Avui volem parlar del paisatge de muntanya, i comencem per la serralada, que és un conjunt de muntanyes que forma un sistema més llarg que ample, i que també rep el nom de massís; la serra és una serralada més petita, i d’aquestes ja en trobem un munt per Andorra (la d’Arcalís, de Casamanya, la serra del Roc del Rellotge, a Sorteny...); un serrat és una muntanya allargada de poca altitud: el serrat de Meligar, segons la llegenda, té l’origen en una baralla entre els habitants de la Massana i els d’Os de Civís per guanyar aquest serrat com a propietat comunal; es veu que la lluita els devia esmeligar (els va deixar escarrassats). Però el mot meligar significa ‘plantació de melga’. El mot melga ‘alfals’ ve del llatí melica, deformació de medica ‘del país dels medes’. Per tant, melga + el sufix -ar = meligar = lloc on es fa melga.

Un serradell no és un centre esportiu sinó un serrat petit, una muntanya de poca alçada, i tenim serradells a Llorts, a Ransol i a Andorra.

I a Sispony i a Vila hi tenim serradals. Per acabar amb les serres, hi ha una expressió molt maca que no hem trobat a cap diccionari però que per aquí es fa servir força: la persona que va vorejant la serra, es diu que va serra serrant.

El cim de la muntanya és el punt més alt, que quan és més agut rep el nom de pic, i en alguns llocs, de pica (la més coneguda és segurament la pica d’Estats). Al Pallars i a la Ribagorçadel pic en diuen tuc.

El coll o la collada és el pas entre muntanyes. El lloc més elevat d’un camí de muntanya o d’un pas de muntanya és el port.

Un congost és una vall estreta entre muntanyes de vores abruptes, excavada per les aigües d’un riu. La carena o el crestall és la part superior de la muntanya on s’uneixen els dos vessants.

L‘espadat és una roca o tros de terreny vertical; en llenguatge alpinístic el tall vertical o molt dret a la cara d’una muntanya és una paret. I un cingle és un espadat de roca que forma una timba o un precipici.

A Andorra i al Pallars de l’espadat o el precipici se’n diu basera o baser (tenim la basera del Niu de l’Àliga o els basers d’Arcalís).

El morrot és un contrafort avançat i abrupte que surt enfora (com el morro de la muntanya).

La tartera o el tarter és el terreny al flanc d’una muntanya cobert de pedres que es desprenen del cim.

Un salt o un saltant o saltader és com en diem de la cascada, de la caiguda d’aigua per un precipici.

El turó, el pujol, el puig o pui, com en diem aquí, són elevacions petites de terreny que no arriben a muntanyes. Un puial és un puig alt.

I a baix de tot, tenim el fons de vall o tàlveg: la línia que uneix els punts més baixos.

I per acabar ho fem amb els camins:

Camí batut (fressat, freqüentat), carreter o de carro, de bast o de ferradura, de cabres o de guineu (gairebé intransitable), de carena (el que ressegueix la carena), camí de cintura, el que ressegueix el contorn de la muntanya; camí esglesier, el que porta a l’església, camí perdut el que no duu enlloc. Camí ral: el més transitat i camí ramader, el que segueixen els pastors i els ramats.

Amb la música i els instruments no acabaríem mai, però hem fet una mica de tria d’alguns instruments i de les parts d’alguns instruments que segurament hem vist mil vegades i potser els més profans no sabem com es diuen.

Els instruments poden ser de corda, de vent i de percussió.

Comencem pels de corda, que poden ser de corda pinçada o polsada (es pincen amb els dits o amb el plectre, que també es diu pua).

El més conegut és la guitarra, però també hi ha el banjo, el llaüt, la balalaika o la mandolina. Els instruments de corda tenen una caixa de ressonància, un mànec, i un claviller, on hi ha les clavilles: les peces de fusta o metall on s’enrotllen les cordes per tibar-les o afluixar-les i deixar-les afinades.

El mànec de la guitarra està dividit per uns filets de metall, d’os o de corda que es diuen trasts. En un extrem del mànec hi ha la celleta, on s’estenen les cordes, i a l’altre extrem hi ha el pont o pontet, que és la peça rígida per mantenir separades les cordes. El forat que hi ha al mig de la guitarra és la boca o, més tècnicament, l’obertura acústica.

Els instruments de corda fregada o d’arc tenen un arquet per fregar les cordes i fer que vibrin;aquest arquet és de fusta i té una metxa de crins de cavall que s’adhereix i llisca per les cordes. Instruments de corda fregada són el violí, la viola, el violoncel o el contrabaix.

Finalment hi ha els instruments de corda percudida; el piano és el més conegut: és un instrument de corda perquè hi ha uns martellets que, comandats per les tecles, piquen les cordes. Els pianos poden serde cua i verticals(el nom prové de pianoforte, perquè pot sonar fluix (piano) i fort (forte).

Instruments de percussió: la majoria són percudits (acció de percudir) o colpejats, per exemple, les timbales, el xilòfon, el plat, etc; però n’hi ha d’altres que es freguen, se sacsegen, s’entrexoquen.

Els bastons per picar el timbal, que tenen una bola a l’extrem, es diuen baquetes o macetes. També es poden percudir amb escombretes o amb martells. La part de sobre del timbal és la pell. La pandereta és un instrument de percussió, i les planxetes de metall que sonen quan la belluguem es diuen sonalles. Altres instruments de percussió curiosos són el caixó: tambor en forma de caixa buida de fusta que s’utilitza com a instrument en la rumba cubana, la música afroperuana i el flamenc modern. Hi ha també el tam-tam o les castanyoles (també es diuen castanyetes).

Finalment hi ha els instruments de vent. Hi ha els de vent-fusta i els de vent-metall, perquè originàriament eren fets d’un material o un altre. Tenen una embocadura, que és el tub, i per bufar tenen un bec a la punta (la flauta) i un broquet amb forma de copa (la trompeta).

La flauta dolça, que també s'anomena flauta de bec, és uns dels instruments més antics que es coneixen (la seva història es remunta a més de 3.000 anys). Els actuals oboès provenen d’uns instruments anomenats cornamuses, o sacs de gemecs, i a aquíhi tenim la variant de la buna (a Ordino hi tenien un buner molt famós, aquell que havia d’anar a tocar a Canillo i es va haver de passar la nit enfilat a l’arbre),i els seus orígens es remunten a més de 2.000 anys aC.

Quan es diu que algú mou molta música és perquè mou soroll i provoca baralles o crits.

Anar darrere músiques és ficar-se en situacions embullades, i

riure’s de la música és no afectar-se per les adversitats o per qualsevol cosa que passi.

Acabem amb un parell de refranys:

Deixa fer vent que la música és de qui l’entén: per recomanar calma respecte al que fan els altres.

Als músics i als barbers només els paguen quan sobren diners.

De pare músic, fill ballador/ fill de pare músic tot el dia salta.

I és clar, de músic, metge i poeta tothom en té una miqueta.

Com que ja arriba el bon temps i tots estem una mica tips de neu i de fred, avui volem arribar fins al mar (o ens farem a la mar, en femení, que és com en diuen a molts llocs de costa), i hem pensat de fer-ho amb un veler.

Veurem que la gent de mar té una manera pròpia d’anomenar moltsobjectes i accions de la vida de cada dia.

Primer de tot ens situem: pugem a bord i ens trobem a coberta: tenim la proa, que és al davant, i la popa, que és al darrere; mirant cap a proa, parlem d’estribord quan ens referim a la dreta i de babord quan volem dir l’esquerra; som a sobrevent quan ens trobem al costat d’on ve el vent, i a sotavent quan som al costat per on se’n va el vent.

El veler té un pal, una vela major i una de més petita que segons la mida és el floc o el gènova.

Hissem la vela quan la fem pujar, l’arriem quan la pleguem o l’enrotllem, i la cacem quan l’estirem per disposar-la d’un costat o d’un altre.

Els mariners mai no parlen de cordes sinó de caps: amarrem quan lliguem o assegurem l’embarcació amb un cap, cobrem el cap quan l’estirem amb força i l’amollem quan l’afluixem o el deixem anar. Per arribar fins al cap que està lligat al norai o amarrador fem servir la gafa, un bastó llarg amb un ganxo a la punta.

El rumb del vaixell és la direcció cap a la qual mira la proa, i quan volem canviar el rumb el que fem és virar (i no girar); quan el veler s’inclina a causa del vent, diem que va escorat, i quan tomba fent mitja volta, sotsobra (i quan s’enfonsa del tot, malament: ja hem naufragat!).

Quan endrecem l’habitació, no endrecem l’habitació sinó que estibem la cabina (estibar és col·locar les coses al seu lloc en un vaixell, i la cabina és la cambra destinada a dormitori).La banyera és la cavitat descoberta on sol anar el patró i des d’on governa el vaixell amb la roda del timó o amb la canya.

Un parell d’expressions per als casos de perill: la paraula mayday ("medé!", "medé!"), que és una expressió fonètica de la paraula francesa m’aider. Aquesta paraula repetida s’usa com a senyal internacional de socors radiotelefònica, i segur que l’heu sentit en les pel·lícules de guerres navals i marines.

I l’expressió home a l’aigua!, que no necessita gaires explicacions.

Hi ha un munt d’expressions i frases fetes de la vida diària que provenen del món marítim, com anar a la deriva, o perdre el rumb, o com la famosa ressaca que en un moment o altre de la vida ha tingut tothom, i que en realitat és el retrocés de les onades cap al mar.

Posar la proa a algú és fer-li la guitza (perquè si posem el veler amb la proa al vent, es para); en canvi, quan a algú li van les coses vent en popa és que li van molt bé.

Porta la nau a bon port qui acaba bé una empresa difícil, i embarca els altres i es queda en terra la persona que convenç els altres de fer alguna cosa i ella no la fa.

Recordeu que a nau foradada cap vent li és favorable, i per acomiadar-nos, és clar, pleguem veles i:

Bon vent i barca nova!

Després de tants dies de sentir parlar els polítics potser tenim una mica d’empatx, però havíem pensat fer un petit repàs per les paraules de la política, que no és el mateix que parlar de forma políticament correcta, que és el que fem quan volem evitar determinades formes d'expressió que transmetin continguts pejoratius o marginadors en relació amb el sexe, l'ètnia, la religió, el grup o la classe social, la llengua, etc., de les persones.

Podem començar amb les paraules i expressions que es fan servir més abans de les eleccions o dels comicis.

Els candidats (la paraula ve de càndid, que volia ‘dir blanc, ingenu’, però no perquè els candidats siguin ingenus sinó perquè els candidats a càrrecs públics a l’antiga Roma es vestien amb una toga blanca) apleguen els electors en una reunió de poble, que és el míting de casa nostra.

Durant la campanya els elegibles fan debats, discursos, arengues, xerrades o parlaments. De vegades fins i tot fan filípiques: que és un discurs violent contra algú (la paraula prové d’un famós discurs de Demòstenes contra Felip de Macedònia).

Quan diem que un polític fa apologia d’una cosa és perquè la defensa o la lloa, i quan fa demagògia és quan utilitza mètodes emotius i irracionals perquè s’acceptin programes d’acció impracticables que només volen mantenir situacions de privilegi, i normalment associem la demagògia al populisme, quetot i que en el seu sentit originari significa ‘defensar els interessos del poble’, actualment té un sentit pejoratiu.

És carismàtic el polític capaç de menar un munt de persones per la força de la seva personalitat, i xovinista el que admira excessivament el propi país (Nicolas Chauvin era un personatge literari del s. XIX d’una comèdia dels germans Cogniard), patriota ingenu i exagerat.

De vegades sentim parlar de messianisme, quan algú es creu cridat a salvar el poble, i de fonamentalisme, que és la creença en uns principis bàsics i inqüestionables, i deriva políticament en un conservadorisme extrem i en l’integrisme, per fer referència a la intransigència d’una ideologia.

Un cop han fet tots els porta a porta, han presentat programes electorals, han confeccionat les llistes, i s’han fet els sondejos, ja tenim la jornada de reflexió i el dia de les eleccions; anem a la mesa electoral, podem tancar-nos a la cabina de vot i ficar la papereta dins de l’urna. Només queda fer l’escrutini i... a veure qui guanya.

Pel que fa als tipus de govern, parlem de tecnocràcia quan el govern és orientat o controlat per especialistes de la ciència i la tecnologia, i d’autocràcia quan el governant considera que el poder deriva d’ell mateix i no reconeix límits a la seva actuació; ens referim a la teocràcia quan qui mana és un déu, i a l’acràcia quan es prefereix que no mani ningú. La democràcia sembla que per ara continua sent el sistema menys dolent de funcionament.

És classista la societat que referma o accentua la divisió en classes socials, i és integradora la que afavoreix l’adaptació cultural i l’ajustament mutu dels grups i individus que la formen.

Acabem amb la llengua, que és el nostre territori. Parlem d’aculturació per referir-nos a un procés de canvi en què una cultura s’assimila a una altra, i d’aculturació lingüística quan és la comunitat lingüística la que és assimilada per una altra, i de política lingüística quan ens referim al conjunt de mesures que han de prendre els poders públics per intervenir en les comunicacions lingüístiques de la societat.

Avui parlarem de mobles, i començarem pels de seure o asseure’s, o arrepetellar-se, escarxofar-se, empoltronar-se, aclofar-se, arrepapar-se, entaular-se o acomodar-se.

Tenim els seients de braços: una butaca, que pot tenir orelles o no, i pot tenir un reposapeus o escambell independent al davant per repenjar-hi els peus; la poltrona és la cadira també de braços més confortable i de dimensions més grans que la butaca (un poltró és un gandul o un malfeiner, i seure a la poltrona o estar a la poltrona és estar assegut amb gran comoditat, mig ajagut i amb les cames ben allargades); el balancí, que tota la vida han fet servir els nostres avis, i el canapè, que és un sofà de només dues places (en espanyol li’n diuen confidente). El tresillo és el resum de sofà i butaques i el clàssic per excel·lència.

També tenim seients menys còmodes: la cadira cabriolé és la que té les potes estilitzades i una mica recargolades, del tipus s. XVIII, i és per seure-hi poca estona; la cadira de director és la cadira de lona plegable, i la cadira de frare o de capellà –no hem trobat per què se li’n diu així– és la que té el seient i el respatller de cuir clavetejat (potser per allò de l’austeritat teòrica dels capellans...).

Més informals són el puf i la cadira sac (la que agafa la forma de qui s’hi asseu), i més incòmodes, el tamboret (que quan té les potes més llargues i el posem en un bar rep el nom de tamboret de barra).

Ara que s’acosta l’estiu, hem de fer referència a la gandula, per dormir a la platja, a les cadires apilables de les terrasses i a les cadires plegables, plegadisses o de tisora per anar de càmping.

Pel que fa a les taules, també poden ser de tisora, rodones (les dels cavallers), amb ales o de nit; per treballar hi ha la taula escriptori, iper fer veure que es treballa, la taula ministre, que és la que té calaixos a cada costat, des de la plataforma fins a terra.

Vistos els llocs per seure i descansar, vénen els llocs per endreçar. El clàssic és l’armari, però també tenim el bagul per als records; el tocador, moble en forma de fusta amb calaixos, generalment femení per arreglar-se i pentinar-se; també rep el nom de lligador (no sabem si és perquè després es va a lligar...).

Més d’anar per feina és l’escriptori, que ara està sent substituït a tot arreu per la taula d’ordinador; la calaixera, per endreçar la roba blanca; la vitrina, amb porta de vidre per exposar objectes de fer bonic; l’armari rober; el moble bar; la raconera, que és el moble que s’adapta a les cantonades on no sabem què posar; al bufet hi desem el parament de taula del menjador; i al bufet vitrina s’hi exposa la vaixella de les festes assenyalades.

Hem buscat algunes expressions que fan referència a taules i cadires i n’hem trobat unes quantes:

Fer bona taula es diu quan hi ha menjar abundant, i sembla que també es diu fer taula de català; la taula de maig, en canvi, és la taula escassa de pa, perquè al maig sovint escassejaven el blat i la farina.

Anar-se’n al calaix vol dir morir-se o arruïnar-se, i ser un bagul d’enredos és això: ser un bagul d’enredos.

Quan es diu d’algú que té la cadira al cul és quan està molta estona assegut, especialment quan prolonga excessivament una visita, i a València diuen que algú està de cadira en un lloc quan hi és habitualment.

I finalment, si mai us diuen que sou un moble, ja podeu anar pensant per què us diuen inútil.

Avui volem parlar de les paraules que es relacionen amb les vacances, i comencem agafant un avió. Abans, però, hem de comprar el bitllet o passatge, que a més del bitllet senzill, d’anada i tornada (també se li’n diu viatge rodó), obert, electrònic o sense reserva, pot ser un vol i cotxe, que és un paquet turístic que inclou un bitllet d’avió d’anada i tornada i un bo per llogar un cotxe durant l’estada en la destinació. El cupó de vol és cadascun dels fulls d’un bitllet d’avió que corresponen als trams de l’itinerari. Podem comprar un forfet o un viatge a la carta, que és un viatge dissenyat especialment per a un client.

El vol pot ser xàrter (a la demanda), transoceànic, sense escales, directe (amb escales però sense connexions), regular, interior... La vorera de comiat és la vorera d’una terminal on es pot aturar el cotxe just l’estona necessària per carregar o descarregar l’equipatge, recollir o acomiadar algú... De vegades hem d’agafar una llançadora per anar d’un punt a un altre (navette/shuttle), normalment de l’hotel a l’aeroport. Mirem el tauler d’informació de vols, facturem l’equipatge i sempre podem fer un tomb per la botiga lliure d’impostos (més coneguda com a duty free).

Un cop embarquem, és probable que ho fem per la passarel·la (en anglès el finger), el túnel articulat que connecta el moll d’embarcament amb l’interior de l’avió. El menjar de l’avió l’elabora una empresa de serveis d’àpats (catering), i allò que tenim després d’un vol molt llarg, a causa de les diferències horàries és un trastorn horari (també més conegut per jet lag).

Potser per decidir la destinació o el recorregut hem visitat una hodoteca, que és un centre de documentació que conté guies, mapes i material sobre viatges (hode en grec és camí; un elèctrode és un conductor elèctric).

I quin tipus de vacances podem fer? Podem fer caravàning o bé caravanisme (el que fa càmping és un acampador), agroturisme (turisme rural amb la possibilitat de participar en les activitats agrícoles), ecoturisme o turisme verd, cicloturisme o termoturisme (o turisme termal). Podem fer turisme de motxilla (a peu, en autoestop...) o turisme de negocis (el que fa molta gent que teòricament viatja per feina). I acaben amb el turisme itinerant, en què el desplaçament és l’objectiu del viatge, contraposat al turisme d’estada.

No envieu ningú a mal viatge perquè l’esteu maleint.

I ja sabeu que viatge que plau no pesa.

I si en feu, bones vacances!

Avui hem pensat parlar de la roba, però com que quan ens hi em posat hem vist que de roba n’hi ha molta i de tota mena, ens limitarem a la roba d’hivern; un altre dia parlarem de la roba interior, de la roba de treball o de la roba infantil (segur que si heu sigut pares o mares ens donareu la raó quan diem que hi ha peces de vestir dels nadons que són un veritable misteri, tant a l’hora de posar-les correctament com a l’hora d’anomenar-les).

Comencem per les peces que paren la pluja: quan plou tenim l’impermeable, la capelina (una peça llarga i prima en forma de capa tancada) i la gavardina (amb ve baixa), del tipus Humphrey Bogart, que sol tenir muscleres per realçar les espatlles (el que en diem correntment i incorrectament *hombreres"); també porta un alçacoll, que és una mena de solapa ampla a la zona del pit, i un coll de doble gira, que és el que sempre s’alcen els personatges de les pel·lícules americanes dels anys cinquanta quan no volen que els reconeguin. Hi ha un tipus de gavardina amb cinturó que s’anomena trinxera, i rep aquest nom perquè és semblant a la que utilitzaven els militars a la Segona Guerra Mundial.

Tant l’impermeable com la gavardina tenen butxaques raglan, amb la vora ampla i posades de través.

Una altra peça per parar el fred és la trenca, que s’ha recuperat dels progres dels anys setanta, però de la qual ja hi ha referències al segle XVIII, ja que era popular entre els militars de la Royal Navy; té els típics botons allargats de fusta que es diuen botons de banya, i que sembla que eren ideals per poder-los cordar amb els dits glaçats a causa del vent gèlid d’alta mar; més tard el general Montgomery va popularitzar aquesta peça de vestir, per això en espanyol de la trenca també en diuen montgomery.

Totes aquestes peces solen tenir unes bones butxaques: ja hem vist la raglan; també hi ha la butxaca plastró, que és la que sembla cosida a sobre, com un pegat, i la butxaca cartera, la butxaca amb solapa típica dels abrics d’home, la butxaca de pit (per on en altres temps més delicats els senyors feien sortir un mocador sempre blanc i ben plegat) i la butxaca mistera (aquest nom és un misteri. Potser era per posar-hi els mistos???); també en diuen la butxaca del canvi, perquè ésuna butxaqueta petita a sobre de la butxaca gran. I per acabar amb les butxaques, tenim la falsa butxaca, la que serveix per no posar-hi res, i la butxaca de l’infern, la butxaca de la part de dins, tan fonda que quan hi fiques una cosa no la trobes mai més.

I seguint amb la roba d’hivern, un abric molt clàssic és el de tres quarts, perquè no acaba d’arribar fins als peus,de la samarra, que era el gec de pell d’ovella sense mànigues que portaven els pastors per aquestes muntanyes, només n’ha quedat el nom i la pell d’ovella, i ara es fa servir aquesta paraula per designar les jaquetes canadenques folrades de pell.

Una peça que està entre la caçadora i la trenca és la parca. Tant la parca com l’anorac provenen de la llengua èsquim (la llengua esquimal parlada pel poble inuit); anorac ve d’anor, que vol dir ‘vent’. Les dues peces consisteixen originàriament en una jaqueta gruixuda de pell amb caputxa per afrontar la combinació de temperatures sota zero i un fort vent mentre es caça o es fa caiac per la regió de l’Àrtida. Els inuit submergien sovint els anoracs en oli de peix per mantenir-los impermeables a l’aigua.

Posats a buscar l’origen d’algunes paraules, n’hem trobat una altra d’interessant que no és tan pròpia de l’hivern però que ens ha fet gràcia: es tracta de la paraula xandall, que ve del francès (mar)chand d’ail;els marxants d’alls o de llegums es veu que portaven aquestes peces de vestir.

Les bicicletes poden se de carretera, competició, de mig fons (bicicleta constituïda per una forquilla reversible i una roda anterior més petita que la posterior, que s’utilitza en les curses de mig fons darrere la moto), de neu (amb claus o esquís)de passeig, de pista, de triatló, estàndard, estàtica, inclinada (bicicleta típica d’Alemanya i d’Holanda, molt adequada per passejar i per als turistes) o tot terreny (bicicleta alta, de manillar pla, amb tres plats, sis o set pinyons i pneumàtics gravats).

Podem fer ciclocròs: modalitat de ciclisme que es practica en terrenys accidentats a camp obert i en la qual els corredors poden posar els peus a terra i agafar la bicicleta a coll per superar els obstacles del recorregut; bicicròs: modalitat de cursa que es practica en circuits accidentats i curts amb bicicletes adequades, consistent a fer el recorregut a la màxima velocitat possible; també podem fer bicitrial (*trialsín és un sinònim desestimat perquè ve del castellà, no es posen els peus a terra) o bicitrineu (el que es guia amb esquís petits als peus); i podem anar per una cicloruta: ruta feta amb bicicleta.

La pedalabilitat és el percentatge de la longitud o del temps d’un itinerari que es pot recórrer pedalant, sense haver de baixar de la bicicleta.

Ara podem veure les parts de la bicicleta: tenim el manillar i el braç del manillar, que és el que connecta el manillar amb el tub i la forquilla (la forquilla és el conjunt de dos tubs paral·lels que uneix una roda al quadre de la bicicleta).
El puny del manillar és el rotlle de cautxú o cinta adhesiva que es posa als extrems del manillar de les bicicletes per facilitar-ne la subjecció. I al manillar hi ha també la maneta del fre.

El quadre és el bastiment metàl·lic, format per un conjunt de tubs que fa de lligam i de suport als altres elements de la bicicleta. Hi ha el quadre horitzontal, que normalment rep el nom de barra (que és castellà); també hi ha el quadre inferior i el quadre de la cadena , que i el lloc on seiem és el selló. La tija del selló és el tub que en regula l’alçada.

La roda està formada per la llanta (o llanda), el pneumàtic i els raigs, i de vegades el parafang.

Els plats i els pinyons tenen un desviador de plat i de pinyó que serveix per canviar d’un a l’altre. Per no passar set tenim el portabidó (enganxat al quadre inferior), on es posa el bidó d’aigua. La part del pedal on posem el peu perquè no s’escapi és l’estrep.

L’aparcabicicletes és el suport per posar-hi la bici i el carril bici és... el carril bici.

Aquesta setmana ens hem posat una mica nostàlgics i ens ha agafat per parlar dels jocs, dels jocs de tota la vida o dels jocs d’abans. A la majoria de gent d’una edat, posem, entre 25 i 50 (o 60) anys (hem deixat un bon marge), segurament els sonaran alguns d’aquests jocs que hem trobat.

Per ordenar-los d’alguna manera, comencem pels jocs de córrer, els que es juguen al carrer: recordem el de tocar i parar, que és el de perseguir un company fins que el toca; la cuita d’amagar, que en realitat deu ser acuitar i amagar o bé cuit i amagar (acuitar vol dir ‘empaitar algú, perseguir-lo’), o fet i amagar; sempre hi ha el que para i el que se salva (o salva els companys), i quan el que para s’equivoca i diu que ha vist una persona en lloc d’una altra, se li diu: "Has trencat l’olla!" i torna a parar. (Això de trencar l’olla sembla que ve d’un altre joc que es jugava el dijous gras en què els nens demanaven olles per les cases i se les tiraven els uns als altres fins que es trencaven; qui trencava l’olla, perdia.)

Hi ha també els lladres i serenos (en alguns llocs, lladres i civils),en què els serenos han d’atrapar els lladres i tancar-los a la garjola, on els deixen agafats de les mans amb un jugador que fa de vigilant perquè no hi arribi cap jugador de l’equip dels lladres i els salvi. Aquest té una variant, que és el soldat plantat, en què el jugador que és fet presoner es queda quiet amb els braços en creu esperant que algú el salvi. Un altre joc de córrer és el de la serp, en què els jugadors s’agafen de la mà a mesura que els van atrapant.

N’hi ha un parell que són més subtils, que són el de trencar fils i el de trepitjar l’ombra. En el primer, un dels jugadors ha d’intentar travessar el fil imaginari entre el perseguidor i el perseguit, i en fer-ho, passa a ser el perseguit. En el segon, un jugador intenta trepitjar l’ombra de l’altre.

Hi ha també el de la pesta: qui té la pesta intenta encomanar-la als altres tocant-los. Quan toca algú deixa de parar i para qui ha estat tocat, que ha de posar-se la mà allà on l’han tocat fins que passa la pesta a algú altre.

Hi ha alguns jocs una mica més salvatges, com el del cavall fort, el burro o el d’ arrencar cebes (al cavall fort, el que fa de mare aguanta el primer de la fila, i els altres es van ajupint i posant el cap entre les cames del de davant formant una mena de llit d’esquenes; el que salta diu: Cavall fort, tente fort. Quan no puguis més, digues: fava del meu cor! Quan el que salta està a punt de caure o el que aguanta no pot més, criden "Fava!" i el cavall es desfà).

N’hi ha d’altres que s’han tornat a posar de moda, com la baldufa (que sembla que tenia un caràcter endevinatori i que formava part d’alguns ritus agraris i solars, pels moviments circulars); el trompitxol és la baldufa petita que fem rodar amb els dits. Els cartrons o patacons (qui els tomba picant amb la mà, se’ls queda; ara en diuen sovint "tassos", de l’espanyol, i surten a les bosses de patates); hi ha també les bitlles, les bales (o les boles),que podien ser de terra cuita, de vidre o de metall; es diuen bales perquè amb una havies de ferir les altres, que eren dins d’un cercle; també es feien anar per un carrilet o es feien entrar en un clot). La rutlla (el cèrcol o la roda), que es podia fer rodar amb un bastó o amb les mans, i les xanques, que es podien fer amb un parell de pots lligats amb una corda.

Altres jocs eren el palet (la xarranca o les xarranques), en què es llançava la tella, un tros de teula o una pedra plana, el mocador, la gallina cega, un dos tres, botifarra de pagès (o un dos tres, pica paret), el joc de les cadires, l’anell picapedrell (la versió andorrana és "endevina martell qui té l’anell de Meritxell?": cal endevinar qui té l’anellque ha deixat caure el nen que para).

Hem recordat un parell de jocs de pilota: el de jugar a matar i el dels peus quiets (es tira la pilota a l’aire i es crida el nom d’un jugador que l’ha d’agafar; els altres s’escapen corrent i quan el jugador l’agafa diu: "Peus quiets!" Tots es paren. Qui té la pilota la tira al jugador que té més a prop, i si el toca para l’altre.)

Jocs més tranquils físicament però en què s’ha d’estar alerta són: el joc del telèfon, el dels disbarats, el pare carbasser ("Quan el pare carbasser va tornar de la guerra va portar... tantes carabasses!). Qui perd ha de pagar penyora, i per triar qui para es pot fer jugant a parells o senars, cara o creu o pedra, paper o tisores...

I ens n’hem deixat molts, com els paquets, les estàtues, el canvi de casa, els moros i cristians, els cavalls i els cavallers, passar el riu o l’aire, terra i mar.

Si els voleu recordar, passeu pel Servei de Política Lingüística i us donarem un llibre que es diu Joc de jocs. on trobareu més de 100 jocs tradicionals ben explicats per als vostres fills, alumnes, néts i... perquè hi torneu a jugar vosaltres.

Avui volem fer un repàs dels recipients i els estris que es fan servir a la cuina. Molts de nosaltres (normalment som els que de cuinar no hi entenem gaire) fem servir la paraula pot per designar qualsevol recipient per cuinar qualsevol cosa. Però de pots n’hi ha un fotimer, i els professionals saben que cadascun té la seva funció.

Comencem amb els que tenen anses: quina diferència hi ha entre una olla i una cassola? Que l’olla és més alta i la cassola més ampla. Un ollam és un conjunt d’olles.

El tupí és una olla petita d’una sola ansa (és on es fa el formatge de tupí i on les àvies ens escalfaven la llet per esmorzar). I una casserola és la queen lloc d’anses té mànec i és més ampla que alta.

Molt semblant a la casserola és el perol (un vas de metall per anar al foc) i la perola, que és un perol gran, i hi ha llocs on és sinònim de caldera, un vas de metall gros i rodó que serveix per escalfar aigua.

Segons Manel Riera, a La llengua catalana a Andorra, al calder hi feien bullir el menjar dels porcs. Sembla que en altres llocs de parla catalana el calder, amb una ansa grossa, també servia per portar la llet.

Així doncs, la calderada és el menjar que es dóna als porcs, i no s’ha de confondre amb la caldereta, que és la sopa de peix o marisc pròpia de les Balears i és boníssima.

La cassa és un recipient de metall més aviat profund amb un mànec llarg que serveix per treure matèria líquida i transportar-la en un altre lloc, i el cassó no és més que una cassa més petita.

També hi ha el cussol, un recipient d’aram amb un mànec llarg per treure líquid de la caldera.

Una greala és una cassola de terra. Però també hi ha la griala, que és un plat de fusta per picar la ceba a la matança del porc i per fer la remenamenta de sang per fer les botifarres. Aquestes dos paraules vénen de greal o graal, que era el calze usat per Jesús al sant sopar i que durant molt de temps van estar buscant tots els cavallers medievals.

Tenim la paella, que tothom sap com és, ila saltadora, que és una paella més fonda i de parets més verticals, però ara està més de moda el wok, una cassola metàl·lica grossa, originària de la Xina, que té la base com un bol i que tradicionalment té una ansa de fusta. I, per acabar amb les paelles, hi ha el paelló, que és la paella que s’utilitza per fer arròs, i té dues nanses.

El cullerot, o culler, és la cullera grossa per repartir la sopa. Per aquí sovint sentim la paraula llossa per designar el cullerot; sembla que originàriament la llossa era de fusta, i encara en alguns llocs es diu llossa per referir-se a la cullera de fusta i cullerot per fer referència a la de metall.

L’escumadora és la cullera grossa i plana plena de forats que serveix per separar l’escuma d’un líquid, especialment del brou. La pala és formada per una planxa de formes diverses i mànec cilíndric, destinada a recollir o remoure alguna matèria sòlida o pastosa.

Acabarem amb els estris per fer pastissos, que sempre és un bon final: hi ha dos instruments bàsics per a les persones gormandes: l’espàtula plana, queserveix per espargir la crema, la nata o la xocolata sobre un pastís, i la llengua que és el que heu de fer servir en lloc de la llengua de veritat per escurar el bol on heu preparat la massa.

Hem trobat alguna expressió molt encertada relacionada amb la cuina:

Fer perols, a Mallorca, vol dir passar el temps parlant sense necessitat o de coses insubstancials i poc importants.

La cassola, a València, és una tertúlia o conjunt de persones que es tracten i s’avenen molt, i ser de la cassola és formar part de la reunió o de la colla.

Es diu que una persona se’n va de cassola, en canvi, quan se surt de la qüestió, quan desvia la discussió de l’assumpte, i quan se’n va de l’olla vol dir que algú no hi toca.

Undiputat de cuina és lapersona que parla pretensiosament i enèrgicament, i que amaga la cara quan arriba l’hora de presentar-se, i un

advocat de cuina és el que intervé en els assumptes dels altres com si fos un advocat, sense tenir-ne títol ni estudis.

A Mallorca diuencercar na Maria per sa cuina quan algú es ficaen coses en què no caldria ficar-se: "Que has d’anar a cercar na Maria per sa cuina!", i ser de ca’n Cuina-alta es diu d’una casa de gent que vol semblar rica o fer veure que menja molt bé, quan en realitat no ho és.

Hem pensat acomiadar la temporada de neu amb un repàs dels esports de neu, tant dels més clàssics com de les noves modalitats que van apareixent cada any.

Comencem amb l’acroesquí, que també es pot dir acro o ballet: consisteix a baixar per una pista fent una sèrie de piruetes i moviments acrobàtics acompanyats de música.

L’alaesquí és una variant de l’ala de pendent o parapent que es practica amb esquís; també se’n pot dir paraesquí.

L’uniesquí i el biesquí són cadires d’esquiar per a persones amb les extremitats inferiors discapacitades; l’uniesquí és una cadira que va unida a un esquí i es dirigeix amb la inclinació del cos; el biesquí, descansa sobre dos esquís paral·lels i separats i es dirigeix mitjançant dos manetes.

No s’ha de confondre l’uniesquí amb el monoesquí, que es practica sobre una planxa ampla i en què els dos peus van junts, subjectats a unes fixacions convencionals.

L’esqual també es practica sobre una planxa més ampla que l’esquí, però en aquest cas els peus es posen l’un rere l’altre.

El telemarc, que també rep el nom d’esquí de taló lliure, és aquell en què l’esquiador fa una genuflexió amb la cama interior i avança l’esquí de la cama exterior en direcció del gir. L’esquí d’estil lliure o snowblade són esquís de dimensions reduïdes que permeten molta maniobrabilitat i amb els quals es poden fer salts en un migtub, en un circuit amb obstacles... tenen espàtula davant i darrere i es considera que és l’evolució natural del Big Foot, (que és una marca registrada, com l’snowblade); s’assemblen a l’esquí radical, que és un càrving més curt que permet fer girs curts i ràpids.

Una altra cosa és l’esquí extrem, que és una modalitat d’esquí forapista que consisteix a fer un descens per pendents molt pronunciats amb un alt grau de dificultat.

I quan esquiem... quan fem l’esquí de tota la vida, podem fer angle o cunya, podem fer mig angle, podem fer paral·lels, xus (paraula alemanya que vol dir tret, tir, disparada).

Per saber de quin esquí estem parlant, diem l’esquí de la vall quan parlem de l’esquí de sota, o el més proper a la vall, i d’esquí de la muntanya, que és l’esquí de dalt o el més pròxim al costat on hi ha la vall.

Una persona que practica l’esquí o el surf pot ser un fondista, un telemarquista, un gegantista (el que baixa un eslàlom gegant) un forapista o un surfista.

En la modalitat d’esquí jòring l’esquiador llisca per la neu arrossegat per un animal, normalment un cavall o un gos.

Si deixem els esquís i passem al surf, veiem que també hi tenim totes les modalitats: el surf alpí, el d’estil lliure, el surf de muntanya, el surf de vela sobre neu, el surf extrem i el forapista.

Una caixa de salts, en anglès un fun box, és una plataforma de neu elevada amb dues o quatre rampes d’accés que serveixen per fer salts.

Un gufi és un surfista que practica el surf amb el peu dret més a prop de l’espàtula de la planxa que no pas l’esquerre.

Un alley oop és la rotació de 180º del surfista quan es desplaça cap amunt en el migtub, i un vitel·li és un viratge càrving molt pronunciat en què el cos del surfista toca, estirat, la superfície de la pista. El nom prové del surfista Serge Vitelli.