Alain Arias

El 2007 el Comú d’Encamp contracta l’Alain Arias per treballar com a vaquer a la parròquia i fer-se càrrec de la vacada comuna, els animals inscrits al padral de la parròquia que, durant l’estiu, pasturen als prats comunals més enlairats.

Des de molt jove, l’Alain ha treballat a la muntanya, primer com a bander i més tard com a monitor d’esquí. Actualment compagina el treball com a director en una escola d’esquí durant l’hivern amb el treball de vaquer durant els cinc mesos de bonança que els animals s’estan a les pastures comunes. Com ell mateix diu: “Sempre he intentat viure a la muntanya i de la muntanya.”

Li agrada el treball de vaquer i explica com les condicions de treball han canviat força els últims anys. Hi ha moltes més facilitats per anar a la muntanya: l’accessibilitat, l’equipament i la comunicació. De fet, les infraestructures desenvolupades per al manteniment de les pistes d’esquí faciliten l’accés a les pastures comunals i el treball. L’Alain parla del seu oncle Xou, un dels últims vaquers d’Encamp, i de les complicacions constants a les quals s’havia enfrontat quan no hi havia ni carreteres ni mòbils. Una vivència molt diferent la de l’oncle i el nebot. L’Alain creu que els joves del país no volen dedicar-se a l’activitat ramadera per raons diverses, però també perquè hi ha un desconeixement sobre les tasques que es desenvolupen actualment.

Calçat còmodament, l’Alain recorre a peu els llocs on peixen els animals per veure que tots estan bé. Li agrada caminar. Quan posa sal a les saleres i crida, les vaques s’hi apropen ràpidament. Coneixen la veu que els porta la sal. Si un animal cau malat o una vaca pareix, el vaquer avisa immediatament el propietari per si cal intervenir, i el servei veterinari oficial si detecten algun problema de salut greu.

La telefonia mòbil s’ha encarregat d’establir una comunicació constant entre el vaquer i els propietaris sense que aquests últims tinguin la necessitat de pujar a les pastures cada dia. Tot i així els ramaders passen de tant en tant, com el Jesús González, que just el dia de l’enregistrament va pujar fins als cortals per veure els animals i assegurar-se que tot anés bé.

L’Alain parla de canvis però també de continuïtats. Hi ha un aspecte que no sembla que pugui canviar gaire i dóna sentit a la figura del vaquer: faci el temps que faci els animals s’han de vigilar cada dia. És una vigilància que implica constància i responsabilitat, i no coneix dies festius. Tot i així, a l’Alain li agrada força i l’estacionalitat de la feina li permet dedicar-se a l’escola de l’esquí durant l’hivern, quan el bestiar s’estabula a les explotacions ramaderes.

L’Alain explica també que a Encamp s’han mantingut alguns costums com la subhasta de pastures i la Taba, l’acord que regula l’aprofitament ramader de les pastures de muntanya, tot i que els mateixos ramaders i els representats comunals els confereixen un valor més simbòlic que necessari. El cert és que hi ha uns usos i costums que es conserven, però l’abundància de pastures i la facilitat d’accedir-hi no els obliguen a ser tan vigilants amb el bestiar com temps enrere.

A l’enregistrament hi ha una entrevista molt breu a un pastor d’origen romanès.

L’Aurel és el pastor que vigila el ramat del Peret del Tresà des de l’any 2010. Durant l’estiu viu a Encamp i vigila el ramat que peix a les pastures comunals, i a l’octubre es trasllada amb el ramat fins a una finca a Balaguer (Lleida), on passa la major part de l’any.

L’Aurel és de Transsilvània (Romania). Des dels quinze anys ha treballat tenint cura de grans ramats d’ovelles al seu poble i ha après l’ofici de pastor. Explica que les condicions de treball per a un pastor al seu lloc d’origen són molt més difícils.

L’any 2003 deixa el seu poble per treballar com a pastor amb un propietari de Lleida. Va treballar molt però no li van facilitar la documentació per regular la residència al país veí. Va estar durant uns quants anys treballant sense tenir els papers que li facilitessin la seguretat i la tranquil•litat. Finalment un altre propietari ramader el va contractar i va facilitar que pogués regularitzar la seva estada al país.

El propietari es va fer gran i es va retirar, però abans li va presentar al Peret del Tresà d’Encamp, un dels pocs ramaders d’Andorra que han conservat una explotació ovina transhumant. L’Aurel viu a Encamp mentre el ramat peix a les pastures comunals, i quan s’anuncia l’arribada del mal temps, fa pujar les ovelles al camió i les trasllada fins a la finca que la propietat té a Balaguer, on passaran els dies freds peixent i bogant les terres.

Document AE 32