostenible el nostre desenvolupament, i no podem fer-ho si la base no és partir de la conservació del llegat de les generacions que ens han precedit. Perquè nosaltres només en som dipositaris temporals, el nostre deure és transmetre aquest llegat a les generacions que ens seguiran.

Sota aquesta òptica aquest any hem preparat, conjuntament amb molts col·laboradors –els comuns, entitats privades, experts, etc.–, una sèrie de visites i accions.

La major part d’activitats són visites a jaciments arqueològics en els quals es duen o s’han dut a terme recentment campanyes d’excavació, perquè siguin els arqueòlegs mateixos els que ens expliquin el jaciment i ens el contextualitzin.

També s’hi inclouen visites a esglésies que normalment no estan obertes. Hem triat dos esglésies en les quals s’ha intervingut recentment, amb mesures de conservació de diferent naturalesa que s’explicaran.

Obrirem també Ràdio Andorra per donar a conèixer la restauració dels emissors que hem dut a terme al Departament de Patrimoni Cultural i també visitarem l’obra de restitució del campanar de Sant Vicenç d’Enclar.

Hi haurà també presentacions de llibres, jornades de portes obertes als museus, alguna visita teatralitzada, un concert... En total són quinze activitats les que hem preparat per a tu aquest any amb motiu de les Jornades europees de patrimoni, perquè volem que les visquis i les celebris amb nosaltres. Trobaràs el programa de tot el que farem a la nostra web de Cultura a continuació.

[box download]Programa Jornades Europees de Patrimoni 2022[/box]

Entre totes les activitats que hi trobaràs, voldríem destacar la visita a l’església de Sant Serni de Nagol, que es farà el divendres 23 de setembre. Tècnics del Departament ens l’explicaran, fent esment de les característiques que la fan especial, tant arquitectònicament com també pel que fa al seu programa pictòric.

Aquesta església, del s. XI, és una de les joies patrimonials que conservem al Principat. L’any 1976 es descobreixen les seves pintures murals sota capes de pintura de calç blanca i l’any 1979, sota la mesa d’altar, es troba l’acta de consagració de l’església amb la data de 1055. Si vols descobrir algun dels secrets que amaga i quines tasques hi han dut a terme durant les diferents campanyes de conservació-restauració que hi han fet els darrers anys, no et perdis aquesta visita. En acabat anirem fins a l’església de Sant Martí de Nagol, que des del seu emplaçament privilegiat domina la vall de Sant Julià de Lòria, i pel camí ens anirem fixant en les estructures de pedra seca que anirem trobant pel recorregut.

[box blau] Més informació sobre la celebració de les Jornades europees de patrimoni a Andorra.[/box]

Les relíquies de Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament

En el fons Casa d’Areny-Plandolit d’Ordino, un dels més importants, quantitativament i qualitativament parlant, que custodia l’Arxiu Nacional d’Andorra, podem trobar un apartat extens, de més de 4.000 peces, dedicat a la Farmàcia Internacional.

Aquesta farmàcia, oberta el 1930 pel farmacèutic gironí Joaquim Isern Fabra, passà a ser gestionada per la família Areny-Plandolit l’any 1934, motiu pel qual en aquest fons patrimonial trobem documentació referent a la gestió de la farmàcia.

Arribada de la gendarmeria francesa a la plaça d’Andorra la Vella a l’agost de 1933. Als baixos del costat dret de la Casa Guillemó ja podem veure la Farmàcia Internacional. Fons Guillem de Plandolit (FGP-339). ANA.

Arribada de la gendarmeria francesa a la plaça d’Andorra la Vella a l’agost de 1933. Als baixos del costat dret de la Casa Guillemó ja podem veure la Farmàcia Internacional. Fons Guillem de Plandolit (FGP-339). ANA.

Entre aquests documents, a més de correspondència comercial i comptabilitat derivada de la gestió de l’establiment, també ha perdurat documentació de caràcter personal de l’impulsor i primer propietari de la farmàcia, Joaquim Isern Fabra.

Isern, farmacèutic de formació i professió, s’instal·là a Andorra per prescripció mèdica
–se li havia diagnosticat tuberculosi pulmonar i se li recomanà deixar Barcelona per passar a residir en un indret de més altitud, per millorar la funció respiratòria– la tardor de l’any 1929. Degut a aquesta malaltia, doncs, Isern es veié obligat a deixar la capital catalana, on ja regentava una farmàcia des de l’any 1924, així com una vida social i política intensa: a Barcelona, Isern havia destacat com a militant convençut de la causa tradicionalista, i fou soci del Requetè de Barcelona i de diversos cercles carlins. Una militància estretament lligada a un fervent sentiment catòlic, que queda palès en la seva documentació personal. És aquí on trobem la que hem triat, per la seva singularitat, com la nova peça –o peces– del mes d’agost del 2022.

[row]

[column one-half]

[/column]

[column one-half]

[/column]

[/row]

Es tracta de dos relíquies de la religiosa Maria Miquela del Santíssim Sagrament (1809-1865), nascuda a Madrid com a Micaela Desmaisières y López del Castillo, vescomtessa de Jorbalán. Beatificada l’any 1925 i canonitzada pel papa Pius XI l’any 1934, Maria Miquela destacà en vida per ser la fundadora de la congregació d’Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, amb l’objectiu d’assistir dones joves que es dedicaven a la prostitució. La congregació, nascuda a Madrid l’any 1856, ràpidament s’expandí per altres ciutats d’Espanya, com Saragossa, València o Barcelona. Actualment, la congregació es troba present a diversos països d’Europa, Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

[row]

[column one-half]

[/column]

[column one-half]

[/column]

[/row]

Per entendre i contextualitzar les peces que presentem aquí cal tenir en compte la situació personal de Joaquim Isern. Com hem dit, a Isern se li diagnosticà tuberculosi pulmonar l’any 1926, una malaltia aleshores sense un tractament clar. En el cas del farmacèutic, a més de medicació, el metge li recomanà canviar de domicili. És aleshores quan Isern opta per instal·lar-se un temps al Ripollès, més concretament a Sant Cristòfol de Tosses. Allà, on s’estarà fins que a la tardor de 1929 es desplaça a Andorra i funda la Farmàcia Internacional, Isern mantindrà un contacte estret amb els seus amics i companys de militància política, així com amb la seva família.

[row]

[column one-half]

[/column]

[column one-half]

[/column]

[/row]

És la seva germana Maria Concepció Isern qui, preocupada per l’estat de salut del seu germà, li envia el 27 de juny de 1928 dos relíquies de l’aleshores beata Maria Miquela del Santíssim Sagrament. Les relíquies són, per un costat, un petit sobre amb una fotografia de la beata i unes petites restes de les cendres del que hauria estat la seva indumentària, i per l’altre, un petit fragment de la fusta de la caixa en què es donà sepultura a la religiosa en el moment de la seva mort l’any 1865. És important remarcar que Maria Miquela morí de còlera a València després que s’hi desplacés per ajudar les religioses de la ciutat davant la proliferació d’aquesta epidèmia. El fet que la religiosa sempre hagués intentat ajudar els malalts, sumat al fet que en vida se li atorguessin poders curatius en pacients amb diferents malalties, fa que encara avui per a molts catòlics el culte a Maria Miquela del Santíssim Sagrament es faci sota l’esperança i la fe que pugui ajudar a la curació de persones amb malalties com la tuberculosi pulmonar que patia Joaquim Isern.

Aquest és el motiu pel qual en l’heterogeni fons de Casa d’Areny-Plandolit hi trobem aquestes dos relíquies. Afortunadament per a Joaquim Isern, la malaltia evolucionà favorablement, fins al punt que l’any 1934, i després de ser expulsat d’Andorra, va deixar les altes altituds per tornar a residir a Barcelona i a l’àrea metropolitana, on continuarà exercint la seva professió i també la de polític. Isern acabà convertint-se en alcalde de Parets del Vallès entre 1962 i 1966.

El fundador de la Farmàcia Internacional d’Andorra la Vella i propietari d’aquesta farmàcia entre 1930 i 1934, moment en què la gestió va passar a mans de Ramon d’Areny-Plandolit i Gassó, morí a Barcelona l’any 1988, a 86 anys. Del seu pas per Andorra, doncs, ens n’ha quedat una documentació professional i personal interessant, que, com hem dit, forma part avui del fons de la Casa d’Areny-Plandolit, actualment en tractament arxivístic.

L'estiu d'abans i ara

Retrat d’una noia damunt d’una màquina de llaurar, en un camp a l’estiu
(ANA, Fons Casa Rossell 1097, anys 1930-1945).

El calendari festiu reflecteix sovint els ritmes d’un estil de vida que, en el context d’una societat eminentment agrícola i ramadera, havia estat vinculat de manera molt estreta als cicles de la natura. Encara avui, vaques, ovelles i eugues pugen a la muntanya al juny per passar-hi tot l’estiu i aquesta pràctica ens ha deixat com a llegat cultural, a més de vestigis materials com poden ser els orris o els camins de pedra seca, els actes de canvi de guardes i benedicció del bestiar, que formen part de la nostra identitat com a país i integren la candidatura d’ampliació de la inscripció de la “Transhumància, moviment estacional dels ramats” a la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Un d’aquests actes, la benedicció de les guardes comunes de Setúria, va ser inclòs a la secció quarta de l’Inventari general del patrimoni cultural d’Andorra el 23 de juny de l’any 2010, dia de la revetlla de Sant Joan, juntament amb catorze béns immaterials més. Entre els béns immaterials inventariats, hi trobem altres manifestacions pròpies d’aquesta època de l’any: les falles, les festes del Roser i les festes majors.

 {mp4}FestesIC_08_v|684|684{/mp4}

El solstici d’estiu és un punt d’inflexió al calendari, el moment en què “el sol arriba al seu apogeu i el foc esdevé el reflex de l’astre”, tal com recull el dossier d’inscripció de les “Festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus” a la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat. La inscripció a la llista de la UNESCO es va fer efectiva l’1 de desembre del 2015 i va suposar el reconeixement d’una pràctica ancestral, primer pagana i posteriorment cristianitzada, que en alguns pobles s’ha transmès de generació en generació i ha esdevingut un element de cohesió social i amb l’entorn de muntanya.

 {mp4}FestesIC_07_v|684|684{/mp4}

Arran del reconeixement internacional, els fallaires andorrans han enfortit els lligams entre ells i amb els fallaires d’altres indrets, amb la finalitat de salvaguardar el cicle ritual festiu, i les set parròquies han arribat a cremar falles, si bé en algunes d’elles la pràctica encara no està del tot consolidada. Totes les parròquies roden el foc la revetlla de Sant Joan amb l’excepció d’Ordino, que ho fa el 28 de juny, coincidint amb la revetlla de Sant Pere.

Els balls han estat de sempre un dels elements principals del Roser d’Ordino
(ANA, Fons Casa Rossell 0039, anys 1900-1920).

Els mesos d’estiu, relativament pausats i amb un clima més benèvol, concentren la majoria dels actes purament festius del calendari: els rosers i les festes majors. El Roser d’Ordino és una de les festes d’interès cultural que el 2010 van ser incorporades a l’Inventari general del patrimoni cultural d’Andorra, així com la diada de Santa Anna de la Festa Major d’Escaldes-Engordany i la Festa Major de Sant Julià de Lòria.

Amb un origen religiós vinculat a la devoció a la Mare de Déu del Roser, els elements principals del Roser d’Ordino, que se celebra el primer cap de setmana de juliol, eren la missa, la plega de la rosa, els balls tradicionals i una processó. Els joves, només els nois, s’organitzaven en la Quadrilla d’Ordino i preparaven tots els actes. En l’actualitat, les dones també participen en la preparació de la festa, que, amb els anys, s’ha anat transformant, ha perdut bona part del seu sentit religiós i ha esdevingut una autèntica festa major.

 {mp4}FestesIC_09_v|684|684{/mp4}

Escaldes-Engordany celebra la Festa Major en honor als seus patrons: sant Jaume (25 de juliol) i santa Anna (26 de juliol). La veneració a santa Anna està molt arrelada en aquesta parròquia i dona nom a la ballada de la Festa Major. La data exacta de quan es va començar a ballar és difícil de determinar, però el ball de Santa Anna apareix citat en diversos textos de principis del segle xx. Així, l’any 1907, el folklorista català i crític musical Salvador Armet i Ricart (1860-1928) referenciava en un article al Butlletí del Centre Excursionista el ball del contrapàs com el ball típic del país i en posava com a exemple el “ball de Santa Agna”:

“El ball típic del país és el contrapàs o ball pla, a l’estil de Cerdanya, que’s torna més típic encara, es a dir, ab variants andorranes, y s’anomena ball de Santa Agna, ballant-se l’endemà de Sant Jaume en la festa major de les Escaldes”.

El ball de Santa Anna d’Escaldes-Engordany s’ha transmès de generació en generació
(ANA, Fons Casa Rossell 0045, anys 1900-1920).

Pel que fa a la Festa Major de Sant Julià de Lòria, se celebra sempre l’últim cap de setmana de juliol. Entre totes les activitats que es programen aquells dies, destaquen les danses com a expressions del folklore més viu. Els balls i les seves músiques són fruit de l’imaginari col·lectiu i per aquest motiu tenen un gran valor social i identitari. En el cas de Sant Julià de Lòria, hi destaquen la Passa, el ball Cerdà i el ball de la Marratxa, que es ballen el dilluns a la plaça Major.

El ball de la Marratxa a la plaça Major de Sant Julià de Lòria (ANA, Fons Casa Rossell 0684, anys 1930-1945).

Les festes majors sovint coincideixen amb la diada del sant al qual està dedicada l’església parroquial, però en el cas de Sant Julià −igual que en el d’Escaldes-Engordany− no és així, ja que la festa patronal d’aquesta parròquia, la de Sant Julià i Sant Germà, té lloc el dia 7 de gener. Cal dir que les festes majors han seguit l’evolució de la població i han canviat sovint de data en el calendari festiu, segons ha convingut, per assegurar-se una gran assistència de públic tant local com de fora.

“Copie de lettres” del fons de cal Cintet (AD ANA, CCIN)

Al fons de casa Cintet (CCIN) hi trobem 12 llibres de registres en què es troben reproduïdes les cartes manuscrites que recopilen 21 anys de correspondència comercial i comptable emesa per la “Tienda de varios généros JACINTO ROSSELL É HIJO”.

CR_0187

Més de 6.300 cartes escrites des d’Andorra, entre el 29 de març de 1887 i el 28 de desembre de 1908[i], firmades per Jacint Rossell o J. Rossell, i també J. Rossell fill, i finalment per J. Rossell i fill, que estaven escrites en català, castellà i francès i anaven adreçades tant a Espanya com a França i també a Andorra mateix. A Espanya, és més aviat Catalunya la destinatària; a França, bàsicament és el sud, és a dir, les zones més properes al territori andorrà, però també n’hi ha de dirigides als grans nuclis comercials centrals com Madrid i París, sense oblidar Barcelona.

Una correspondència empresarial amb empreses catalanes i franceses, majoritàriament, sobre un teixit de relacions familiars, relligada per períodes més o menys llargs i més o menys complets. Una documentació que apareix 25 anys després de l’inici d’aquesta aventura comercial!

FGP_0324

Veiem que dels anys 1890 a 1898 no es fa cap còpia de les cartes escrites. Segur que es van escriure cartes des d’Andorra, perquè de correspondència solta n’hi ha força... S’han perdut, aquests registres? És cert que, entre la correspondència solta, s’ha trobat una d’aquestes còpies (CCIN 255), corresponent a les pàgines 89-90 d’un d’aquests registres.

En canvi, pel que fa a l’any 1906, trobem dos relligats, així com part del relligat anterior i part del relligat que segueix.

Partint del contingut d'aquesta correspondència, és lògic que es faci la reflexió sobre la importància dels epistolaris i la seva utilitat com a font per a la investigació històrica, i que se’n destaqui el valor per a l'estudi del comerç i de la manera com es van desenvolupar algunes activitats econòmiques pròpies de l’època.

La correspondència resultant de l’activitat econòmica és molt útil com a font primària per als investigadors.

Per una altra banda, us volem explicar el mètode amb el qual les cartes quedaven impreses en el llibre La premsa copiadora

L’any 1778 James Watt va inventar la premsa de base plana, l’antecessora de la fotocopiadora que coneixem en l’actualitat, i així es van començar a fer còpies de documents originals manuscrits.

Aquest utensili es va anomenar premsa copiadora i estava feta de ferro colat. Estava formada per dos cossos, una base plana i fixa i una coberta mòbil que, empesa per un fus, baixa en girar una maneta per pressionar el llibre copiador. Pel seu pes, la premsa copiadora estava col·locada sobre una taula petita, a la qual anava cargolada.

Foto extreta de la Wikipedia

La premsa copiadora la van començar a utilitzar empreses i negocis que necessitaven quedar-se amb una còpia de les cartes comercials. Les còpies quedaven impreses als llibres copiadors de cartes, formats per fulls de paper de seda en blanc.

La carta original s’escrivia amb ploma i en una tinta especial o copiativa, una mica més concentrada, perquè es calqués amb una simple pressió. El full, de paper de seda del llibre copiador, es tractava amb una solució fixadora. Es posava al darrere de la carta i, a sobre, un paper secant i una tela per facilitar la còpia. Es ficava a la premsa i es pressionava durant unes quantes hores fins que es calcava.

Els llibres copiadors de cartes tenen els fulls numerats, i al final del llibre un índex alfabètic per al registre dels destinataris dels documents.

En les primeres dècades del segle XX, aquest sistema va quedar obsolet amb l’aparició del paper de calc.

En la peça del mes de juny us mostrem un exemple d’aquests llibres epistolars (CCIN_3152). Hi podeu veure el foli 31 verso que acompanya la carta CCIN_3174.

Es tracta del registre CCIN 3152, un recull amb 538 folis datat de l’1 de gener de 1899 al 26 de juny del mateix any.

En el foli 31v. hi trobem una carta de Jacint Rossell del 19 de gener de 1899 adreçada a Mme. Darrac de Tolosa i relativa a un enviament. La resposta a aquesta carta correspon al document CCIN 3174, emès quatre dies més tard.

Documents exposats el dia Internacional dels Arxius a la sala de consulta de l’Arxiu Nacional d’Andorra

Per la manera en què s’escriuen s’entreveu que la seva relació comercial està consolidada i es coneixen força bé. Seria interessant fer un seguiment de tota la seva correspondència per saber-ne més. Així doncs,  tal vegada arribaríem a entendre per què una carta escrita en francès rep la resposta en castellà; un castellà que no és la llengua vehicular de la persona que escriu i que té molts girs de la llengua francesa.

També potser sabríem qui és el tal Pierre i quina és la relació amb Mme. Darrac i amb el Sr. Rossell.

I per què no s’ha de parlar de mercaderies? I quin és el negoci que hi ha darrere?

Només un estudi més acurat d’aquesta correspondència deixaria entreveure les relacions comercials existents entre ells, i també amb altres “clients” a les acaballes del segle XIX.

Projecte de restauració i revaloració de la torre dels Moros, 1986

De les intervencions fetes a la dècada dels vuitanta destaquen els treballs que es van fer a la torre dels Moros, a les Bons. El projecte va ser encarregat el 1986 al Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i va ser elaborat per Joan Albert Adell i Gispert, Esteve Mach i Bosch i Antoni Navarro i Cossi, arquitectes del Servei.

La proposta dels arquitectes va consistir, d’una banda, a consolidar l’estructura que quedava dreta i, d’altra banda, a crear una nova estructura metàl·lica auxiliar per dotar la torre d’una nova funcionalitat per al visitant: la de mirador del paisatge. Prèviament als treballs de restauració també es va programar un estudi arqueològic de la zona.

Vista de la torre del Moros i l’església de Sant Romà de les Bons (1913, Henri Gaussen, ANA / FHG-0019).

La consolidació dels murs de la torre es va fer mitjançant un reforç perimetral continu de formigó armat i a mode de contrafort a les testes dels murs.

Els arrebossats de calç conservats als murs van ser considerats un testimoni molt rellevant per mantenir l’autenticitat de la torre, i concretament dels murs, així que seguint els criteris de conservació es van fer treballs de consolidació de totes les restes d’arrebossats originals mitjançant consolidació química.

L’objectiu del projecte de restauració de la torre va ser permetre mantenir una lectura clara dels murs originals, sense induir a confusió històrica i situant els reforços de formigó de manera que l’element destacable se seguís mantenint en els murs originals de la torre.

Imatges extretes dels plànols del projecte “Restauració de les ruïnes de la torre dels Moros”. Façana sud i nord (juny de 1986, Arxiu PC).

La nova estructura metàl·lica va ser projectada totalment exempta de la torre original, de forma que cap punt de la nova estructura no recolzés en els elements originals, i es permetés així la lectura clara dels paraments originals. L’estructura dissenyada amb perfils metàl·lics descansa en l’eix central de l’escala de caragol i en els contraforts de formigó laterals.

Imatge extreta del plànol “Plantes de l’escala” del projecte “Restauració de les ruïnes de la torre dels Moros” (juliol de 1987, Arxiu PC).

El projecte pretenia atorgar a la nova talaia metàl·lica un disseny actual i lleuger. Segons el projecte, el paviment del mirador es proposava de fusta tractada contra la humitat, però en l’obra ja es va creure més convenient substituir la fusta per la relliga metàl·lica.

Els treballs van ser executats per l’empresa constructora ANCOR i van finalitzar el desembre de 1988, amb un cost total d’obra de 3.520.933 pessetes.

Imatge de la torre dels Moros durant els treballs de restauració. (juliol de 1987, Arxiu PC)

El projecte de restauració de la torre dels Moros i tot l’estudi previ del conjunt de les Bons va motivar la necessitat de seguir amb la preservació del nucli de les Bons, i el 1988 s’encarregà al mateix Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya l’elaboració del Pla general de rehabilitació de les Bons, document encara vigent.

‘Barcelona’, de Camilo José Cela

L’any 2015, els companys de l’Arxiu Nacional d’Andorra van publicar un llibre digital sobre el fons fotogràfic de Narcís Casal i Vall en què s’incloïa una biografia interessant sobre aquest aficionat a la fotografia, escrita pel seu nebot Jacint Berenguer i Casal. En aquesta biografia s’afirmava que des de ben jove Narcís va fer paleses les seves inquietuds culturals, i també va mantenir una relació molt estreta amb els seus parents andorrans, de la casa Molner de Soldeu.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola, el 1936, la família Casal i Vall, que fins aleshores tenia la residència a Barcelona, va fugir cap a Andorra, on s’instal·laria definitivament.

Placa a l’entrada de l’edifici dels Tallers Gràfics Casa i Vall (© Biblioteca Nacional d’Andorra)

De ben segur que la implicació de Narcís amb la cultura i la societat catalanes de l’època va propiciar l’apropament amb diversos editors catalans que veien com les seves possibilitats de treballar es reduïen arran de la censura franquista. Fou en aquest punt quan els quatre germans −Joan, Jaume, Jacint i Narcís− decidiren obrir uns tallers gràfics a Andorra.

Així doncs, l’any 1956 obrien a Sant Julià de Lòria els Tallers Gràfics Casal i Vall, des d’on imprimien obres vingudes de fora, però també n’editaven de pròpies sota el segell d’Editorial Casal i Vall, la major part de temàtica religiosa.

L’any 1961 varen canviar d’emplaçament i es traslladaren al carrer Pompeu Fabra d’Andorra la Vella. L’edifici fou dissenyat per l’arquitecte català Domènec Escorsa, i fou construït seguint l’estil del racionalisme arquitectònic. A més a més, comptava amb un jardí monumental que tenia quatre cedres provinents de l’Himàlaia i l’únic exemplar d’una sequoia a Andorra. Abans de la desaparició de l’immoble, la família propietària va fer un donatiu molt important a la Biblioteca Nacional de materials que havien estat produïts en aquells tallers, els quals es varen afegir als que havien estat donats anteriorment pels hereus de Narcís Casal. Al catàleg de la Biblioteca Nacional es poden consultar els llibres i altres materials que formen part d’aquesta col·lecció, entre els quals destaquen un exemplar original del Plan de Reforma [...], una gran col·lecció de discos de pedra i vinils editats per grans companyies discogràfiques, com ara Philips o Deutsche Gramophon, així com edicions de luxe limitades i numerades.

Façana de l’edifici dissenyat per Domènec Escorsa (©Enric Dilmé)

Una de les editorials espanyoles que més va publicar amb Casal i Vall fou Alfaguara, tot i que la censura no fou l’únic motiu que els va portar al Principat, sinó també el fet que les instal·lacions eren considerades unes de les més modernes d’Europa. L’Editorial Alfaguara fou fundada l’any 1964 per l’escriptor i guanyador del premi Nobel de literatura Camilo José Cela i els seus germans. 

Portada i coberta del llibre de Camilo José Cela, Barcelona (Biblioteca Nacional d’Andorra / Fons Casal i Vall)

La traducció al català de l’obra titulada Barcelona, de l’escriptor gallec, editada l’any 1970, fou impresa als tallers Emograph de Barcelona, però la tasca de composició tipogràfica dels textos es dugué a terme a Casal i Vall. Es tracta d’una edició limitada de 3.000 exemplars, il·lustrada magistralment per Frederic Lloveras, un pintor, il·lustrador i aquarel·lista català destacat, considerat un dels representants principals del postimpressionisme. De la traducció se n’encarregà Ramon Folch i Camarasa, conegut per ser el guionista del còmic Les extraordinàries aventures d’en Massagran i per ser un dels editors de la revista En Patufet. L’edició d’aquest llibre la dirigí Jaume Pla, encarregat de totes les obres de bibliofília editades per Camilo José Cela.

Coberta d'un dels catàlegs propi de l'editorial Casal i Vall (any 1970). En aquest catàleg no hi consta el títol 'Barcelona' ja que es publicà per a l'editorial Alfaguara.	Logotip utilizat per l'editorial, que combinava les sigles CiV

El retaule de l’Església de Sant Roc de Sornàs

L’església de Sant Roc de Sornàs, datada de mitjans del segle XVIII i declarada bé d'interès cultural l’any 2003, està situada al centre del nucli de població de Sornàs, a la parròquia d'Ordino. Es tracta d’una construcció senzilla de planta rectangular amb l’absis quadrat, no marcat a l’exterior, i un campanar d’espadanya.

A l’interior de l’església hi ha un petit retaule, d’estructura molt senzilla, però ricament decorat. Aquest retauló integra una pintura a l’oli sobre tela amb una triple advocació i tres imatges, exemptes, tallades en fusta i policromades.

Tant la pintura, atribuïda a Joan de Segovia, com les imatges, d’autoria anònima, presenten unes maneres molt artesanals. Al pintor se li pot reconèixer una certa destresa per construir un espai amb una lleugera versemblança de naturalitat, en canvi, les figures presenten una gran desproporció anatòmica. Quant a l’escultor, és hàbil en la talla de l’aparell decoratiu del moble, en sintonia amb l’estètica rocaille, però té més dificultats a l’hora de confeccionar la imatgeria.

Retaule de Sant Roc de Sornàs. Arxiu PCA / Fotografia Àlex Tena

Pel que fa a la iconografia de la pintura, d'esquerra a dreta de l'espectador, presenta una triada de sants dels considerats antipestífers: Fabià, Sebastià i Roc.

En els moments difícils, a fi d’aturar les epidèmies i altres desgràcies, era habitual posar-se sota la protecció dels sants o de la Mare de Déu.

Visita pastoral Sant Roc de Sornàs, 1758. ANA, APO,16

La visita pastoral a Sornàs, l’any 1758, deixa ben clar el paper d’aquests tres sants considerats advocats contra pestes i malalties contagioses i recorda que fa dos anys que hi hagué «grans malaltias» i que els parroquians «votaren erigir una petita iglesia als Gloriosos Snt Roch, Snt Fabia y Snt Sebastia y se lográ un repentino remei». L’església fou beneïda pel reverend Josep Viles, prevere i vicari perpetu d’Ordino, el dia 20 d’agost de 1760.

Sant Fabià fou papa de Roma i va exercir el seu càrrec des de l’any 236 fins al 250. Els atributs que l’identifiquen són el colom, senyal per la qual va ser elegit papa, i el rascle que fa referència al seu martiri. Se’l sol representar amb ornaments pontificals, tot i que, en la pintura del retaule de Sornàs vesteix robes episcopals. Algunes vegades, sant Fabià i sant Sebastià comparteixen la titularitat en la dedicació d’esglésies i de retaules, tal com ho veiem en el retaule de l’església de Sornàs. La festivitat d’aquests dos sants se celebra el dia 20 de gener.

Sant Sebastià, nascut a Narbona a final del segle III, fou un oficial de la guàrdia palatina de Dioclecià, que per la seva condició de cristià va ser martiritzat amb les sagetes dels seus propis soldats. A partir del renaixement se’l representa lligat a un arbre, semi nu i amb les sagetes clavades.

Sant Roc, nascut a Montpeller a final del segle XIII, va repartir la seva fortuna als pobres i va fer vida de pelegrí dedicant-se a cuidar els empestats. En les seves representacions vesteix robes de pelegrí i mostra la ferida del genoll, causada per la pesta. Al seu costat s’hi acostuma a representar un àngel que li cura la llaga i un gos que li porta un pa, malgrat que, en la pintura de Sornàs l’àngel no hi apareix.

Completen el santoral del retaule de Sornàs tres escultures que representen sant Antoni de Pàdua, la Mare de Déu amb el Nen Jesús i sant Francesc Xavier.

Sant Antoni de Pàdua (1195-1231) fou un frare franciscà, company de sant Francesc d'Assís, predicador, taumaturg i doctor de l’església. Se’l representa vestit amb l’hàbit de la seva orde i té com atributs personals una assutzena, un llibre i el Nen Jesús, tot i que, la talla de Sornàs no duu ni el llibre, ni l’assutzena.

La imatge de la Mare de Déu amb el Nen als braços és una de les icones més populars de l’art cristià. La iconografia mariana ha multiplicat les formes i els noms de les imatges sota el concepte d’advocacions. La talla del retaule de Sornàs no duu cap atribut que permeti identificar-la amb cap de les advocacions més freqüents de les marededeus de l’època moderna (Roser, Immaculada, Carme, Dolors...). Aquesta imatge, avui situada sobre el graonat, és probable que en origen estigués col·locada a la peanya del capdamunt del retaule, de major protagonisme i actualment buida.

Sant Francès Xavier (1505-1552) fou un missioner jesuïta que predicà a orient. Se’l representa amb barba curta negra, vestit amb sotana, sobrepellís i estola i sostenint un crucifix a la mà (la imatge de Sornàs l’ha perdut). Altres atributs del sant són el cranc i les flames sortint del cor.

Contraban contra el monopoli tabaquer

Al fons de l'Arxiu de les Set Claus s’hi custodien documents rellevants que tracten de la prohibició, tant per part del Regne d'Espanya com del de França, de conrear tabac a les Valls. D’entre tots destaquem, per la seva intensitat, el procés criminal que el 1757 es va entaular contra Bonaventura Paulet, àlies Pussera, d'Andorra la Vella; Esteve Sansa, àlies Fadrí de Sansa, del Puial; i Nicolau Santuré, àlies Callaueta, també del Puial, que varen ser sorpresos per la ronda de vigilància de la Seu d'Urgell i pogueren escapolir-se en llençar-se al riu Segre i abandonar a correcuita els fardells de tabac que transportaven. Dos dels seus companys, Manuel Aldosa i Llorenç Aleix, àlies Creton, no van tenir tanta sort i, detinguts per contraban, varen ser traslladats a la presó de Barcelona.

Els tres fugitius de la força pública van ser encausats a instància del procurador fiscal. Bonaventura Paulet va marxar d'Andorra abans de la sentència judicial, i els altres dos –Esteve Sansa i Nicolau Senturé– van ser condemnats pel Consell General a pagar les costes del judici i a cinc anys d'exili de les Valls d'Andorra enquadrats com a penats "(...) a servir a sa magestat catòlica en lo regiment apareixerà be a sa magestat per lo dit espay de cuyo destino segons costum".

Evidentment, es tracta d’un càstig greu, congruent amb la importància que el delicte comès tenia a l’època.

El tabac era un dels productes més apreciats de l’agricultura del nou món portat a Europa, i al segle XVIII ja s’havia convertit en un producte de consum massiu i havia passat de ser considerat un producte medicinal a tenir un ús festiu i de sociabilitat.

Per això, el conreu del tabac es converteix ràpidament en un negoci molt lucratiu i els estats s’afanyen a monopolitzar-ne el comerç i a perseguir-ne el cultiu clandestí, fins i tot sota amenaça de pena de mort als infractors. ¹

A Espanya, amb el Reial decret de Felip IV de 1636 en què es crea l’estanco, s’inicia el monopoli del conreu, el tractament i la venda del tabac, que es converteix en una important font d’ingressos de la hisenda reial espanyola, molt tensionada per greus problemes financers derivats de les constants guerres imperials. Decrets posteriors en prohibiran explícitament el conreu a la Península imposant “[...] pena a los que fabriquen, siembren introduzcan y usen tabaco que no sea de las Reales Fábricas”. ²

¹ Pere Canturri Montanya, L’Andorra de Pere Canturri, Editorial Andorra. 2014.
² AHN, FC_Ministerio de Hacienda, OGR, lib. 8010, El buen retiro, 9 de abril de 1701, ff. 104-114.

L’accés als documents sobre Andorra custodiats als arxius departamentals francesos

El 29 de desembre passat es va publicar al BOPA la Llei 33/2021, del 2 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i govern obert, en la qual es regulen, entre altres aspectes, l’accés a la informació pública i l’exercici del dret d’accés per part dels ciutadans:

L’accés a la documentació produïda per les institucions és un tema que ens interessa particularment als arxius, que sovint ens trobem davant del dilema que representa, d’una banda, la necessitat dels investigadors d’accedir a una determinada documentació per portar a terme les seves recerques i, de l’altra, el respecte a les persones i les circumstàncies que apareixen esmentades en els documents.

La necessitat d’accedir a la informació pública per fer recerca històrica o per donar suport a determinades decisions no és nova, per això aquest mes volem compartir amb vosaltres alguns dels documents d’un dossier datat entre els anys 1881 i 1901 que es conserva als Arxius Departamentals de l’Arieja (ADA, 1Z11) i en el qual es recullen diverses demandes d’accés d’autoritats i investigadors als dossiers relatius a Andorra conservats en arxius de França i que demostren que aquest accés s’havia de portar a terme amb garanties i seguint un cert procediment.

El primer document del dossier, amb referència ADA, 1Z11/1, és l’Autorització del prefecte de l'Arieja al degà de la facultat de lletres d'Ax, Sr. Raynald, per consultar tots els documents relatius a Andorra dels Arxius Departamentals, del 8 d’agost de 1881.

També trobem al dossier una Carta del prefecte dels Pirineus Orientals al prefecte de l'Arieja, enviant-li els documents demanats sobre Andorra per fer-ne còpia. (Referència ADA,1Z11/3, del 25 de març de 1882.)

Per acabar, volem compartir el document ADA, 1Z11/7, que és una Demanda del delegat permanent francès al prefecte de l'Arieja, d’uns documents relatius a Andorra dipositats en els Arxius Departamentals de l'Arieja, del 27 de maig de 1885.

El dossier pertany al fons documental anomenat Els documents d’Andorra als Arxius Departamentals de l’Arieja (ADA), que va ingressar a l’Arxiu Nacional en forma de còpies en suport microfilm en diferents entrades entre els anys 1980 i 2002. Aquest ingrés s’emmarca en les actuacions de l’Arxiu per recuperar els documents sobre Andorra que es troben en arxius estrangers i posar-los a disposició de la ciutadania. L’any 2019 es van digitalitzar alguns dels documents del fons a partir de les còpies en microfilm, com és el cas d’aquests que us presentem.