L’emigració que va patir Andorra es va iniciar el 1870 i es va mantenir fins als anys 1940. És un període de crisi que va obligar moltes famílies a fer jornals per completar les seves economies exigües. Els homes anaven de poble en poble per fer un jornal, també marxaven fora d’Andorra, a segar, dallar o desenvolupar qualsevol activitat que aportés un guany. Molts joves marxaven cap a França per fer la temporada de collites en llocs més pròspers, com la regió vitivinícola de l’Herault, o per treballar a les mines de Lusenac, a l’Arieja, mentre que altres joves optaven per les comarques catalanes i cercaven una oportunitat en alguna ciutat industrial. Molts dels que van marxar aleshores no van tornar. Eren anys difícils. La crisi de les indústries del ferro i la caiguda del mercat de la llana van fer trontollar les bases econòmiques del país, i les famílies es van veure abocades a diversificar les seves fonts d’ingressos. Van ser dècades de crisi i d’emigració. Els temps moderns que es respiraven en altres indrets plantejaven la necessitat d’obrir-se a certs canvis, i aquesta necessitat requeria, entre altres qüestions, millorar les comunicacions internes i externes per facilitar la mobilitat i l’accessibilitat. Mentrestant, la majoria de les famílies havien de cercar estratègies de subsistència, sovint, lluny de casa seva.

Les dones han tingut un paper menys visible però fonamental en el manteniment de les economies domèstiques i l’establiment de les estratègies familiars en els processos migratoris. Han treballat dins i fora de casa, han marxat i han tornat, i sempre en funció de les necessitats de la família. Els relats de les dones que van viure els temps convulsos de la primera meitat del segle XX en són testimonis: dones que van arribar a Andorra des dels pobles veïns cercant una oportunitat i fugint de la misèria de la postguerra espanyola; dones que van marxar cap al sud de França a la recerca de millors condicions de vida; dones que van retornar; i dones que van arribar des d’altres indrets quan el país vivia un període de canvis i s’obria un escenari d’oportunitats. Relats com el de la Càndida, la Matilde, la Ramona, la Clara, la Trini i la Yvette conviden a reflexionar sobre les estratègies personals i familiars durant la primera meitat del segle XX i sobre el paper de la dona en les transformacions que van caracteritzar la segona meitat del segle.

Són anys de transformació però també de diversitat. Si les dones d’avui no són pas totes iguals, les dones d’abans tampoc. Són dones nascudes entre el 1917 i el 1930. Els relats de les seves vides evoquen un mateix context i mostren coincidències, però també diversitat de situacions. Si escoltem les diferents històries i atenem les circumstàncies de cadascuna, entendrem els canvis que s’han produït en les formes de vida dels ciutadans d’Andorra i la transformació social i cultural que ha viscut el país.