Ferran Font i Pere Torra

Quan van morir els seus oncles, el Ferran Font Pol va heretar el mas de Tonivila, una explotació agrícola i ramadera que explotaven en règim de masoveria. El Ferran és empresari, però des de molt petit ha estat vinculat al mas. De fet, els seus oncles, el Joan i l’Enric Pol, que no tenien fills, li van inculcar la seva voluntat que la propietat es conservés com a explotació agrícola i ramadera. Durant tres anys, el Ferran va decidir viure-hi i conèixer el seu funcionament, els ritmes de producció i valorar-ne les possibilitats futures. La visió empresarial el va portar a invertir en la modernització de les instal·lacions i va demanar un ajut públic. La política agrària actual preveu la possibilitat que una explotació ramadera s’aculli a un pla de millora que inclogui un ajut i un seguiment per part del Departament d’Agricultura. Avui, el mas de Tonivila és una de les explotacions ramaderes més modernes tant en infraestructures com en el plantejament del treball.

El 2006, el Ferran va contractar el Pere Torra, que des de molt jove ha treballat al sector primari, primer a l’Alt Urgell, i després a Andorra. El Pere és qui treballa a l’explotació agrícola i ramadera, però tant ell com el Ferran tenen clar que han de treballar plegats per millorar l’explotació i fer-la més rendible, cadascú des de la seva posició de propietari o de ramader. Pensen que la modernització de les explotacions és la millor manera de garantir la seva continuïtat. La figura tradicional del masover està desapareixent i els propietaris cerquen altres fórmules d’explotació.

La modernització de les infraestructures i del funcionament ha possibilitat que l’explotació hagi passat de catorze vaques a cinquanta. De fet, l’any 2004, la cort vella es converteix en un magatzem i un assecador de tabac. La cort nova, molt més gran i funcional, permet un altre maneig dels animals amb un règim de semiestabulació.

Les facilitats del maneig dels animals al mas, situat a 1.400 metres d’altura, contrasta amb les dificultats de l’accés a les pastures comunals de Sant Julià a la vall del Madriu-Perafita-Claror. El fet que les pastures comunals estiguin situades en un paisatge cultural protegit, declarat patrimoni mundial l’any 2004, no possibilita l’obertura d’un accés rodat com ha succeït a les altres parròquies. Així, el funcionament i l’organització de la vacada comuna de la parròquia no ha variat excessivament els darrers anys.

Durant els anys 1940 i 1950 el bestiar de la parròquia peixia al bosc de la Rabassa. Més tard, alguns propietaris el portaven a les muntanyes encampadanes. I des de fa més de quinze anys pasturen a la muntanya del Madriu. El Comú cedeix les pastures i atorga un ajut per contractar un vaquer, i els ramaders s’encarreguen de la contractació i d’organitzar els moviments de la vacada i l’eugassada a la vall.

La vacada de Sant Julià accedeix a la vall per l’entrada de la Rabassa al voltant del 13 de juny (Sant Antoni); pel 24 de juny (Sant Joan), els animals es troben a la zona de Claror-Perafita, on peixen fins al 25 de juliol (Sant Jaume); passen cap a l’estany de l’Illa, on resten fins a principis de setembre. Per la Diada de Meritxell, el 8 de setembre, el bestiar comença a descendir cap el pla de l’Ingla i després marxa per la collada de la Maiana per arribar de nou a la zona de Claror-Perafita, on peix fins a finals de setembre. El vaquer s’encarrega de vigilar els animals i obrir els passos cap a les diferents zones de pastures. Els ramaders només poden arribar als animals a peu, tot i que alguns han optat per anar amb moto, però aquesta és una opció que provoca desacords en una vall protegida. Fa anys que el col•lectiu reivindica facilitats d’accés per millorar el maneig dels animals, perquè és fonamental conservar l’activitat ramadera per garantir els valors naturals i paisatgístics de les muntanyes del Madriu.

Document AE 23