Pere Torres. Projecte: Vides de muntanya. Ramaderia d'alçada

“La vida era molt penada abans”.

“Teníom tants animals com herba els podien donar”.

Pere Torres és l’hereu de cal Toni del Forn, una petita casa on ja no hi viu ningú, però que obre cada dia per treballar l’hort i tenir cura de l’aviram. És el lloc de la memòria familiar, dels anys de treball de sol a sol que van marcar la seva infantesa i joventut, quan no hi havia carreteres, ni calefacció, i el fred i la neu marcaven el ritme quotidià.

El Peret explica que tenia uns 10 anys quan va començar a treballar en l’agricultura i aprendre'n les tècniques: picar una dalla, dallar, assecar l’herba..., tot a força de braços. De jove va anar a veremar a Hérault amb la colla de Canillo i havia passat algun fardo pel port d’Envalira.

El Peret recorda quan a casa feien transhumància i quan arribaven els ramats a conlloc des de la Cerdanya o Artesa de Segre, i com la seva mare feia formatges al corral.

Però els temps canvien, i milloren les comunicacions. Quan es va fer un camí carreter, van poder comprar un carro, i quan va millorar la carretera, pujava una màquina de “mallar i trinxar la palla” des de la Seu. “Allò era xauxa”.

Eren anys de mancances i l’ajut comunitari era important. L’any 1936 es va cremar el cobert ple de bestiar i palla, i el Peret relata la importància de l’ajut dels veïns de El Forn i com van organitzar una capta per ramassar pastura per als animals. A més, hi havia les associacions d’ajuda mútua com La Crema, que servia justament per ajudar els mutualistes si es cremava alguna propietat de la casa.

Ell sempre ha viscut a cal Toni del Forn i quan era jove els pares van fer una casa a Canillo en un terreny que van poder comprar, i tota la família s'hi va traslladar per passar els hiverns.

“A l’escola anàvom 60 o 70 nens i els de davant aprenien, però els de darrere...”.

El Peret parla del temps d’escola, dels dies de festa, quan tots els sants celebrats es ballaven al compàs de l’acordió, d’anar a veremar a França, de passar el port quan era intransitable, de contraban, de subsistència...

A cal Toni tenien quatre vaques i eugues. Els vedells de primavera es venien a la tardor als marxants d’Espanya i el Govern no donava cap ajut. Després el Govern van fer “seguros”. Ara amb el tema de la carn de qualitat donen subvencions.

“S’ha moblat tot de vaques que abans no hi havie”...

Document AE 11